Retrobament desperdut, bru

Fa molt de temps que passa el temps i no mire enlloc. La vista la vaig perdre a l'interior dels ulls, al fons de la cova on m'han parit per ser humanitat. No és exactament un úter ja que té dignitat perduda i ofegada dintre d'una bota on fermenta blat. Fotre, si que fa temps que no vomite paraules, fermentades i tendres, al desert de les paraules. Potser sóc un malparit, això sí, per una santa, per no reescriure de quan en quant als amics, uns versos. Encara que siguen d'oblit. Dignes i oblidats com la parla acostumada a l'amistat. El so que desperta la conversa dels beduïns embeguts de cervesa aigualida, amarga.

Esmortit em trobe al vell mig d'una ventada d'arena i lletres del desert de les paraules. Oblit terrós, bru, perdut, fotut, temut,... amb tots els uts. He reviscolat envoltat d'amics. Rehidratat, amb blat fermentat, entre els braços dels sants-dimonis, fraternitat heterogènia, pulcra, bruna... impol·luta, terrosa i oblidada. Torne, de sobte, a convertir-me en home immaculadament desperdut entre milions de síl·labes blanques. Dipositades amb les mans del subconscient entre els grans del calm desert.

Porca misèria recordar noms subjectes, o seran objectes directes?, d'anys fa. El rellotge no perdona. El temps mata mots i ofega crits de malsons i renglons torts. No patiu, germans som vius i a les mans de Déu beguem al Pub “Les campanes”. Aiguamel fermentada al·lucinògena que m'alimenta mentre em sobrepassa el vent, que càlid m'arrossega la pell i el baix ventre, les entranyes d' Azrael, que és el meu amic caigut.

No se si estic segut amb els amics o al centre neuràlgic de la meua ment. Però se que sóc pensat, aleshores sóc una ment desperta. Que està de copes amb els amics al Pub “les campanes” i els companys d'Azrael fumen i fumen pensaments pesats i torts. Enrocats amb els meus oblits oblidats i bruns, perduts, i uns uts i altres no. Però de ben segur que són molt uts doncs són la primera nota que la meu ment va somniar desperta mentre jo dormia i t'esperava. Entre línies, entre versos blancs que no tenen un final finat.

El silenci poètic

Regal dels Reis Mags

Els Reis són més màgics que l'Andreu. I com fa temps que estic sec de poesia m'han avocat un doll de Lledó ple de paraules, blanques: New York, Nabokov, bicicletes i Nadir. Disperses i paraules verges que m'esperen en un silenci de complicitat i èxtasi quasi sexual o millor dit, religiós i místic el silenci. Jo què sóc creient, en Déu i en la poesia, preferisc l'èxtasi de la paraula feta carn que no el de la carn desfeta entre paraules ofegades, arrencades de la passió. Però un vers be val una passió i una oració d'agraïment al Pare.

Llegirem i mentre escriurem, entre línies, contant l'experiència del silenci poètic i religiós tot d'una, paraules que suren a la ment blanca, com la vida. Per escriure.

"Si em parles del desig". de Manel Alonso i Català

           En eixe cos és tatuada la meua vida.

           En cada solc traçat per l’inefable rella del temps

           trobe la meua estima, el meu desig,

           el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia

           anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.

                      (Poema 5)

Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari “Com una òliba”, llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.

 

 I ara, amb “Si em parles del desig” (Premi de poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig. 

 

Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la  natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes. 

 

Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”. 

 

El llibre es tanca amb una trentena de “Petits poemes eròtics” (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”).  Amb “Si em parles del desig” puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

Article de Josep Manel Vidal

 

 

 

PREMI DE POESIA ALFONS EL MAGNÀNIM - 2010

 
El pròxim divendres al Teatre Olimpia d'Oliva podeu gaudir de la presentació de:

"New York, Nabokov & Bicicletes" d'Àngels Gregori

Premi de poesia Alfons el Magnànim 2010

New York és com el primer amor:

és el que més s’estima

quan encara no has aprés a estimar bé.

Les altres ciutats,

com els amors que vénen després,

no s’estimen tant, però s’estimen millor.

Un sentit adéu a l'amic Labordeta, un gran poeta

Labordeta, sin más.


Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.




Entreu al lloc de You Tube on penja aquest video i llegiu els sentits adéu a un vertader poeta del poble. Un d'aquells que la gent sent propi i pròxim. En definitiva un poeta.

Des de [La Terra d'Enlloc] Definicions de poesia

L'estudiós txec del segle passat, A. R. Nykl, en el seu clàssic llibre sobre la poesia araboandalusina (1946), com a preàmbul inspirador del seu estudi, presenta tres citacions que, tot i tenir la solemnitat de les coses greus i serioses, i malgrat que emanen encara un romanticisme pur i exultant en plena Segona Guerra Mundial, fan de bon llegir i inciten a l'elevació de la intenció poètica. Ací les teniu:

1. La del Profeta Muhàmmad, contrapunt de l'opinió que sobre "els poetes" es pot llegir en la sura de  XXVI, vv. 224-226 de l'Alcorà: "Pel que fa als poetes, els segueixen els extraviats. No els has vistos que erren per totes les valls i diuen el que no fan?".

قال النبيّ صلعم انَّ من البيان لَسحرًا وان من الشعر حِكَمًا

= El Profeta (que Allāh el beneeixi i li doni pau!) digué: "Certament, hi ha encant en l'eloqüència, i certament, hi ha saviesa en la poesia."

Ṭabaqāt aš-Šāfi'īya al-kubrā

2. Aquesta sembla del mateix Nykl, ja que no duu cap autoria.

"UN POEMA ÉS LA IMATGE MATEIXA DE LA VIDA EXPRESSADA EN LA SEVA FORMA ETERNA."

3. I finalment una definició de P. B. Shelley en la seua Defensa de la Poesia:

"LA POESIA ÉS DE FET UNA COSA DIVINA. ÉS ALHORA EL CENTRE I LA CIRCUMFERÈNCIA DEL CONEIXEMENT; ÉS ALLÒ QUE ABASTA TOTA CIÈNCIA, I ÉS ALLÒ A QUÈ TOTA CIÈNCIA S'HA DE REFERIR."

Shelley

--
Enviat per Terra d'Enlloc a La Terra d'Enlloc el 8/26/2010 07:32:00 PM

La llarga nit, homenatge de Jaume Plensa a l'Estellés

Desperte d'una somnolència amarga. El volum fet carn entre nosaltres de Jaume Plensa m'ha fotut un colp de sentiments contraposats. Sentiments recolzats sobre les parets de la ment. Aquella cambra poc moblada que serveix per, reescriure? Encara no sé quina és la seua funció. Quines són les paraules d'aquest llibre en blanc que ens va fotre al cap el Creador.

Però un documental sobre el Jaume m'ha tornat, de moment, als desert de les paraules. I ací teniu. Vull compartir aquests versos. Compartir la troballa d'un home lletraferit per l'art de les paraules fetes volum i vida recollida.

Homenatge de Jaume Plensa a "Assumiràs la veu d'un poble" de l'Estellés

Observa l'Home recollit

segut al baix ventre del seu somni

sobreescrit a les carns de l'úter

entre la ment ocult

a dintre de la mare vida

observa com mor la mort

i viu la vida

a l'interior del seu silenci

vigilant als vianants

mentre llig del seu llibre

reescrit amb paraules soltes

de vers lliure

perquè no van enlloc

observa el vent i les paraules

de l'home recollit, assumit.

Poema de Pep Alfonso

Com diu Jaume Plensa al reportatge: “Si l'art té una força és perquè no serveix per res. És impossible de manipular quan l'art ix de debò. Jo crec que és com una poesia. Què pots fer amb ella?”.