El poeta afincat a la Vall Ignacio Navarro Lavara presenta nou poemari

Text escrit per Sergi Torró


Ignacio Navarro Lavara (1 de febrer de 1960, Motilla del Palancar, La Manxa) és autor d’una vasta i potent producció poètica que, a data d’avui, s’ha concretat amb la publicació de dos dels seus poemaris.

En el primer, La rosa regresada, publicat el 2005 per l’editorial Atalante dins de la seua col·lecció de poesia “Versos y Trazos/Versos de Yedra”, el poeta aborda el que queda de l’amor quan cerquem el seu rastre en la paraula del poema: ¿Quién no sintió una caricia como la única verdad recobrada? ¿Qué sombra del paraíso se nos agiganta, entonces, como un laberinto recobrado? ¿Cómo, con qué poética se atreve el poema frente al discurso amoroso, en surrealistas, románticos, trovadores o clásicos?

En el segon, El árbol en el hombre, publicat a la mateixa col·lecció en novembre del 2008 i principal motiu de la presentació i tertúlia del pròxim divendres 13 de febrer, Navarro Lavara planteja un recorregut de tres parts a través d’un mateix cicle: A “El Mundo” ens presenta distints arquetips de la psique, la paraula ens mostra tot el que la llengua transfereix de la vivència humana, el que el poema sap de l’home. “Intenso ser Intento” és la tensió per percebre el canvi del món. El conflicte entre el subjecte i l’objecte embasta la dificultat per subjectar el llenguatge i els referents, l’objecte, en aquest cas l’objecte del desig, el tu…, en definitiva: l’amor, el temps, el record (i potser l’oblit inefable). Finalment, “El árbol en el hombre” és l’última baula en el cicle de la vida, i res no podria substituir el plaer de la lectura que acaba amb el poema que posa nom al llibre.

La presentació i lectura d’aquest poemari es faran durant el sopar i posterior tértulia del “Desert de la paraula” al Casal Jaume de la Vall d’Abaida, a Ontinyent, el divendres 13 de febrer de 2008, a les 21.45. Esteu convidats.

Pròxima edició del nou CD de Gent del Desert

Finalment, el treball d’estiu i tardor ha donat fruit: ja és una realitat el màster de Molles, el nou disc de Gent del Desert. En aquest, el grup ha aplegat onze creacions pròpies (dues basades en temes populars), en algunes de les quals apareixen textos de poetes amb qui comparteixen conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han sigut coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Penadés “Carnisser”, membre del grup de heavy metal Drueida.

El disc Molles va tindre un avançament la passada tardor, quan es va fer pública la cançó “Education for Citizenship”, la qual es pot considerar un petit èxit ja que va ocasionar cinc mil visites al seu myspace en qüestió de tres setmanes. Ara s’hi afigen la novetat de dos lliuraments més, la titulada “Endavant els argonautes”, sobre textos del prestigiós Salvador Jàfer, i la rumba “Gat”, que tancarà el disc. Avancem també ací part del treball gràfic, realitzat per Neuraska Produccions, així com els crèdits.

El grup va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia literària El Desert de la Paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, amb l’espectacle titulat El pèndol i la terra, en què es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage. Les tretze peces d’aquell muntatge van ser enregistrades i recollides en un disc, i quasi totes s’han pogut escoltar al myspace.

GENT DEL DESERT: MOLLES

1. SANT DIMONI (Sergi Torró / Jesús Barranco)
2. PLANYS DEL MALALT (Severí Vila / Jesús Barranco)
3. ENDAVANT ELS ARGONAUTES! (Salvador Jàfer / Jesús Barranco)
4. LA CIUTAT I LA VINYA (Antoni Espí / Popular)
5. EL RECORD (Lluís Roda / Jesús Barranco)
6. VORA EL BARRANC DELS ALGADINS (Jesús Barranco / Partaka)
7. LES BOIRES D’ÀVALON (Ignacio Navarro / Jesús Barranco)
8. MANIFEST MATRIOTA (Rafael López / Marc Pérez)
9. EDUCATION FOR CITIZENSHIP (Pinky / Jesús Barranco)
10. LLUNY DE BABILÒNIA (Sergi Torró / Camil Gonzàlez)
11. GAT (David Mira / Jesús Barranco)

MOLLES ÉS UNA PRODUCCIÓ DE GENT DEL DESERT DIRIGIDA PER JESÚS BARRANCO, REALITZADA DURANT L’ESTIU I LA TARDOR DE 2008

GENT DEL DESERT: Jesús Barranco, Marc Pérez (veus, música); Sergi Torró, Pep Alfonso (veus, textos); Vicent X. Vila (percussió, veus).

POETES CONVIDATS: Ignacio Navarro Lavara, Severí Vila “Nino”, Rafael López “Llop”, Antoni Espí, Pinky i els mestres Salvador Jàfer, Lluís Roda i David Mira.

MÚSICS CONVIDATS: Patxi Ballester “Dòctor”, Honorio Barranco, Miquel Barranco, Epi Garcia, Miquel Gironés (Obrint Pas), Pablo Gisbert, Camil Gonzàlez, Pablo López, Jesús Monleón “Polelo”, Raúl Padilla, Miquel Payà, Esteve Ribera, Pau Urenya

VEUS CONVIDADES: Anna Mari Mollà, Pau Caparrós

GRAVACIÓ I MÀSTER: Javi Penadés “Carnisser”, Jesús Barranco

PORTADA I LLIBRET: Epi Garcia (Neuraska Produccions)

FOTOGRAFIES: Lluís Garcia Pla, Pep Alfonso

Guillem Agulló, ni oblit ni... impunitat.

per Vicent Partal
dimecres, 17 de desembre de 2008

Impunitat
Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió. La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys.

per continuar llegint l'article clica ací


La mort impune dels altres "tampoc és poesia". O sí? No tota paraula d'amor és poesia ni per suposat els actes criminals que pateix la nostra gent per parlar amb una de les dos "llengües oficials" del País Valencià tampoc. Però és pot fer poesia per a evocar aquells germans que han caigut en mans dels gossos de presa de la democràcia. La kale borroka valenciana existeix malgrat que els responsables tanquen els ulls o miren cap a un altre costat.

Servisquen aquestes paraules per subscruire les del company Vicent Partal. I com dia un poema fet cançò. "Guillem Agulló ni oblit, ni ...".

La travesia pel desert d e la paraula continua amb el record d'aquells que ja no estan per caminar amb nosaltres.

Guillem Agulló, no t'oblidem

Açò no és poesia però sí una metàfora per paraules

Hi ha situacions a la vida que parlen amb veu pròpia. Sobren les paraules per definir l’actitud ignorant, despòtica, prepotent, insultant, aberrant, surrealista, macarrònica, estúpida, xulesca, kafkiana... però com sempre amb la “justícia a la ma”.

Continuem la travessia pel desert de la paraula. Un paisatge fred de sons culturals propis als quals la força de la costum ha deixat glaçats.

Sense paraules.

Atac al valencià en la policia de Dénia

La plataforma Valencians pel Canvi rebutja enèrgicament l’actitud dels policies de la comissaria de Dénia, que en la matinada de diumenge van humiliar un professor pel fet de parlar en valencià, segons ha denunciat l’afectat.

Ferran Giménez, professor de l’Institut de Secundària Xebic, va presenciar com un grup de joves estava insultant i agredint un travestit a la porta d’un local de copes. Giménez va encarar-se amb els agressors, que aleshores varen atacar-lo a ell, causant-li diferents lesions. El professor va acudir a la comissaria de la Policia Nacional de Dénia, on va saludar amb un “Hola, bona nit”. Parlar en valencià li va costar un seguit d’insults, segons va denunciar posteriorment Ferran Giménez en el Jutjat. Entre altres frases, va escoltar: “Usted es un chulo”, o “¿es tonto o que le pasa?”.

(l’article complet al web de Valencians pel canvi)

Josep Lluís Roig, Premi Octubre de 2008, al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

Foto de l'edició de la Comunitat Valenciana del Pais de diumenge 26 d'octubre. Autor: Santiago Carregui

"Peixos d'un mar sec" és l'obra amb la qual Josep Lluís Roig ha guanyat el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Octubre de 2008.

A VilaWeb podeu llegir la noticia de l'entrega de premis.

El divendres 31 d'octubre podem gaudir dels versos i la bona conversa de Josep.

Us esperem. Ja estem preparant "els versos i molles" de costum.

"Càries" de Josep Lluís Roig - Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia

Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia

La "Gent del Desert", els aborígens de la paraula, us conviden a la presentació poètica del nou poemari de Josep Lluís Roig. "CÀRIES, Premi de Poesia Ibn Hafadja 2007, ed. Bromera, és una metàfora que defineix el nostre món actual, que pot posseir la perfecció externa, la de l'aparença, la dels centres comercials i el benestar, però que pot amagar -que amaga- tot allò que és bell, com l'esmalt pot covar un queixal podrit".

Reprenem el sec trànsit pel desert de la paraula amb un recull de poemes del nostra amic Josep Lluís Roig. El títol ja és tota una metàfora de la vida, blanca per fora i negra per dins. No per a totes les possibilitats que et dóna l'existència. Ja que de les 32 opcions que ens dóna la imatge capitular del llibre sempre hi ha l'esperança de tindre un queixal per arrencar les ànsies de viure. Com rosegant entre dents les paraules i les imatges constants que ens ofereix. Com per exemple;

Llumenetes de colors [Pàgina 53 de “Càries”, editat per Bromera Poesia].

Enguany tenim fills i arbre de Nadal

i figuretes de pessebre esdevingudes soldats

d'algun vaixell pirata o baluard.

Encenem els llums per dibuixar

la tristesa del món a colorets.

L'oblit del llenguatge poètic

En la societat que ens ha tocat viure els signes del temps són llunyans. Podem afirmar que molts signes del temps s'han perdut pel camí del progrés i el benestar de la societat. Benestar d'altra banda que sols li ha estat servit, en safata d’argent, a uns quants. A la vista d'aquells que transiten el desert i miren l'horitzó estan els avantatges socials que no tots els habitants de Gaia compartim.

Una de les grans qüestions oblidades és la Deessa Mare, la Dama Blanca, ... molts noms per un concepte oblidat. Sembla que al mateix temps que començarem aquest camí d'expulsió dels Paradís també s'allunyarem del cor de la mare. L'home sempre ha intentat emular i "controlar" la natura en eixe laboratori simbòlic del jardí primordial.

Fins als nostres dies sols recollim una sèrie de signes o símbols d'aquella realitat. La majoria de les voles, per desconeixement, ens quedem amb el missatger i no arribem a concentrar les nostres forces de recerca i treball amb el missatge.

Per mi la poesia, encara que d'una forma intuïtiva, és el llenguatge que més fidelment manté l'intenció primordial i com no els pocs continguts que hui en dia podem assimilar. A cavall d'eixos símbols es troba encara, implicita, la vertadera raó d'aquesta peregrinació abòrigen pel desert de la paraula.

Una de les millors tesis que m'han dut a aquest plantejament han estat "La deessa mare". Ell llibre de Robert Graves que ens parla de la Gramàtica Històrica del Mite Poètic.

Ací teniu la tesi plantejada per Graves;

“La meua tesi és que el llenguatge del mite poètic, corrent en l'Antiguitat en l'Europa mediterrània i septentrional, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de les quals daten de l'època paleolítica, i que aquest continua sent el llenguatge de la vertadera poesia, «vertadera» en el modern sentit nostàlgic de «l'original immillorable i no un substitut sintètic». Eixe llenguatge va ser corromput al final del període minoic quan invasors procedents de l'Àsia central van començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i van remodelar o van falsificar els mites per a justificar els canvis socials. Després van vindre els primers filòsofs grecs, que s'oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava a la seua nova religió de la lògica, i sota la seua influència es va elaborar un llenguatge poètic racional (ara anomenat clàssic) en honor del seu patró Apol·lo, i ho van imposar al món com l'última paraula respecte a la il·luminació espiritual: opinió que ha predominat pràcticament des de llavors en les escoles i universitats europees, on ara s'estudien els mites només com a relíquies arcaiques de l'era infantil de la humanitat”.

Llegir poesia i rebuscar, entre versos, les belles paraules que arrelen a la gran tradició de vida prenyada de nova vida és l’esperança dels aborígens. Observa amb els ulls de l’ànima i voràs com el jardí encara està ací. Sols que estem caminant per la part seca mentre el nostre desig, i per tant els nostres sentiments, estan perduts a la part humida del Jardí.