Foto de l'edició de la Comunitat Valenciana del Pais de diumenge 26 d'octubre. Autor: Santiago Carregui
Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia
La "Gent del Desert", els aborígens de la paraula, us conviden a la presentació poètica del nou poemari de Josep Lluís Roig. "CÀRIES, Premi de Poesia Ibn Hafadja 2007, ed. Bromera, és una metàfora que defineix el nostre món actual, que pot posseir la perfecció externa, la de l'aparença, la dels centres comercials i el benestar, però que pot amagar -que amaga- tot allò que és bell, com l'esmalt pot covar un queixal podrit".
Reprenem el sec trànsit pel desert de la paraula amb un recull de poemes del nostra amic Josep Lluís Roig. El títol ja és tota una metàfora de la vida, blanca per fora i negra per dins. No per a totes les possibilitats que et dóna l'existència. Ja que de les 32 opcions que ens dóna la imatge capitular del llibre sempre hi ha l'esperança de tindre un queixal per arrencar les ànsies de viure. Com rosegant entre dents les paraules i les imatges constants que ens ofereix. Com per exemple;
Llumenetes de colors [Pàgina 53 de “Càries”, editat per Bromera Poesia].
Enguany tenim fills i arbre de Nadal
i figuretes de pessebre esdevingudes soldats
d'algun vaixell pirata o baluard.
Encenem els llums per dibuixar
la tristesa del món a colorets.
Cavallers, ja estem de vacances!
Ara sí que sí. Després d'aclimatar el cos aquest cap de setmana, durant dia i mig, puc assegurar-li a la meua ment que estic de vacances. No sé perquè ho diem en plural. Potser perquè volem que duren més. La paraula que és troba al diccionari és vacança. I la descomunal paraula vacances no hi és. Ni definida ni explicada. Sols a la definició de vacança s’amolla la paraula estimada; vacances, vacances, vacances, ...
Amb la ment relaxada es pot caminar millor pel desert de la paraula. De moment estic endinsant-me al “Claustre” de la jove poetessa Isabel Garcia i Canet que junt a Baixauli ha guanyat els premis de la Crítica dels Escriptors valencians. La Marina Alta, la Safor, ... en definitiva la nostra voramar continua amb la coagulació poètica de les seus essències més íntimes. El desert salobre de les paraules que es manifesten a cada síl·laba. A cada cop de vers. Amb Isabel amb densitat roig candent. Sembla que un ferro tant jove no puga bullir amb tanta força. Els aborígens tenim veu per molts anys.
“No sempre podem pensar els mots i els dies
reposant en l’arena de la mar que ens orienta:
Naixen, encara, ocells sense ales;
...”
(del poemari “Claustre” d’Isabel Garcia i Canet editat per 3i4 en abril de 2007)
Continuarem la lectura, pausada i amarada de suor estival, i compartirem els esguits amb els beduïns lliures de la paraula.
Els escriptors catalans, gallecs i bascos condemnen la tergiversació del manifest per la defensa del castellà
Els escriptors repudien 'els intents d'exclusió' dels seus col·legues espanyols i els insten a centrar els seus esforços en la defensa de la llengua a territoris on el castellà conviu amb l'anglès, com Puerto Rico, Costa Rica i els Estats Units.
El “Manifiesto por una lengua común” no és res més que un crit per recordar-nos qui som i que el trànsit pel desert és llarg, dur, sec i això i allò i damunt de puta has de ficar el llit i ... i tant senyora i tant!
El motiu de traure del desert unes poques paraules no és altre que recolzar el Manifest contra el Manifiesto. Alguns companys han publicat als seus bolgs com Jose Blesa Morante o Sergi Gómez per exemple. I tot gràcies a la reflexió, o el record d’una conversa patriòtica que vaig tindre l’altre dia.
Un amic del cap i casal que de normal utilitza la llengua segura, aquella que va deixar el Cid a València després de la seua reconquesta del cap i casal, em va dir que el que no li agrada de nosaltres és que sempre anem de víctimes. Per a que ho comprengueu bé, tot expressat en perfecte català parlat a la manera de València. Clar amb mi parla el valencià, al final no sé si per respecte, educació o per dir-me indirectament allò de “ves yo también lo se hablar pero no voy de víctima por la vida”.
Eixe és la qüestió. El vertader tema de fons és el record continuat produït en sentir parlar valencià fora de la llar, més enllà de la intimitat dels Camps, Aznar, Zaplana... per no parlar dels de la “cruzada de liberación nacional”. El record en qüestió no és altre que els valencians vam perdre la “Batalla d’Almansa”. I per tant per “justo derecho de conquista” tenim que renunciar a la llengua que va portar un Rei Conqueridor, que no era un mercenari despatxat per un rei de Castella, i què els governants locals han oblidat que era català. Però el guariment psicològic que utilitzen és el de l’estruç. “Ulls que no miren... caguerà que xafes”, com diuen pel meu poble.
En definitiva com ja ha dit el jove cantautor de Xàtiva, “nosaltres no farem cançó renuncia”. La llengua que ens ha vist nàixer té la dignitat d’aquells que l’utilitzem. I la que estan demostrant estes persones és ben poca. Ja que la dignitat no es perd en cap batalla. Es perd en l’intent d’imposar als altres allò que no vols per tu mateix. Com ells diuen al Manifiesto, “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Clar com quan al pati del col·legi diem allò de la llei de l’embut, “l’ample pa mí i l’estret pa tu”. Això és la llei que volen que contemple la Constitución de l’embut. L’ample per als castellans i als altres que traguen pel costat estret. Quan “altres” han proposat canvis en les lleis són tatxades de terroristes i anticonstitucionals. Ara estos intel·lectuals, també en tenia Franco i Hitler d’intel·lectuals a les seues files, volen fer creure a la gent que la seua és una caus justa. Una croada a favor de la unitat d’Espanya. Quan el realment és la seua forma particular de mirar amb la graduació de les seues ulleres. En definitiva una maniobra política per preparar el camí a l’imposició democràtica del més fort.
El trànsit pel desert és un camí d’aprenentatge i no una penitència com ens volen fer creure alguns interessats. Adéu, salut, bon vers i llengua nova a tots i a totes.
Vista d'OtosBon vers i lletra nova... i recordeu que l'energia és el subjecte del poema. I per ficar un peu més dins del Desert caldria dir que el poema és el llenguatge oblidat dels ocells.
La jornada està emmarcada dins de les activitats de Juny-juliol de 2008
Dissabte, 28 de juny a les 7,30 de la vesprada en el Palau d’Otos
A
Organitza Col·lectiu el Gorg d’Otos
Col·labora Ajuntament d’Otos
IV lectura de poemes: Poetes de
Poetes i poesia en un viatge itinerant per les nostres comarques
Poetes convidats:
Consol Martínez Bella
Elies Barberà
Antoni Martínez
Antoni Ferrer
Josep Maria Balbastre
