dijous, 2 de febrer de 2012

Sense títol



L'adulteri etern de la paraula
el subjecte barallat amb l'anunci,
aquell complement mal predicat,
doncs no té cap sermó
ni directe ni indirecte
que complemente la joia
de portar a bon fi l'estima
de la núvia sense nuvi.
L'autoestima platònica, adultera,
de l'estimat desestimat.
El conte que no ha escrit el final
doncs no va ser i era
en un desert llunyà, càlid.
Saps la temperatura del teu cos?
Saps la paraula exacta per
introduir-te, a la caverna
buida, del teu propi adulteri?
Seu i enfonsat a l'arena fina
del desert de les paraules.
De les teus paraules, sordes i
sonores, impronunciables i
intimes, al temps que públiques.
Els camins de la paraula
són indescriptibles, adúlters.
Incompresos quan s'alça el sol,
rebutjats al mig dia, temuts al vespre
i plorats en caure el sol, dormint.
El cicle etern del poema
acaba amb el primer mot
del primer vers, del primer poema:
El beduí era al desert de les paraules...



 
Pep Alfonso,
començat en zona humida i acabat en zona desèrtica un dia com hui mateix.