Ja feia temps, perdut potser, que no et parava l'orella. Des de l'institut que no em rebentava granets sobre els fulls del primer Ferrater que algú, desaprensiu, em va deixar caure a les mans; "Tin açò és de puta mare!".
Hui abans d'entrar al llit he entropessat amb unes dones i uns dies d'edició definitiva. De res tinc gana xaval!
A més a més amb la "Fi del món" pàgina 63.
Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
Buscava un oasi al desert del meu monòleg i m'he perdut, com sempre, al carrer principal del poble mentre la gent ix de missa Sant Miquel. On collons serà el puto poeta quan el necessites! Aleshores es presenta l'arcàngel San Gabriel a ofrenar noves glòries a la fi del món. Segur que es pensa que és l'Ovidi reconvertit a poeta sense instrument, sense paraules.
Jo sols volia dormir. Acaronar els malucs de la Rosanna mentre ella dorm i jo ho intente. Fer-me il·lusions, al·lucinacions de llibre, mentre llegia poemes per dormir entre línies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada