Poefesta a la Safor
Teatre Olímpia d'Oliva
Amb la intervenció dels següents poetes i poetesses:
Feliu Formosa
Ana Rossetti
Montserrat Abelló
Benjamín Prado
Lluís Roda
Elena Medel
Josep Pedrals
José Iniesta
Manuel Forcano
David Ymbernon
Mariona Segarra
El 25 d’abril és dia laborable, dimecres cau, per tant, hem pensat a realitzar una commemoració comuna breu i de caràcter simbòlic: A les 12 de la nit del dia 24 d’abril , justament quan entrem ja en el dia 25 en el pas de dimarts a dimecres, proposem a totes les valencianes i tots els valencians que vulguen sumar-se, que pugen amunt, que s’alcen per pujar cadascú allà on desitge o li siga possible, a les muntanyes més estimades, als cims més simbòlics dels seus pobles, als terrats, als castells, a les ermites, als balcons... I durant cinc minuts, que encenguen un llum elèctric... llanternes, fanals, tubs fluorescents, el que bonament consideren.
A la manera de les antigues alimares d’avís, volem vore’ns els uns als altres, avisar-nos que ha arribat el dia simbòlic i per uns moments bategar tots com un mateix cor. Han passat tres-cents anys i, a pesar de totes les dificultats històriques que el poble del qual formem part ha patit, encara estem ací. I com tenim el futur al nostre abast, des del respecte al passat, volem afrontar eixe demà de manera alegre, com a noves lluminàries festives, fent una abraçada de llum entre gents i pobles.
Més informació en aquesta adreça; http://blocs.mesvilaweb.cat/aciestem
ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols
et seguirà una polseguera.
Els valencians i valencianes no sabem el que tenim a casa. És com descobrir una estança nova a la qual tenies prohibit l’accés, i no preguntes perquè però ja saps, després de la batalla res no va ser el mateix. La pols de les velles ferides mantenia tancades les portes d’uns records que la iaia no volia recordar. El divendres passat, el vint i tres de març, al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida Toni el de l’Hostal ens va traure la pols de sobre. Ens va recordar que encara hi ha l’esperança de caminar cap al futur sense pedrers al passat i riure de nosaltres i amb nosaltres. La seua música, les seues versions, són poesia del só grotesc d’una guitarra i una veu. No t’equivoques no és lleig, és senzill, és diferent, en definitiva és creativament nostre. Si vols un consell, escolta i sentiràs. Si tens la possibilitat d’escoltar-lo en solitari o amb les Maedeus de ben segur que t’arriba.
Però vam tenir Toni per Toni o Toni al quadrat ja que ens va visitar Toni Espí, guanyador del Premi de Poesia Comas i Maudell de la Ciutat de Tarragona 2006, amb el poemari Reconstrucció. Prompte el timdrem a les tertúlies literàries del Desert de la Paraula. El va acompanyar a una de les seues versions, en aquest cas de Veles e Vents.
Va ser una nit d’aquestes inoblidables, una gran vetllada que va acabar ballant fandangos o al menys així els vaig deixar quan el meu cos no podia més. La pols torna a acumular-se a altes hores de la matinada quan el café licor amb coca-cola, allò que en diem burreta, ja no fa l’efecte desitjat.
Marejadilla a fuerte marejada. La Kharlesg puja molt més així. Torne a contar els tronxus (moneda de Tronxer) abans de baixar a terra.
Després de sopar cervellets observant bocabadat els milers de persones passejant sota la gran pantalla que ens retransmet un nou capítol de Tom i Jerry, anem a buscar un lloc amb subministre de Flagelus Special.
La garota d’Ipanema es passeja per Tronxer. Els nens esnifen gasolina mentre altres esperen amagats l’ocasió d’enfilar-se davall d’un camió per a viatjar cap a Inòpia.
Al bar no hi trobem ningú. Tan sols un cartell que diu:
Por razones técnicas y morales se suspende
temporalmente el torneo de puñet
Mentrestant les aborígens ens demanen matrimoni per lo criminal. Sort que la crida diària per a la reflexió refractària sempre ens salva d’un final aterridor.
Les dones són molt maques. Ens diuen “t’estimo” clarament amb eixos ulls que saben de la nostra manca d’amor.
Per fi ens refugiem al Sarvatxo Palace on el moviment d’anca de les natives ens fa perdre l’orientació un cop més. Allà has de saber respectar a la caporala mare. Jo vaig pecar d’espavilat i vaig fer com que no l’havia vist. Eixe gest de llangardaix resabut em costà un atac de la vigilanta en cap, mà dreta de la caporala mare. Em llançà un dard amb verí de mosquit prèviament emborratxat amb calimotxo fet amb Don Sifón.
Bé amics..., desprès d’açò ja no recordo molt més. Sols sé que em cou el prepuci.
Per a ser el primer contacte amb els serrícoles no ha estat del tot malament. Hauré de tornar a buscar l’antídot per al verí de Don Sifón. Sols la caporala mare sap com preparar-lo. Ja us conte...
Ara he de sortir cap a terres llunyanes per continuar amb les meus tasques d’aprenentatge i assoliment de la cultura natural.
Salut i bones vibracions als germans del batalló.
Comandant Emili,
Inicis de la tardor xuimariana del 2006
MESTISSATGE AMB SUBSTRAT
L’any 2002, la saragossana – d’Utebo – Carmen París va sorprendre la crítica musical espanyola i el públic entés amb un àlbum de debut titulat Pa mi genio, on lluïa unes excepcionals dots com a autora i intèrpret d’un repertori eclèctic, en la línia d’allò que convenim a anomenar fusió ètnica (etiqueta sens dubte preferible a la de world music). Aquest estil fenomenal, que per les terres d’Espanya va tenir pioners excelsos en la nissaga Veneno o el “català de Buenos Aires” Gato Pérez, ha viscut en eclosió permanent des dels darrers anys 80, així com també ha tingut efectes col•laterals negatius: convertit en moda, diversos oportunistes indocumentats s’hi han sumat, disfressats amb rastes i posat antisistema, amb l’inevitable caixó flamenc i “el-que-siga” per rumba, això sí, des de Los 40 Principales.
No és aquest el cas de Carmen París, una artista de cap a peus, amb una esmerada formació acadèmica (piano, guitarra, violoncel, cant, harmonia... i llicenciatura en Filologia), professional des de fa dècades – ara té 39 anys – (Orquesta Jamaica, Blues Power, teatre, cabaret...) i que, als seus treballs com a solista, beu de totes les fonts (flamenc, jazz, fado, música caribenya, aràbiga...) partint d’un pòsit molt fondo que, en una aragonesa com ella, no podia ser sinó la jota, estil que coneix i recrea des d’un respecte que no renuncia a la transformació. Sent estrictes, a Pa mi genio, la jota només traspuntava obertament en algunes línies melòdiques i en les lletres (que incorporaven fragments tradicionals que servien d’inspiració i motiu de glossa) i, com a format musical, a l’últim tema del disc, on la melodia de jota contrastava fortament amb l’acompanyament jazzístic a càrrec, ni més ni menys, del pianista Chano Domínguez. Malgrat el que es podria pensar, la seua música no té, en absolut, l’aire d’experiment, sinó que està tan a prop d’allò convencional que podria perfectament ser del tot comercial, per a masses. Sobretot, perquè aquesta dona canta com els àngels.
Amb tot, l’ús de la jota va ser l’aspecte que més va cridar l’atenció i Carmen París va passar a ser, indefugiblement, coneguda a la premsa com “la jotera moderna”, despertant moltes simpaties però també crítiques d’uns puristes – com en tot, també en la jota n’hi ha – que exclamaven que allò no es podia fer. Aquest embolic explica el títol triat per l’artista per al segon àlbum, Jotera lo serás tú, publicat el març de 2005; nom també de la magnífica cançó que l’obri, on l’autora es reivindica lliure, capaç de barrejar sense cap mania jota, xotis i corrido.
En aquest treball, quasi tan bo com el primer, París se serveix de molt diverses tradicions (candombé, chachachá, bolero, tango, samba, copla, flamenc, música índia, jazz-rock...), tot adobat amb la inspiració jotera. Els músics són de primeríssima línia; de fet, n’hi ha entre ells alguns dels millors, començant pel productor, Tino di Geraldo, continuant per Jorge Pardo, Rubem Dantas i Carles Benavent, que fa tants anys que Paco de Lucía va posar en el firmament musical mundial. També hi són Luis Delgado, Joxan Goikoetxea, “Coco” Fernández, Juan Manuel Cañizares... Esment a banda mereixen les tres col•laboracions especials que fan duet amb la saragossana, per tractar-se de creadors molt grans, que no han tingut encara el reconeixement que els tocaria: Eliseo Parra, Javier Ruibal i Mercedes Ferrer.
Vindrà un temps que potser ja ha arribat
On la paraula es farà vent i deixarà de bufar
I vindrà el mal que mai es cansa
I se’t farà la figa pansa, què gansa!!
I a tu, els ous quadrats!!, mamonàs!!
Ja no hi ha bufó a la Cort, no hi ha Cort
ni cap moviment constant, ni llarg ni curt
Ni cap tall de màniga, ni res de res que ens bufe.
El que m’agradaria deixar ben clar és que no hi ha batallons perquè no hi ha guerra. L’oblidarem o millor dit la perguerem abans de començar a correr, en quin sentit?, no ho sé. L’orientació en l’espai temps no és el meu fort. En realitat la deixarem oblidada pel camí com qui deixa uns versos perquè pesen massa i a la bossa, o la vida, hi ha que dur coses necessàries. Es juguem la nostra supervivència, l’existència d’un regiment complet, ensinistrat i preparat per entrar en acció. Cal alimentar-se de coses sanes, exercici i bons aliments!!, que després se li espatarren a un les cames i fem panxa. I el greix no deixa que circulen les paraules per les sendes del desert.
Hi ha que descobrir nous trets!!!. Són els tres estrets aquells que ens mantenen drets. No hi ha bons indrets per a nosaltres perquè són els colps d’oposats, en oposició al costat contrari, els que adrecen els trams torts de la lletraferida lluita per la incongruència. Colps!!, trets de final de vers que fan que una corba a tortes vaja a dretes i torne pel bon camí a tota la Ramada.
De la bona noticia segons Josóc (capítol 1, vss. I-11), fill de Lessér i de Lameuà, la primera parella de fet junta a terres de l’esbarzer, on el desert comença a sentir la presència del Silenci.
Al principi vingué
El qui era el Vent.
El Vent bufà en Silenci
I el Vent era Silenci.
Ell estava en silenci al principi.
Per Ell tot Vers començà
I res no és sense el seu Manifest.
En Ell hi sonava el Vers
I el Vers era el desert dels homens
Al desert revessa el Vent
I el soroll no ha pogut silenciar-lo.
Tu callaràs davant del Silenci?!. Escolta millor, no sigues inpresentable o formaràs part del batalló dels pusil·lànimes. El Silenci t’observa com fas l’imbecil intentant esbrinar des d’on, des de quina direcció s’escolta.
Si mesures el Desert per vares de vers
Al final caminaràs descals un poema
I arribat el moment serà llegible
Fins i tot quan deixe de bufar –te
El Vent del Desert, que t’escolta.
Els inicis són per iniciats
I els finals per acabar els versos
Però en comptes del teu poema
Deixa’m escoltar el teu Silenci.
Indiscutiblement, si hi ha una iniciativa recent en favor de la cultura valenciana que meresca ser reconeguda i lloada és la que porta a terme, des de Real de Montroi, Vicent Sengermés amb la companyia discogràfica (i estudi de gravació) Cambra Records. Aquest segell serveix des de fa uns pocs anys de plataforma d’edició (i, més important, de difusió) a una sèrie de músics que treballen en clau molt valenciana – i no només lingüísticament – que, en altres circumstàncies, estarien potser condemnats a les catacumbes de l’autoedició. El més interessant del seu catàleg es troba de la banda del folk i la reproposta (Xirimiters de Castelló de la Ribera, Cendraires, la Beniterrània, Nèstor Mont, Pep Gimeno “Botifarra”...), però hi ha també lloc per al rock (Voltor, Svaters, Mugroman...) i el pop més o menys acostat a l’anomenada cançó d’autor (de la mà de joves com el denier Sergi Contrí, els alcoians Verdcel o l’artista que ara ens ocupa, el torrentí Pau Alabajos).
El passat divendres 29 de setembre, en el marc dels actes organitzats pel Casal Jaume I de la Vall d’Albaida amb motiu de l’arribada del Correllengua a Ontinyent, vaig tenir l’ocasió de veure en directe Pau Alabajos i els Músics Furtius. Em va semblar una actuació magnífica, pel format exquisit de la banda (el cantant s’acompanyava només de la seua guitarra, d’un violí i d’un violoncel) i per la considerable qualitat de la proposta. Durant els primers moments del concert em demanava, sorprés, si no em trobava davant d’una mena de Waterboys valencians.
La majoria dels temes que aquest cantautor, de vint anys, foguejat com a músic ambulant pels carrers de València malgrat la prohibició de tal activitat per les ordenances municipals (d’ací el nom de la banda) venia a presentar es troben en el seu àlbum de debut, Futur en venda. La veritat és que, al costat del directe, el disc decep una mica. Potser els dos anys transcorreguts des de la seua publicació hi tenen a veure; sens dubte, ara canta millor. Però, sobretot, ho atribuïsc a una instrumentació més complexa i també innecessària: la presència en tots els temes d’un baix i una bateria simplement executats de manera correcta, no aporta gran cosa més que carregar el producte d’un cert “excés de pop”. Més interessant resulta la suma ocasional a la deliciosa secció de corda d’un acordió, una harmònica, una mandolina o, fins i tot, una trompeta una mica excèntrica.
Les cançons de Pau Alabajos parlen d’amor i de sexe, de tristor i de goig, de crítica i de compromís, tot sense una gran elaboració però tampoc amb simplicitat. La cançó del disc que més impacte em causa té una melodia i una lletra tan senzilles com sentides: es tracta d’Oriol, una peça dedicada a un suïcida. Cal esperar que els pròxims treballs de l’artista aporten major profunditat i maduresa. Evidentment, ser jove no ha de ser considerat un inconvenient o un defecte. Al contrari, ací s’intueix una promesa per a la nostra cançó.
Autor: Jesús Barranco
