RECITacció, el vers en moviment

Hui al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida hem presentat un projecte que en un futur pròxim aglutinarà un ventall d'expressions al voltant de la paraula. ENVERS ens servirà com a excusa per fer música de la ma de Miquel Àngel Múrcia, performance amb els moviments de l'Alma Taure, recitació dramatitzada amb la veu d'Ester Villanueva, vídeo amb la visió del Toni Hernández i tot això, de moment, al voltant dels meus versos. Mots esfilegassats del poemari ENVERS.

El divendres 28 de desembre, dia dels versos sants innocents, hem fer un primer assaig, una aproximació d'uns cinc minuts a un espectacle de major format per al 2013, esperem.

Ací us deixe la veu del meu àngel particular, bé compartit amb uns quants companys que també aprecien el xiuxiueig compassat de la seua veu, que ha fet la locució del poema Família d'ENVERS.

 

els versos sants innocents

No hi ha paraules innocents
hi ha paraules i prou, parlades
amb llengua tova, indecent
a l'orella i al cor encès, al vent
mots bufats com nosaltres al vent.

Per afrontar l'escalfor del ponent
sols ens cal un gregal somrient
tot el dia fotent paraules, visquen
amb la ma dreta el riure punyent
i amb la ma esquerra... nosaltres al vent!!!!

Improvisació directament al facebook per felicitar el dia dels Versos Sants Innocents,

tingueu un gran dia dels innocents i prepareu la recerca de l'home dels nassos!!!!

RECITacció, el vers en moviment

El passat 28 de maig vaig presentar el meu primer poemari a la Biblioteca de Sant Josep d'Ontinyent. Ara m'agradaria presentar-vos un altra forma de recitar o de presentar la poesia en públic. És la primera fase d'un projecte multidisciplinar per presentar la paraula amb la màgia que té però que, per l'abús que en fem al dia a dia, va perdent-se poc a poc. Per aquesta raó pensem que les paraules estan buides. Ofeguem la paraula a l'oceà dels massmedia i la buidem de significat. Arribe'm a pensar que la nostra paraula no té valor.

Vull presentar-vos un espectacle que hem preparat Alma Taure i jo mateix. L'hem batejat com a recitacció, millor dit l'ha batejat ja que el nom el va ficar Alma. Del poemari ENVERS ens hem centrat en les al·lusions a la família i us convidem a entrar amb nosaltres a l'interior dels versos. Volem que els feu vostres. Que compartiu amb nosaltres la lectura de la família des de dins de les paraules que des del moment de la seua publicació ja no són meues. Són, amb el vostre permís, vostres, teues personalment.

T'esperem el divendres 28 de desembre al Casal Jaume i de la Vall d'Albaida. A les 20:00h podràs entrar amb nosaltres i passejar-te entreversos, entreparaules i sobretot entretumateix de la ma de lAlma Taure i d'un servidor.

Salut, bona lletra i millors versos,
Alma Taure i Pep Alfonso

Migdiada poètica al Desert de les Paraules

Més o menys, o més que menys pels primers anys noranta tres amics nascuts a la Vall Blanca vam encetar a València una tertúlia literària de malnom Miserables Noranta. Aquells anys d'estudi a la capital ens van empènyer a compartir paraules i cabòries al Bar la Senda prop del carrer Alboraia. En realitat la seu no era molt fixa malgrat ser aquest bar, que ja no he trobat, un dels espais més habitual. En acabar els estudia s'acabà la tertúlia dels miserables noranta. Però al poc temps vam recuperar la vella costum de la paraula a Bocairent. Antoni, Sergi i Pep érem els membres més habituals i solitaris, per no dir únics, d'aquesta breu etapa de la tertúlia el nom de la qual no és que no vulga recordar, és que no recorde com anomenàvem aquestes neures.

Prompte vam passar la tertúlia al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida al carrer Tomàs Valls. Ara aquest lloc l'anomenem Casal Vell. És aquesta la primera etapa real de la tertúlia a Ontinyent on, no vam portar cap autor, però si que vam consolidar un grup de malalts de versos. Aquest corpúscul és el que després consolidaria la tertúlia al Casal situat al Parc Mestre Ferrero. Etapa que va estar acompanyada per poetes com Salvador Jàfer, Lluís Roda, Josep Lluís Roig, Toni Espí, Manel Alonso, Vicent Penya... a més a més d'abordar projectes com l'homenatge a David Mira Gramage, el gran poeta desconegut de la Vall Blanca. L'homenatge es materialitzà en un CD anomenat “El pèndol i la terra” i amb el part de “Gent del Desert”. Gent del Desert s'ha consolidat com a grup gràcies a la tenacitat d'un dels membres de la tertúlia, Jesús Barranco.

Quarta etapa trencada amb el viatge a Palma, per motius professionals, de Sergi Torró. Aquest poeta de les entranyes de la paraula i millor amic encara continua treballant com a mestre a Ses Illes. Però a mi la migranya de les molles i lletres que compartíem a les Tertúlies del Desert de les Paraules ja no me les arregla ni la fi del món. Per això he decidit convocar altre cop als beduïns de la paraula, al batalló d'artistes amb el qual he compartit lletres, molles, cervesa i alcohols de més alta graduació i elaboració casolana. Potser per les molles, el fum, els licors... no se. Però necessite obrir la gavella un altra vegada i enredrar més poetes i poetesses d'arreu del país fins aquesta Vall Blanca. Als peus del Benicadell estimem la poesia i els versaires distrets són necessaris per alimentar aquesta migranya de mots dispersos.

Aleshores declare obert el vedat de versos a la Vall Blanca. A partir del 28 de desembre de 2012, dia dels Versos Innocents, es convocarà a tot els malalts i malaltes de lletres valldalbaidins, ha passat un àngel o una musa un poc puça, que vulguen desinflamar les seues migranyes. El primer plat un espectacle Recitacció de l'Alma i d'aquest que us turmenta l'ànima. Ja per a gener de 2013, si la fi de lo món ens ho permet, tindrem els poetes Josep Manel Vidal, Lorena Cayuela i Alba Àlvarez. A poc a poc, com les gallinetes, anirem picant paraules per alimentar l'ànsia d'aquests cossos flacs, eixuts de paraules.

  

 

6a carta perduda als beduïns del desert de les paraules

Fa molt de temps que passa el temps i no mire enlloc. La vista la vaig perdre a l'interior dels ulls, al fons de la cova on m'han parit per ser humanitat. No és exactament un úter ja que té dignitat perduda i ofegada dintre d'una bota on fermenta blat. Fotre, si que fa temps que no vomite paraules, fermentades i tendres, al desert de les paraules. Potser sóc un malparit, això sí, per una santa, per no reescriure de quan en quant als amics, uns versos. Encara que siguen d'oblit. Dignes i oblidats com la parla acostumada a l'amistat. El so que desperta la conversa dels beduïns embeguts de cervesa aigualida, amarga.

Esmortit em trobe al vell mig d'una ventada d'arena i lletres del desert de les paraules. Oblit terrós, bru, perdut, fotut, temut,... amb tots els uts. He reviscolat envoltat d'amics. Rehidratat, amb blat fermentat, entre els braços dels sants-dimonis, fraternitat heterogènia, pulcra, bruna... impol·luta, terrosa i oblidada. Torne, de sobte, a convertir-me en home immaculadament desperdut entre milions de síl·labes blanques. Dipositades amb les mans del subconscient entre els grans del calm desert.

Porca misèria recordar noms subjectes, o seran objectes directes?, d'anys fa. El rellotge no perdona. El temps mata mots i ofega crits de malsons i renglons torts. No patiu, germans som vius i a les mans de Déu beguem al Pub “Les campanes”. Aiguamel fermentada al·lucinògena que m'alimenta mentre em sobrepassa el vent, que càlid m'arrossega la pell i el baix ventre, les entranyes d' Azrael, que és el meu amic caigut.

No se si estic segut amb els amics o al centre neuràlgic de la meua ment. Però se que sóc pensat, aleshores sóc una ment desperta. Que està de copes amb els amics al Pub “les campanes” i els companys d'Azrael fumen i fumen pensaments pesats i torts. Enrocats amb els meus oblits oblidats i bruns, perduts, i uns uts i altres no. Però de ben segur que són molt uts doncs són la primera nota que la meu ment va somniar desperta mentre jo dormia i t'esperava. Entre línies, entre versos blancs que no tenen un final finat. Malgrat no vorer la fi del desert de les paraules el Col·lectiu Cultural Sant-dimoni farà l'esforç per no assecar-se entrelletres.

 Tribu en perill d'extinció del desert de les paraules 


 

El millor lloc per observar la nit, per la remor dolça del vent del nord, és el desert de les paraules. A més a més hui hi ha una nit clara d'estels de paper.

Untats amb la farina que admeta de l'Alba Camarasa,
la rodonor de la Samsara del J. Rafael Mesado,
els bacs de vidre que empeny el Carles Alós,
el plany de les lletres ferides que canta l'Enric Sanç,
Xelo Llopis per favor guarda'm el secret,
el sol de mitjanit a Reykjavík on s'escalfa l'Alba Álvarez,
nua de blanc setí ens reb la Sandra Domínguez,
Salvador Lauder passeja per l'obaga,
l'homo ex machina reconstruït per l'Eduard Aguilar,
Rafeal Estrada camina amb petjades insomnes,
l'alexandre Ros a l'aixopluc d'un rerefons,
un joc de dos per a Rosa Roig i sa germana,
envers un vers del Pep Alfonso,
al vol juganer de la nina libèl·lula del Miquel Català,
begut amb glops de nit per la Montse Assens i l'Anna Rispau,
engronsat-se als pèndols del Víctor Durbà.
a l'espai proper dels poemes per a Keo de la Lorena Cayuela,
tot remenat com un caos ordenat al calaix d'Estels de Paper de la casa de lletres de Germania.
Benvinguts, benllegits, benversats, benmenjats i benbeguts sigueu totes i tots, malalts de lletres.

PS. Falten les penúltimes paraules de Sísif cantades per Lluís Vicent.

 

quitrà

Dies com el de  hui

camine, amb tu, descalç

per vials de quitrà

i fotria a rodar

amos i senyors

de la ciutat d’asfalt.

Continue, amb tu, descalç

al teu costat pas a pas

trepitjant sobre el plugim

que evoca el teu somriure

el teu plor pausat, arítmic

així i tot constant, que riu

amb els braços oberts

desamparats de camí

que no albira final, sols quitrà

Per Pep Alfonso, hui mateix... poema inacabat, sols plantejat.

ENVERS, de Pep Alfonso

Manel Alonso, Pep Alfonso i Vicent Penya al Micalet

Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, oDiccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.
Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.
Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua:«La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».

Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».

N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.

Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.

Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

Agraïments d'ENVERS al Micalet

A tots i a totes els que vareu compartir amb mi la presentació d'ENVERS al Micalet, per als que compartireu amb cos, per als que compartireu en ànima, per als que compartireu en la distància llarga, per als que s'apropàreu a la distància més curta, per als que compartireu nervis i per als que em donareu tranquil·litat...

... vull compartir amb vosaltres un desig de preguntes i respostes, d'esperança:

"Va lent açò dels homes,
mentre a força de paraules
cada dia passa sense contradicció
quan s’acaba la nit. Per molts anys."



Del poema NIT d'ENVERS, per Pep Alfonso

Muntatge de l'Alma Taure sobre la representació del poema inèdit  "Confesse"
realitzat per Esther Villanueva (a la veu) i per Almudena Rodríguez (a la performance).

13a carta epistolar als beduïns de la paraula

L’arena del desert està calma. No hi ha res sobre l’hamada. Ni la paraula del beduí ressona als plecs de la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Però els camins encara hi són. Els senders dels pares beduïns encara es poden rellegir entreversos, dispersos.  Els aborígens no es perdran entre les paraules que reclama el vent. El joglar continua cantant la cançó de bressol de la vella Mare Terra. Lletra i música escrita en llengua d’ocells, en paraules tendres d’oblidats naixements.

Els oblits, reescrits en records i narrats en llegendes, reflexionen com ressò de crits del poble cansat de caminar de lloguer. No volien tindre cap i el cap d’un altre poble els va llogar la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Hi ha dies on fins i tot els miratges semblen els somnis d’altre. I el vent bufa de llevant i el llevant no els és propi. I quan plou la pluja no sap ploure perquè escolta els cants dels civilitzats, dels pobles que amaguen la seua pell per por a ensenyar el que són. Perquè al cor dels beduïns tots son fills de la mateixa Mare Terra, parits nus amb el dolor de les entranyes de la vella bagassa i estimada Terra.

El vent del desert ens colpirà a tots per igual i la nostra pell tornarà a dipositar-se sobre l’hamada. Els descendents ens trepitjaran per sempre més durant anys i anys. Mentre la vella Mare Terra ens consentirà les manies de fills mimats fins el dia del conte final, de la paraula que es farà pols i es dipositarà sobre nosaltres.

crida

Veu que crida

entre versos

prepareu la metàfora

reciteu les paraules

del fill del poeta

ha arribat el temps

d'escriure els mots

del que escriu al desert

pel seu nom propi

tots som fills del poeta

però no de la mateixa mare

Serà veritat?

Mare sols hi ha una?

(...) Per Pep Alfonso, escrit el 09 del 10 del 2012. Incomplet.

Efervescent adolescència

Efervescent adolescència

recolzada en punts

i en comes i en cesures

reescrites a cada vers

un pas, un mot, un pas

amb sabates de tacó

reescrit el pas, el mot

la mínima expressió

que amb cada petjada

accentua la pausa del vers

vers jove, d'esperances

oblidades pels racons

de la consciència col·lectiva

que camina amb passes curtes

i metàfores altes, d'agulla

per la més alta perspectiva

tendra visió d'arrels fondes

i d' amazòniques fulles

doncs el desig de verd

és tan gran, alt i prim

com agulles de cap gros

d'acupuntures profundes

com l'esperança dels joves

en confirmar, amb tots els punts

i totes les comes, la maduresa

la seua fe amb el seu futur.

Dedicat als tacons i a les xiques del nostre equip de confirmació de 2012

M'agrada dormir, III part

Però no parlem de mi

sols de mi no

es pot parlar i no

avorrir-se als pocs minuts

de començar a mirar-se

els borrellons negres

de la vida que s’apaga

en entrar al llit

per dormir de dia

quan la vida llueix

a l’ombra dels cretins

els sapiens vulgaris

l’espècie que no pot dormir

tranquil·la després de fotre

tanta estupidesa arreu del món

i s’alçaran de l’última fila

cridant; El poeta està boig!

pots dormir tranquil

ni tu ets l’espècie

ni jo soc el poeta

Pep Alfonso, de moment, el final.

M'agrada dormir, II part

T’agrada dormir

al llit desfet?

Imagina’t que encara

està calent

de l’escalfor dels somnis

i que el temps

encara resta

arrugat i càlid

entre els llençols

la manta i la desgana

desordenada d’estimar-te

en silenci com un costum

que tinc i des de menut

el conserve de la llar

familiar i ordenada

per la mare

que m’educava

a no fer brot

ni fer-me el llit

després d’alçar-me.
(...)

Pep Alfonso, poema escrit en 2011, II part.

M'agrada dormir, I part...

M’agrada dormir

al llit desfet

imagine que encara està calent

i que el temps encara resta

arrugat i càlid

entre els llençols

la manta i la desgana

amb un trompellot impuls

d’estimar-te amb inèrcia

com un costum

que no s’oblida

car és un costum

que tinc des de menut

quan em pixava al llit

humit i calentet

desfet com un malson

que no et deixa créixer

doncs és amarg

el sabor de maduresa

tal qual vi de vida reservada.

(...)

Pep Alfonso, poema escrit en 2011, I Part

  

El llit desfet, d'Eugéne Delacroix

Un sopar entreversos a la Vall Blanca

Ja fa uns mesos que porte entremans organitzar un sopar de lletres, crec que la sopa de lletres no està al menú, bé caldrà preguntar-li a Joan Olivares si és adient un brou de lletra poètica per a la geloreta de l'estiu, amb els companys i companyes de Germanies i com no al marc incomparable de Ca les Senyoretes a la Vall d'Albaida.


La cuina ja sembla que té a punt el menú i que els amics i amigues que recitaran i cantaran la poesia de Mil poetes i un país, en concret, i de l'àmbit lingüístic català en general, ja estan afinant la veu i els instruments per  acompanyar els versos recitats entre plat i plat.


Al Sopar ENTREVERSOS podreu trobar els següents llibres al menú, que per cert són 20 eurets llibre i tot:

Francesc Mompó, 55 maneres de mirar València

Lluís Vicent, Les penúltimes paraules de Sísif

Rafael Estrada, Petjades insomnes

Manel Alonso, Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes

Salvador Lauder, Obaga

Josep Manel Vidal, El teu nom és un ésser viu

Xelo Llopis, Guarda'm el secret

Alba Àlvarez, Sol de mitjanit a Reykjavík

Pep Alfonso, Envers

I també tindrem als músics:

Lluís Vicent

Rafael Estrada

Barbaritats

Carles Pastor

Ningú et donarà més per menys. Ara tens l'oportunitat d'incloure un bon llibre de poesia a la teua borsa de l'estiu. Algú va dir; "la poesia no ocupa espai al teu cap i fa lloc al teu cor per deixar caure, amb molta cura, els teus sentiments més nets".

Salut i bon vers,

Pep Alfonso, des del Desert de les Paraules.

12a epístola als utòpics lectors del desert de les paraules

No deixa de ser un procés utòpic amuntegar paraules amb la pretensió de crear uns ritmes adequats als temps que corren. Com si la necessitat fos una gran pedra lligada al coll del poeta, del lletraferit escriptor d'utopies alienes. De versos d'altres dispersos per l'eternitat de les paraules, de la mirada oculta a l'horitzó de la pròpia vida, reescrita amb mans foranies. Aquella mirada que no saps on descansa quan les paraules, els versos en definitiva, són massa llargs per mantenir a plom l'eloqüència.

Fins i tot l'exigència de la disciplina no és suficient per mantenir l'utopia al llarg del poema. Ni de la vida amainada de mots mesurats amb la llibertat desmesurada del poeta. Acaba inflamant-se la paraula i semblant una nafra de creixement incontrolat, també amb la llibertat reclosa del poeta.

El final de vers s'aproxima i no tanca de forma natural la cicatriu que creix i creix sense cap tipus de rima. Les síl·labes esdevenen ciutadans d'utopia. I el seu governant no està a l'altura del poema. Per tant no es pot tancar, ficar el punt i final, si hi ha dèficit d'horitzons a les paraules. Aquest poeta ficat a governant de poemes o fins i tot de proses poètiques no pot donar crèdit suficient a les pròpies paraules.

Sense el crèdit del poeta no hi ha moviment de versos. I perilla utopia entreversos dispersos, diversos i conversos. La conversió, la fe de principi i de fi, és l'energia d'utopia sempre entreparaules. Una fe dipositada a l'ànima. Aquell espai del desert de les paraules que no abracem però que entrellegim de tant en tant. Però l'energia de les teues paraules és la del lector que amb llibertat decideix llegir els versos del poeta, del navegant dels horitzons utòpics, concretats en la lectura atenta i lliure del aleshores lletraferit lector, també.

Al final, com aquesta epístola, el més important no és escriure-la és llegir-la i rellegir-la fins que t'abandone el desig de lletres. El goig de la sopa cuinada amb mans de poeta desgovernat, sense país i sense més pàtria que el seu diccionari de paraules pròpies i estranyes. La seua font inesgotable de vida dins d'aquest poema que ens reescriu la vida per paraules i frases fetes.

Començat el 26 de juny de 2012 a les 01:34h a casa

enllestit el dia següent, hui. Dimarts 27 de juny de 2012

Pep Alfonso

Camí de la Seu

Vaig de visita a ca En Teodor Úbeda i de camí, a dalt de Sa Murada, sona el Concierto de Aranjuez. El músic de carrer té accent argentí, el seu castellà s'engronsa per les amples planures de la pampa, i les seues mans acaronen amb bones maneres les sis cordes de la seua guitarra. M'ature el temps suficient per pagar-li cinquanta cèntims de música mentre contemple la mar. La bruma xafogosa dels primers dies de l'estiu, apegalós malgrat faltar més de cinquanta dies per a l'agost, no em deixen veure l'horitzó amb nitidesa. No és una instantània per a foto de postal, per al típic record d'una platja per la qual no he passejat. Malgrat el paisatge la música sona amb notes nítides i tendres.

Reprenc el camí cap a la Seu. M'agradaria comentar-li a Mossèn En Teodor com va pel poble. Per resumir-ho podem dir que la situació s'enquista. S'acomoda sobre si mateix com a la majoria del món globalitzat. El no globalitzat ja fa temps que put a les deixalles de l'altre. Però això vostè ja ho sap. Mentre pense que li xerraré al cos present de l'home bo em trobe amb la porta als nassos. Altre cop sense poder visitar-te a casa. Bé Teo, si em permets tutejar-te, a la pròxima visita a Palma promet tornar-ho a intentar. Supose que per l'octubre o el novembre tornaré. Promet portar-te noticies fresques. Qui a fet l'últim ERE i quants han anat a la puta calle o coses semblants que són el més habituals als temps que corren. Almenys les aigües del Pou Clar encara corren fresques des del pou fosc al pou l'aigüeta com a mínim.

Ara, mentre escric aquestes línies, bec una clara a The Guinness House, la terrassa vora el llac artificial que hi ha al Parc de la Mar. És un bon lloc per cridar, més bé escoltar, les fades de les lletres. La tranquil·litat és la necessària per ratllar a la llibreta del Cinquè Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent. Els seus quadres fan alhora de musses necessàries per a no eixir-se'n de les línies rectes de les històries tendres, escrites amb bones paraules. Els turistes fan fotos de la Seu sense parar-se. Eixirà mogudar amb eixe efecte traveling que tant ens agrada a les curses de qualsevol mena. En aquest cas el vehicle és la família i la catedral el paisatge de fons del circuit.

Els pardalets, aliens als turistes que arriben tard a la Seu, no saben que està tancada, recorren la terrassa de taula a taula. En vols curts i salts rapits repassen les taules amb el desig de trobar les molles dels humans. No són conscients que, els humans, sols deixem caure a terra la merda que ens sobra. En realitat cau sobre un asfalt que imita malament la pedra dels boscos que revolaven els pardalets avantpassats d'aquests. No importa massa. La mateixa importància que ens té el profit que li trauen a la nostra desaprofitada merda. Però el seu esperit de sacrifici, dels pardalets dic, és prou gran per superar la pobra vida dels carronyers de paraules. Els humans ens hem deixat a la butxaca foradada de l'oblit la necessitat de sobreviure com a especie. Ara sols sobreviu l'individu. Que com els pardalets circula, a salts, per sota de les taules dels poderosos.

Pep Alfonso,

començat a palma el 07 de juny de 2012

i arrodonit a Ontinyent el 09 de juny de 2012

Gemecs matiners

De matinada m’ha despertat

el cant de la gallineta.

Gemegava al ritme irregular

i curt de les escomeses

de desig del pollastre

o d’altra gallineta satisfeta.

I és que la gàbia és fina

com un plaer també ínfim.

Ens agradaria, per un moment,

que l’absolut solidifiqués

en un orgasme permanent.

Però saps que diuen d’Utopia?

Que és un desig inabastable

en si mateix, plaer etern,

que no cap al caixó de la roba

bruta, ni a l’armari de la muda

neta, ni a la butxaca del plaer...

Un instant fugaç per trencar un somni profund

un somni profund sucat a l’instant fugaç

d’un nou dia, si Déu vol, etern també.

Per Pep Alfonso el 06/06/2012 a Palma, al carrer Joan Bauzà

11a epístola als beduïns de la paraula calma

Al meu cap hi ha una cercavila de dimonis coeters que a ritme de tabals i dolçaines em fan petar el cervell que no està per festa i ni vacances. La possibilitat d'esplai en aquest moments és contradictòria. Sempre hi ha unes hores abans d'acabar el diumenge per rematar l'ociositat. Les hores de la nit, si ja has estat previsor amb la migdiada, són bones per continuar llegint Dickens o rellegir uns versos qualsevol; Simfonia per a un estat de coma, Petjades insomnes, La plaça salvatge o fins i tot rellegir-me uns versos més per preparar la presentació a Mallorca d'ENVERS. Estic buscant un inèdit per oferir quelcom més al públic de la Banyera Voladora.

Foto d'Ibai Acevedo utilitzada per La Banyera Voladora

En un principi no tenia molt clar això de volar a cavall d'una banyera però crec que serà un encert. Una experiència d'aquelles que omplin la motxilla de records, bones imatges i frases fetes. És una banyera, pel que deduïsc de la seua activitat, amb uns vols molt filosòfics. A banda d'oferir música en directe i recitals poètics també hi ha molta reflexió. Supose que cadascú la interioritza al seu gust com és d'esperar per a ments lliures que s'estimen a la saviesa. Uns se l'empassaran tota d'un glop amb cervesa fresca, vi del terreny o còctels diversos, amb versos. I altres reflexionaran a base de digerir mals de cap com el que jo m'empasse ara mateix.

A mi em desperta aquells anys d'institut on la filosofia era per mi la droga més dura que un adolescent pot digerir. Fins i tot pensava estudiar eixa ciència de la rama de lletres que de malnom té filosofia. Però sols m'ha donat per estudiar fotografia i acabar escrivint versos dispersos, diversos i al final conversos. Els poetes sempre han ajudat a la reflexió pròpia i d'altres. Com deia el poeta Marc Granell “els poetes som els éssers més imprescindiblement inútils que hi ha sobre la terra”.

Mentre finalitzen les línies d'aquest escrit sembla que minva la lluna dels meus dimonis tronadors. La calma mai és calma eterna doncs seria una anormalitat calma analitzada amb l'ànsia del dialèctic atomista. La veritable natura de la calma s'analitzaria fins les seues parts més o menys calmes. Les paraules són molt sofrides malgrat la calma aparent de les pàgines immaculades que ocupen. Es mantenen calmes alienes a l'estima dels lectors i lectores que les magregen, amb desitjos diversos, dispersos i alguns fins i tot conversos.

rellegir-me

De tant de rellegir-me

se'm fan estranyes

les paraules.

Els versos, encara

dispersos,

semblen d'un altre.

Amb el paperet del sucre

senyale el vers

on m'he quedat

bocabadat, amb boca d'altre,

i entre dents recite

mots de cotofluix

vergonyes molles

que em colpixen

com si foren teues.

Per desintoxicar-me

repasse la simfonia

per un estat de coma

d'En Ramon, d'un altre.

  per Pep Alfonso