El silenci és una imatge massa llarga per fer-ne una al·literació de mudes paraules. Potser és raó suficient per recercar rellegits versos a la infinitud de paisatge. Clar, Joan Vicent! M'has fotut un colp al vell mig del full que comença a perdre el blanc del seu ser. Ara què pretens? Que la paraula és sol un signe? Un malparit signa, una transparència de la paraula. I què més poeta? És clar, ara pretendràs fer del meu silenci la paradoxa d'una grafia posterior al no-res. I fins i tot li direm món a aquesta inconclusa forma del silenci, del poema.
Bé, Clar! Anem a deixar-ho tot ben clar. Que jo sols vull llegir i gaudir de l'èxtasi posterior a la lectura en veu alta del silenci, dels teus versos immersos a la infinitud de paisatge, del teu, del meu paisatge.
18
Signe, transparència
de la paraula.
Una grafia és posterior
al no-res, al món
que hem de tatuar
per costum, matèria i mar,
inconclusa forma sempre.
Poema 18 a "Com una hemorràgia de fenc" de J.V. Clar, al recull "Infinitud de paisatge" a cura de Lluís Roda.
De jovenet pensava que un tatuatge era un silenci entre la ma dolenta i la ma lliure de l'ànima. L'ànima lliure d'un jove indolent que de forma inconclusa sempre espera que la metàfora acabe el poema amb un orgasme. I el silenci esdevé el crit contingut d'un paisatge sense horitzó, infinit. Ja deia no se qui que llegir era dolent per a no se que, una costum amarga que es sol fer en silenci.