GRÈCIA MODERNA
Tothom amb dos dits de front sap que Grècia és un dels països més admirables del món. La vella nació que va ser creadora de mites immortals i bressol de la cultura occidental roman viva dins els límits més aviat modestos d’un territori que, per europeu i mediterrani, ací ens resulta familiar. Els grecs continuen cultivant lleialment la seua llengua, que pràcticament sols ells parlen però que ha esguitat de vocables, els considerats més cultes, la majoria de tots els idiomes imaginables; una llengua que escriuen en un alfabet propi en què es basaren uns altres. Aquell que visita el país constata l’afecte que els grecs professen a la seua cultura, en concret a la seua música. Al capdavall, que el que sona en ràdio, TV i locals d’oci siga fonamentalment música del país no hauria d’estranyar tant, però vist des d’altres punts del planeta més permeables a colonitzadors de divers pelatge, pot resultar cridaner.
La música grega és única i universal. Dels gèneres hel·lens, el rebétiko (renovació de la música tradicional desenvolupada a la primera meitat del segle XX en ambients subproletaris i marginals, semblantment a flamenc, tango, fado o blues) gaudeix ja –a hores d’ara, un anacronisme– del màxim respecte i fama, desplaçant per fi aquella fal·làcia per a guiris anomenada syrtaki (si us interessa el tema, podeu consultar, per exemple, el complet article “Bouzuki, haixix i mala vida” de J.V. Frechina; es pot trobar a www.carrutxa.org). A més, Grècia ha projectat al món figures de la composició, l’execució i la cançó tan magnes com Manos Hatzidakis, Mikis Theodorakis, Yorgos Daralas, Haris Alexiou, Alkistis Protopsalti o Savina Yannatou, tots els quals ha de conéixer qualsevol melòman que se’n pree.
Els artistes de què parlem avui, la cantant i escriptora Kristi Stassinopoulou i el baixista (multiinstrumentista, en realitat) i compositor Stathis Kalyviotis, són tota una altra cosa; són dels músics que, decididament, es deixaren influir per la cultura del rock. Ell, per exemple, va ser fundador de la primera banda punk de Grècia, Anipofori. Ella, a qui sovint es compara amb Patti Smith –físic i actitud s’hi presten– inicià carrera als darrers 70 en diversos grups i fent de Maria Magdalena a la versió grega de Jesus Christ Superstar, i esdevingué després figura de l’escena underground atenenca. El 1989, els camins d’Stassinopoulou i Kalyviotis es van creuar a Selana, tal volta la banda de rock més important de Grècia (combinació de música d’arrel i so de garatge que algú va batejar com ethnopunk), de la qual feien també part el guitarrista Kostis Anagnostopoulos i el baterista Vangelis Vekios. Desfets Selana, Kristi i Stathis van mantenir-se junts i realitzaren una sèrie d’àlbums –Infantokosmos (1997), Echotropia (1999), The Secrets of the Rocks (2002)– que captaren l’atenció –portada el 2003 a la prestigiosa fRoots– de la crítica i el públic atents a l’anomenada “música del món”. Cal dir que tan oportú llançament internacional no es va fer sota el paraigua d’una companyia multinacional sinó amb editores independents (Protasis a Grècia, Resistencia a Espanya, Heaven & Earth a Alemanya, King Records al Japó...) facilitant així la traducció de textos i crèdits a una llengua pròxima, en el nostre cas l’inevitable castellà.
Com a resultat del seu impacte internacional, Stassinopoulou i Kalyviotis van ser requerits en tota mena de clubs i festivals d’arreu del món. El disc Taxidoscopio és fruit d’aquest periple que la portada resumeix. Les cançons reflecteixen les experiències viscudes en llocs com Alemanya, Armènia, Brasil, Canadà, Espanya, Índia o Israel, de vegades a manera de diari de ruta, unes altres de sàvies observacions, com les de la cançó “Nama namaste”, on amb gran intuïció s’il·lumina el parentiu lingüístic entre grec i hindi. La titulada “Erivan” comença amb els sons d’aqueixa ciutat armènia a l’alba; hi van captar els crits d’un venedor ambulant i el text conclou desitjant que, en acabar el dia, aquell home porte a la butxaca algunes dracmes (moneda que ja no és oficial a Grècia però sí a Armènia). També hi trobareu una cançó sobre la verema a Sikinos, una peça folk tràcia o els tres temes finals, dedicats a Thalia Lalovidou, membre del crew de la banda que va morir setmanes abans de la gravació. En fi, una reeixida barreja que combina salmòdia bizantina, ritmes balcànics, rebétiko, rock, electrònica... La instrumentació, variada i atractiva: sintetitzadors, guitarres, saxos, harmònica, lira de Creta, llaüt, saz, gaida, harmònium i un arsenal de percussions que inclou el que per a ells deuen ser exotismes com el cajón i les castanyetes.
Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 674