dimarts, 27 de novembre del 2007

“Definicions no definitives i al·lucinacions lúcides” al poemari de Sergi Torró



Al fons Esteve Fa i en darrer pla a l’escenari,
d'esquena Vicent, Sergi de perfil i Jesús darrere


La presentació del poemari “Visions Provisionals” del poeta d’Ontinyent Sergi Torró va estar a càrrec del seu amic i company Jesús Baranco. El marc incomparable del restaurant “La Rata Cellarda” de Benaixama va ser triat en esta ocasió per a la posada en escena. A aquesta casa ,que encara ens recorda un vell mas de llaurador, els amfitrions Carles i Cristina han creat un espai gatronòmic-cultural interessant. El Desert de la Paraula es va traslladar per a acompanyar als amics Sergi i Jesús en una jornada poètica irrepetible per molt que n’escriguem. La festa va començar amb la música jazz-pop del grup d’Esteve Fa.

El músic de Cocentaina estava ben acompanyat, com ell mateix va explicar en presentar els músics. “Estem representats des de la Mariola al Montgó. Som de Bocairent, Muro, Cocentaina i Dénia”. Mentre Carles, l’anfitrió del local, llevava un barril de cervesa de l’escenari que era realment el magatzem del restaurant. L'espera no es va fer llarga, ni avorrida. Els presents sabien on anàvem.

El jazz i la cervesa van obrir l’acte i, després de sopar, ja prop de les 12 de la nit, va començar Jesús la seua introducció del poemari i de les seues intimitats d'amic del poeta. La introducció, que per a uns va ser llarga, per a mi el que realment va ser és franca. D’amic a amic, des del cor Jesús va desgranar les vivències amb el seu amic Sergi i el poemari. De la també “visió provisional” que va fer Jesús en va llegir alguns versos qualificant-los de “definicions no definitives i al·lucinacions lúcides amb un llenguatge cínic (de l’escola de Diògenes)”, malgrat no ser el llenguatge el que més li ha sorprés del poemari.

El poeta va subscriure “tot el que ha dit Jesús” i va parafrasejar al columnista F. M. Àlvaro, explicant què “no tenim l’obligació de llegir allò políticament correcte sinó allò literàriament correcte”, i va llegir “el breu poema” Sant Dimoni, de la pàgina 49 del poemari amb els versos del qual acabarem.

Sant Dimoni,
digues, que ella
ara
és una altra?

Jo m'he enamorat d'una altra

I jo sóc un altre
I demà seré un altre

Sant Dimoni,
digues,
quan m'enamoraré de mi?

És obligatori sortir-ne
No es veu el Cel
des de l'Infern, Sant Dimoni

Digues...

dissabte, 24 de novembre del 2007

CATALÀ A EUROPA, CAMPANYA D'EUROTRIBUNE





A la xarxa s'ha iniciat una campanya per a demanar al Ministeri
d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el
gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així
com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la
llista d'idiomes oficials de la Unió Europea.

Des d'aquest enllaç podeu omplir la sol·licitud i enviar-la. Només
és un minut:

http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1

Un estracte de la Carta:

Excel·lentíssim Sr. Ministre Moratinos, Il·lustríssim Sr. Don Alberto Navarro,


Com ciutadà europeu resident a l'Estat espanyol i catalanoparlant, us escric a propòsit de la presència del meu idioma i de la resta de les anomenades 'llengües cooficials espanyoles' en el nou Tractat de Reforma que substituirà a la malaguanyada Constitució Europea. Felicitant-vos per endavant per la tasca que varen fer en el seu moment en la presentació del Memoràndum lingüístic en que es demanava a les institucions europees l'acceptació de les llengües oficials que hi ha a l'Estat, tant en les seves comunicacions escrites amb les institucions i òrgans consultius, així com amb el Síndic de Greuges Europeu, voldria demanar-vos que aprofitant aquest debat s'inclogui el català, l'èuscar i el gallec en el futur Tractat.

...

Entra a la web d'EuroTribune i ompli el formulari.

divendres, 23 de novembre del 2007

PEP GIMENO “BOTIFARRA” Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)



VELL I NOVELL

Continuarem comentant, com féiem la setmana passada, les darreres produccions discogràfiques d’alguns dels artistes que ens visitaran pel Festivern. Ara que, lamentablement, els meravellosos L’Ham de Foc han caigut del cartell (si els rumors que corren són certs, per manca de pressupost) la quota dedicada al folk valencià queda pràcticament reduïda a la presència del cantador xativí Pep Gimeno “Botifarra”, de quaranta-cinc anys, el qual centrarà el seu concert, se suposa, en el repertori del seu recent i primer disc “Si em pose a cantar cançons”, editat l’estiu passat.

No és aquest, però, precisament un disc de debut. Els qui tenim afecció per la música tradicional del nostre país, coneixíem ja l’admirable veu d’en Botifarra per la seua participació en diversos gravacions, de meitat dels 90 fins ara, i per la seua ingent col·laboració amb grups de danses (Xàtiva, Canals, Alcoi, Llosa de Ranes, Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i també el d’Ontinyent) i grups de folk (Grup Sarau, Xirimiters de Castelló de la Ribera, Ball a Banda, Nèstor Mont...).

Precisament aquest últim, Nèstor Mont, guitarrista i cantautor sorgit d’aquell viver de músics fabulosos en què s’ha convertit Algemesí els últims anys, és el productor del disc, responsable d’uns arranjaments elegants, fantàstics, totalment adequats a l’estil tel·lúric de Botifarra però, alhora, innovadors. Hi ha la participació de músics d’òrbita rondallística, però sense l’encarcarament habitual en aquest tipus de conjunt. Fins i tot, en un moment donat, Mont es permet un solo elèctric, amb efecte d’eco, sense desentonar gens ni mica. No hi ha, això sí, cap element de fusió; tot s’emmarca en els límits estrictes de la música tradicional valenciana més autèntica: jotes, fandangos, algun romanç (ple, per cert, d’ironia irreverent), un cant de batre...

I és això, en definitiva, el que resulta interessant d’aquest bonic disc: la trobada entre el cantador i el productor, dos artistes de cap a peus, arrelats en una tradició que el segle semblava disposat a esborrar i que ells fan reviscolar. Aquesta trobada inicia el camí correcte que ha d’acabar amb una altra, decisiva, amb el públic. Ho explica molt millor el text (modèlic, replet de clarividència i coneixement) que acompanya els crèdits de l’àlbum, a càrrec de Josep Vicent Frenchina. També subscric, en la seua integritat, un article de Toni Cucarella, penjat l’estiu passat al seu bloc, a propòsit del concert que Botifarra va oferir en el marc de la Fira de Xàtiva, subratllant la dignitat que aquest fet retornava a uns actes durant anys i anys monopolitzats per cantants insubstancials, coents i/o alienants.

Del disc, per últim, cal esmentar un parell de col·laboradors il·lustres: d’una banda, el cantant pop Feliu Ventura apareix com a lletrista a la divertida versió modernitzada de la “Jota de Xàtiva”; de l’altra, hi ha la participació en un tema del cantador Miquel Gil, qui sembla haver-se proposat establir un rècord de col·laboracions en discos d’altri. Precisament Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” van compartir escenari fa poques setmanes, a Otos, en una espècie de concert-xarrada al qual un servidor, dissortadament, no va poder assistir (les obligacions familiars, ai!).


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 619

MARCEL CASELLAS I LA PRINCIPAL DE LA NIT SO INSISTENT 2: El Cremallera de Núria (Discmedi, 2006)



ELS BALLS DE L’AQUELARRE

Per poc interés que un hom haja posat al panorama musical dels darrers vint anys, no li haurà passat desapercebut, si no ha becat, el nom de Marcel Casellas, un dels músics més actius del folk català, estil genèric que fusiona desacomplexadament amb sonoritats modernes, des del jazz al rock passant per la rumba o l’electrònica.

La trajectòria d’aquest original contrabaixista i tubista comença a finals dels 70 com a alumne avantatjat de la impressionant nòmina de músics de l’ona laietana (jazz rock amb arrels) reconvertits en folkies. Així el trobem, per exemple, formant part de L’Harmònica Brava en un disc de 1980, Lo poder del cant, avui amb categoria de clàssic. Més tard el veurem integrat en bandes importants com Orquestrina Galana o Quintet Fibonacci. Als 90 lidera el seu propi projecte, Casellas Sextet Folk, amb qui realitza àlbums excepcionals com Transardània, El neomodernista o Eròtic-Giust, a més de col·laborar en formacions com Punt de Trobada i de dirigir l’orquestra del programa televisiu Bojos pel ball. Ha tocat i produït junt a cantautors tan solvents com Joan Isaac, Marina Rossell, Miquel Pujadó i, per exemple, és l’arranjador d’un dels treballs més fins de la Cançó recent: l’obra completa de Guillem de Berguedà musicada per Titot, amb qui, per cert, també comparteix lideratge al supergrup Mesclat.

Un personatge, doncs, inquiet, capaç d’alternar tots els sons, dels més acústics fins als destinats a les pistes de ball, sense perdre mai la inspiració tradicional. Casellas reïx en la recreació de la cobla, conjunt instrumental típic de la Catalunya sardanística, i és aquest un format – tot i l’absència de la característica tenora – molt present al disc que ara ens ocupa, el segon firmat per La Principal de la Nit So Insistent (el primer fou L’envelat violeta, de 2004). Casellas dirigeix, produeix i compon (en realitat recorre sovint a temes populars, així com a retalls de poemes: de Fages de Climent, de Pere Quart, d’Estellés, d’Arderiu...), canta i toca, a més de baix i tuba, un kit de percussió que anomena “cuina catalana”, compost per pandero quadrat, espasí eivissenc, ximbomba, rigo-raga i guitarra d’ossos. Però La Principal és més encara: hi ha un ampli grup de músics (en directe reduït a sis), on destaca la nodrida representació femenina, tant en l’aspecte vocal com instrumental. A banda, les col·laboracions, algunes de luxe, com Pau Riba (qui recita uns versos en honor al darrerament molt reivindicat Francesc Pujols) o Miquel Gil (com s’ho fa aquest senyor per estar ficat en tots els projectes?).

El leit-motiv que fa de fil conductor a l’àlbum és el trajecte pirinenc del tren Cremallera de Núria, on suposadament fugen de la policia dos independentistes. El caràcter políticament incorrecte es reforça amb detalls com la inclusió de fragments en llengües com el basc o l’amazig. Del disc, trobe especialment genials el rap “No hi ha grillons” i l’ska “Caram, tornem-hi”, on tonades i cantarelles populars esdevenen d’una modernitat radical i insospitada. Considere severa la frase del crític Joaquim Vilarnau al número 29 de la revista Folc, d’aquest estiu, quan opina sobre aquest experiment de fusió que “el resultat no és del tot perfecte”. Jo no en sé tant, però per a mi el disc són 40 minuts de diversió i, alhora, d’interés musicològic. No m’estranya gens que fóra aquest el grup triat per amenitzar una festa tan peculiar com l’Aquelarre de Cervera.


Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 616

dissabte, 17 de novembre del 2007

Miquel Pujadó ens acompanya als premis Joan Baptista Basset

Miquel amb el l'Esteve, el Sergi i el Marc al finalitzar la vetllada.



Per arrodonir la festa de l'entrega dels Premis Basset a Ontinyent, el Marc ens va portar al cantautor català, Miquel Pujadó. Una joia trobar-se per segona volta a aquest cantautor que gràcies a la vertebració del País no coneix practicament ningú. Al final de l'actuació ens deia un dels assistents; "d'on ha eixit aquest!?".

El que vull compartir amb vosaltres és un poema de la seua creació que el Miquel va recitar per tots nosaltres, sense música, ja que la música és del Conrad Setó i ell actuava sol. És un poema dedicat a l'amic Ovido amb el que va compartit "bolos". Segons ens va manifestar no va poder assistir al soterrament de l'Ovidi per no tindre que aguantar a tots aquells que com diu la cançò, "Els feies nosa", però al soterrament anaven a fer-se la foto.

La cronica dels premis més tard la penjaré al blog.

Bon vers i lletra bona a tots i a totes.


ELS FEIES NOSA


Els feies nosa, Ovidi. Les medalles
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per ‘tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d’hipocresia!

T’ho havien negat tot. Fins l’existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l’adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d’amnèsia i de cinisme.

Van claudicar, i no t’ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l’experiència
del mateix públic que manipulaven...
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu “mèrit
d’haver lluitat per una causa noble”,

esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.

A tu tant se te’n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l’Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera,
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d’escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.

Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d’esperança
i de prendre les mides a l’estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l’únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.

La teva mort m’ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d’uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l’odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l’embrió d’un altre codi.

Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada...
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!

Text: Miquel Pujadó
Música: Conrad Setó

divendres, 16 de novembre del 2007

Ja està cohent-se el CD de l'Homentge al poeta David Mira i Gramage



Ja està al forn el CD que la "Gent del Desert" hem produït amb la col·laboració de l'IEVA. És un dic en homenatge al poeta d’Ontinyent David Mira i Gramage. Un passeig pel Desert dels seus versos, de part d’ells clar. Fonamentalment de "On comença la Vall", "Temps Cremat", "Reflexions compartides", "Miratges" i "Desteixida memòria". Un viatge musicat amb l’ajuda dels musicòlegs del grup, el Jesús i el Marc, i la resta rasquem de quant en quant per omplir un poc. Al disc trobareu la veu dels habituals de la tertúlia, de part d’ells, com són el Jesús i el Marc que ja us he presentat i el Josep, el Vicent, el Sergi, i jo mateix, el Pep.

Tenim l’esperança que pel Nadal potser el tingam ja a la venda. Hi ha qui diu que per al Bou d’Ontinyent ara a principi de desembre. Quan estiga ja direm qualsevol cosa. Al myspace del Desert podeu anar obrint boca. Ja hem ficat les noves masteritzacions del master3, el definitiu!!!!. Ja sona millor.

Reprenem la travesia pel Desert de la Paraula després de l'estiu




Bon dia a tots i a totes,

El Desert de la Paraula comença la seua primera activitat pública del curs 2007/2008, després de les vacances d’estiu trasllandant-se a Beneixama. Reprenem la travessia pel Desert.

El divendres 23 de novembre a les 21:00 hores, aproximadament, es presentarà el nou poemari, Visions Provisionals, del company i contertuli Sergi Torró. Després tot aquell que vulga es pot quedar a sopar i a la Tertúlia del "Desert de la Paraula". El bar on es farà l'acte és "La Rata Cellarda" (per fer reserves per al sopar cridar al 965822733) situat al carrer Sant Josep número 9 de Beneixama.

La vetllada estarà amenitzada per un grup de Jazz-Rock de Cocentaina (l’Esteve Fa). Durant la lectura de poemes també es farà una dramatització d'algunes d'ells amb l'ajuda d'un grup de companys que es dediquen al teatre.

Serà una nit poèticament inoblidable. No us la podeu perdre.

Salutacions, bon vers i barca nova,

PD. La presentació a Ontinyent del llibre Visions Provisionals també es farà al Casal a desembre. Per a tots els companys i companyes que no puguen assistir a Beneixama.