dilluns, 25 de març del 2013

15a carta des de la distància i el hui del país dels beduïns al desert de les paraules







Hi ha dies on un somriure és una pena que degoteja amb l'alegria espesa de l'ànsia. Cada instant sobrepassa la contradicció aparent dels camins que amb seguretat arriben enlloc. Enlloc on la distància, el temps i l'oratge reconstrueixen la cruïlla d'eixe instant viscut amb humitat, tendre elixir de maduresa cítrica.



Hi ha espais mesurats en temps i habitacles que degotegen com la sorra del temps. I mentre el pas ulterior, que segueix el pas anterior, s'aprèn l'ordre dels esdeveniments per no decebre la normalitat. El pas futur oblida el pas passat completant el cercle de la vida, la mort. Descalç el beduí rep el camí amb l'aprenentatge de l'arribada des del moment de la partença, a peu nu. La dama blanca va parir el desert de les paraules amb el dolor necessari del subjecte que busca l'acció del verb, de la paraula feta acció, del vers en moviment...



Malgrat la pèrdua del hui la vida continua present un pas més enllà del hui, ara i demà.

 Foto en blanc i negre sobre un original a color de l'ull d'Albert

diumenge, 24 de març del 2013

Presentació de Sol de mitjanit a Reykjavík, d'Alba Àlvarez


Agredolç com un granissat de llima; A mamar, tots els versos!


No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!

L'engan conech, a Les pedres de l'àmfora
llibre segon de l'obra completa de V.A. Estellés

Alba se t'acusa, ens agafarem a aquesta metàfora íntimament, de Realisme Intimista. Bé, anem a buscar proves, o no proves.

Començaria, com la mateixa poeta, des del principi dient: parlem clar: [pàg 9]. “Et bese a poc a poc en el coll / i descobrisc que és / la meua part preferida del cos... / i del món.”

Si parlem clar des dels primers versos ja sabem que no ens poden clavar de costat cap cosa ni molt menys uns versos que es confessen clars, sincers des del principi. Malgrat tot a la realitat íntima i sincera que ens deixa caure Alba als seus versos la vida apunta a matar... “no perdem més temps, / que els dos sabem / que la vida apunta a matar / i sempre encerta. / Sempre.” [pàg 10] Sembla, parlem clar, que la vida se'ns mostra en una apologia de la ficció, una defensa per escrit, en versos lliures, d'allò que la poeta defineix des de la seua intimitat en versos. Intimitat escrita i viscuda al marge de torres d'ivori, a peu de carrer sense deixar de costat la importància del moment amb records versats a l'Espriu i l'Estellés o amb moments del dia a dia com: el Vuit de març tenint molt clar que amb un dia no hi ha prou [pàgs 14/15], o el 20 d'abril de 2010 evocant la terra de les meravelles aquella llunyana terra dels Vergonya, cavallers vergonya! [pàgs 22/23], o el 3J amb els versos per als morts del metro [pàgs 86/87]. Amb aquestes pinzellades el realisme intim dóna un pas més enllà (vers enllà podríem dir, amb un encavallament a final de vers) i es converteix en el crit profund de la poeta a peu de carrer i podem cridar amb tots els seus versos: A mamar, tots els versos! Puc afirmar que el realisme íntim es convertix en l'espai públic per a compartir la màgia que trencarà la rutina dels cavallers i de tots els versos. A més a més mai en solitud (com hem dit abans amb l'Estellés i tants altres...)


Trencar la rutina és El més difícil, és la màgia que et farà tremolar quan creia que ja no hi ha espai entreversos per a vèncer el silenci ni dissimular...
Ni tan sols el més difícil, tampoc és / mirar-te i no fondre'm, / parlar-te i no quedar-me muda, / escoltar-te i no seguir-te / tocar-te i no tremolar... / Ni tan sols el més difícil és dissimular; / aprendre el guió i representar / l'escena quarta del segon acte / d'aquesta tragicomèdia esperpèntica / en la que han acabat convertint-se els dies. ” [pàgs 18/19]

Però, sempre hi ha un però en poesia, i a més a més als teus poemes és íntim i personal d'una manera pública, confessa i amb facilitat per a la complicitat. I anem a ficar un exemple de contrapés, que no contrari, al que hem dit fa unes línies llegint uns versos teus El més difícil és tocar-te i tremolar amb aquesta tragicomèdia esperpèntica. Us llegiré, ara si complet, Diumenge de Resurrecció, arribar a la glòria [pàgs 20/21].

Deixant de banda la primavera que acabem d'encetar (amb el renàixer després d'aquesta eclosió de la la petite mort) donem un pas cap a l'interior d'aquest judici poètic de realisme íntim i deixem-nos caure a l'interior del tu i jo , la Morfologia del tu i jo ja no som nosaltres que ens apunta Alba a aquest sol de mitjanit. “Nosaltres, ja no som tu i jo, / només som el miratge / dels llençols arrugats, / amerats d'amor, / coberts de tendres rialles. [pàg 27] “. I a dintre sóc i em trobe de tot com la Nostàlgia on “Deixe caure les meues parpelles / i et recorde amb el desig de les coses no fetes... [pàg 37] ”. Tot i això podem descobrir el color d'una paraula a la llum blau fosc de la Lluna plena on rellegim el conte d'una princesa, ja que tu pots vèncer el monstre. “Lluna plena / i el seu alè al bescoll. / No és una imatge tendra.” [pàg 40] I rebuscant per versos d'interior trobem una estrofa per mi... sense paraules. Al poema “Tantes coses et troben a faltar”; “Perquè encara ensume / la teua olor en la meua pell / i per les nits tanque els ulls / i puc fins i tot tocar-te” [pàg 44]. La resta d'aquest impressionant poema, i per a mi definitori de tot el que ens presenta aquest llibre, el deixe per a que el gaudiu en... bé, que cadascú es busque les manyes. Per això està la poesia per sentir-se a cada vers més lliures.

Molts versos trobareu per endinsar-se al jo, com el següent: “Jo sóc jo, l'aigua rajant” aquest cop dedicat a l'Espriu. “Jo sóc jo, dic. / Jo sóc jo, em repetisc, / i les paraules cauen lentament / embullant-se per tot el cos / fins que, de vegades, arrelen / i esbocinen la terra, /”. Jo, nosaltres, la terra, el país... aquest país del sud dels sentiments... més realisme intimista per a retrobra-se, com m'agrada dir, al desert de les paraules... eixa part on l'ànima descansa en silenci a l'espera de ser beguda gota a gota “Aigua del temps / que xopa i nodrix / la memòria; /” [pàg 46].

El silenci d'aquest realisme íntim és una bona metàfora, o imatge, i com si la poeta anara deixant-me caure, com qui no vol, els versos a les mans em fa uns “Versos per encàrrec” com aquell qui ens diu: saber esperar-te en silenci . “Arribe en silenci a casa, / pensant en tu com sempre / i mecanitze els fets. / Em lleve la samarreta / i es difuminen els nexes; / ...[pàg 56]. I tornem com el reflux de la mar, eixe oceà de paraules, quan la lluna l'atreu amb força i desig però “De vegades no és fàcil tornar, no saber ben bé per on pares”, “Però tant se val, / de vegades les paraules / no serveixen per a res”. Entre quins versos t'amagues? Torna a la superficie, com una onada la dificultat de la poeta, del lector d'aquesta vida en definitiva. I és que no podem oblidar, com he dit al principi, que Parlem clar, no amaguem res.

I us desgranaria més versos, més imatges que m'han suggerit els 74 poemes d'aquest dietari realista i íntim que captiva amb la màgia de la proximitat però m'agradaria acabar fent-vos una proposta. “Què vinga el fred, càlid microclima en 12m2” “Que anem a fer-li, / si els llençols del meu llit / han fet un pacte amb l'estiu, / si m'invente el so suau / del ressò de les ones / recolzada sobre el teu pit, / si les teues mans m'ameren la pell / “ [pàg 73]. Com de parlar clar es tracta tinc que dir-vos, per experiència, que aquests versos de la realitat íntima de l'Alba funcionen molt bé al llit. Potser els amants dels subgèneres poden dir que estem davant dels versos del llençol. El sol de mitjanit a Reykjavík és un poemari que acompanyarà la calidesa del llit. De fet no m'invente res. Tanque els ulls i imagineu-vos que és “Diumenge”... [pàg 76]

Aquest llibre llegiu-lo al llit i no us penedireu de res. Potser sols de certa melangia que escalfarà el vostre jo més íntim.

Moltes gràcies...


 

dissabte, 23 de març del 2013

Records recollits al cercle de paraules



 Paraules circulars de l'Alma Taure

Quan endreces la garbera de papers que descansen fa setmanes, i fins i tot mesos, damunt la taula i sempre trobes trufes dolces per berenar. Una d'aquestes ha estat el text que em va regalar l'Alma Taure el dia que vam presentar ENVERS a la Societat Coral El Micalet a València. Acabàrem la sobretaula nocturna al Cafè Lisboa fent-se l'última copa. Gin-tònic, cervesa algun que altre cafè amb llet... cadascú acomiadava al nit com millor li agraïa el cos. Gràcies Alma per la teua col·laboració junt a Esterxu per recitar i interpretar amb els teus moviments i la veu d'àngel bru de l'Esterxu un dels meus poemes. I com no per les teues sinceres i circulars paraules. Paraules que recollides del bolidroc dels records de papers i cabòries artificials els emmarcaré al meu cor. 

dimecres, 20 de març del 2013

Un entrepà


Un entrepà,

pa i pa

amb oli i sal.

L'amor si val

és pa sucat

al greix suat

per la proximitat.

Quart poema de la tercera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


dilluns, 18 de març del 2013

Pegar-te un mos



                      “A Rosanna”
Pegar-te un mos m'agradaria tant
que sembla carn el pa de cada dia

i fruit d'una dolça simbologia

comence amb la boca plena, parlant



No és moment de dir ni versificar

però si hi ha un desig que se t'arrime

quan parlar d'amor no vol dir t'estime

és bona paraula per començar



El millor regal és un bon record

el millor record és un bon instant

guardem junts bons records d'aquest jorn



Omplim aquesta fulla, paper blanc

de llavis, ungles, mans i il·lusió

escriguem doncs la vida de l'amant

Tercer poema de la tercera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".



divendres, 15 de març del 2013

El sexe perdut, manuscrit


El sexe perdut, manuscrit
al marge dels llibres de text.
Rentat amb la goma
foradada d’esborrar oblits.

Perillós i pueril
amb abstinència escolar,
tant divertit i militant
com la primera experiència.

Fer l'amor sense afiliar-se,
encara que de paraula. Quin orgull!
Quina estima sense mesura,
traumatitzant i per escrit.

Gravat a la pell de per vida
entre altres condicions, per educació.
Un desig convertit al cristianisme
com una tradició acostumada.


Segon poema de la tercera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


dimecres, 13 de març del 2013

Dalt de l'arbre...


Dalt de l'arbre estan

grans com l'esperar

cauen en madurar

una per menjar

dos per somniar
abans d'arribar al mar


Primer poema de la tercera part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".

 

dilluns, 11 de març del 2013

El tresor és


El tresor és
crit de lladre.
L'amor és
soroll d'amant.
El sexe és
passió de lladre enamorat.


Setè poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


diumenge, 10 de març del 2013

Parla en veu alta



Parla en veu alta,
el crit ofegat
de la paraula sorda,
papereta blanca.
L'erecció de la turba,
èxtasi d'un somni badallat.
L'amant, l'home corbata,
nina infidel i enamorada.

Sisè poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


divendres, 8 de març del 2013

Supervivent endins, sóc




Entreoberta la porta del meu cor
m'he trobat saquejada l'estança
on un lladre d'ànimes i entranyes
m'ha deixat un buit que m'ompli tot

Esgotat el patiment, compartit dins enllà
amb amigues, germans, familiars i estranys
després de caure i alçar-me i com no recaure
i realçar-me com sóc qui sóc, supervivent

Al camp de concentració és el meu dolor
baix la mirada constant del botxí de la por
fosc carceller que em vol violar la tenacitat
no em deixaré fer i desfer per dins a voluntat

No sóc sols en aparença una bonica escorça
on marcar el teu nom i el meu a ferro i foc
sóc les arrels que alimenten el teu amor
els fruits que compartíem abans de la batalla

Ja sé que sóc qui sóc i no tinc lladre als pits
que em vinga a furtar ni ànima ni entranyes
però sinó puc fer meu el teu dolor, què sóc?
Un carceller passiu que t'escolta l'ànima patir?

Seràs exemple a seguir, la llum de l'afecte
un conte d'heroïnes per contar als meus fills
escrit al llençol per recitar-lo al calor del llit
l'esforç fet humanitat sense gènere ni dubte

Per Pep Alfonso, dedicat a ma tia Pepita i
a les meues amigues Celia i Maru


Foto de Toni Balanzà,

Aquest poema s'ha fet expressament per al recital amb motiu de la inauguració de l'exposició DONES MASTECTOMITZADES, realitzada el dissabte 9 de març al Centre de Cultura Caixa Ontinyent (oberta fins el 24 de març). Una exposició que aporta una mirada sincera i necessària de diferents dones. És un projecte paral·lel al calendari solidari de l’Associació Caminem Juntes, la recaptació del qual es destina íntegrament a l’equip d’investigació de la Dra. Ana Lluch, la qual centra el seu projecte a detectar càncer en dones joves. Estes fotografies, del fotògraf Toni Balanzà i cedides per la Kir Royal Gallery, són retrats d’heroïnes nues que es presenten les seues cicatrius amb tota naturalitat i pretenen desestigmatitzar les dones que han patit el càncer de mama.

A l’acte d’inauguració hi haurà recital poètic (Mara Vicent, Pep Alfonso, Josep Andrés,  Fàtima i Martí. Amb música d'Ad Libitum), dansa (Ballet Òpera) i la intervenció de Toni Balanzà (fotògraf) i Bea Micó (model). 

 

dijous, 7 de març del 2013

Corre per la platja


                         “A Xelo”

Xiqueta, corre per la platja
Enfonsa els peus nus a la terra.
Les onades de la mar
ofegaran les petjades poc profundes.
Que l’aigua no t’esborre el camí
si vols company.
Xiqueta, prem-la amb cura
a la vora de la mar no hi ha roses.
La rosa vermell fosc
odia la solitud constant de la mirada.
Que l’aigua no t’esborre el camí
si vols company.
Xiqueta, si vols company
t’has d’aturar, arrelar a l’arena.
La decisió però, que no
oculte res, que l’aigua no t’esborre el camí.
Si vols tindre company...
el vent mai pot deixar de bufar.

Cinqué poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".


dimecres, 6 de març del 2013

Pel camí de fang




Pel camí de fang
aigua i terra, dies
on el poble fa l'amor.
Masturbació de plàstic,
sexe planificat.
Folla elecció,
tornar a casa
pel darrere,
sense trucar a porta.
Quan l'amor es fa
al sòl, a casa.
Cos a cos humidament.



Quart poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".





dimarts, 5 de març del 2013

Guanyador del concurs d'un exemplar d'Estels de paper




Felicitats al guanyador del concurs de seguidor del Desert de la paraula. El guanyador d'un exemplar del recull poètic "Estels de paper, 21 poetes per al segle XXI" editat per Germania dins la col·lecció Mil poetes i un país ha estat "Carliste 1983".

dissabte, 2 de març del 2013

Tant lluny de mi



Tant lluny de mi,
tant dins de mi,
sense poder dir-te...
tan sols pensar.
Aquell dia amb la guitarra
sobre les mans,
les meues mans de xiquet
que encara baveja,
intentant acaronar en l'aire
les teues notes.
La primera presència
fos al pati de butaques.
Et vaig agafar la ma,
tant suau i dòcil,
tant aprop del cos
com aquestes paraules
carnalment signades per mi.



         Atentament, autoestima.

Tercer poema de la segona part
del llibre inèdit "Exercicis d'autoestima".