Aquesta
nit de catarsi silent ha esdevingut una borratxera d’un soroll punyent,
lluminós com la foscor que amara la nit del somriure de cinc ànimes lliures de
pensament, paraula, obra i omissió. Aquesta comèdia pluripensada va tancant-se concèntricament
sobre si mateix, cercle a cercle.
Una
infusió aromatitzada amb ginebrons fermentats amb el pecat que sura sobre la superfície
insomne de la meua baralla interna, fosca, muda i fèrtil. Companyia ferotge que
amb rodes de plom camina evitant els controls de la benemèrita.
Tot cobert
d’un matalàs d’obscures tonalitats on el negre plom és un matís de la veritat més
crua, del riure alcohòlic més artificial d’aquest vers reconvertit en sainet,
sobre actuació d’un risc anomenat vida. Un silenci amb el sobrenom de nit sobre
el desert de les paraules.
Mai
oblidaré la vostra confiança suïcida dipositada, com una morta conformitat, sobre els meus versos amb
els graus de perversió justa. Un àngel, que com la pols fina del temps, sobre
el setiet de l’avern sense nom ni nombre deixa que descanse l’ànima, la paraula
més acollidora de subjectes sense predicat.
