dilluns, 24 de juny del 2013

17a carta cantada als beduïns de la paraula




He parat el meu camí a la vora de la senda desdibuixada al desert de les paraules. Deixe caure sobre el paper els mots del meu pensar estàtic, a passes menudes. El vent gèlid alça les fulles, com partitures en clau càlida, i canta cançons d'aquestes sordes lletres. Ara el silenci desèrtic de les lletres declama l'ànima com el conte que esdevé somni en despertar-se. Potser la lluna plena de Sant Joan ha estat la responsable d'aquest silenci temporalment etern.



Per un moment les notes cantades pel vent han mullat els meus membres interns i externs. La meua pell s'ha deixat portar per la plenamar i un reixiu de lletres ha donat pas a la cutícula del mutisme. És un instant màgic que qualsevol beduí aprèn a estimar des de la seua infantesa, quan a bressol de sa mare escoltava la cançó del vent. Una història musicada pels avantpassats primers. Aquells beduïns primordials que acompanyaren Adam i Eva a eixir del paradís i buscar pastura per al bestiar.

Imatge de Loadpaper



El disc d'argent lluent i irregular que il·lumina amb el reflex obert dels ulls el record dels primers beduïns de la paraula va allunyant-se del meu silenci. Les imatges del record suren a cormull sobre els pels fins de la meua pell com gotes d'aquell reixiu de paraules. Històries contades a vora foc mentre la nit acaronava al dia fredament. No hi ha espai més gran que el silenci per a omplir-lo dels records de la memòria, aquell habitacle transparent que degoteja granet a granet tota l'arena del desert.


divendres, 21 de juny del 2013

isomorfes



Parir i patir
no són simplement
paraules isomorfes

Pep Alfonso, 2011

Foto de Tali Albert: clica ací

diumenge, 9 de juny del 2013

em confesse INV3RS



Fa uns dies em vam demanar que era per mi l'INV3RS. La veritat és que era un ànsia per rellegir un dia que feia molt de temps que escrivia amb uns amics. La realitat ha superat la ficció malgrat que tot ha estat entre paraules la sinceritat de les quals ha fet realitat un somni, un poema, una fraternitat de la paraula.

Sols compartir amb tots i totes unes imatges que parlen per si mateix i un poema que el podeu llegir i fer vostre vosaltres mateix. La resta la deixarem fermentar a la bota de cuir de l'INV3RS al Celler del Vers de Carcaixent. El temps dirà, malgrat la seu lleugeresa, la maceració adequada d'aquest brou de la fruita del desig i la paraula.

Clica en la foto per accedir a la galeria de fotos

Jo em confesse inv3rs, del tot
declare, ara i ací, públicament
i per escrit, amb versos lliures,
que vull eixir de l'armari del vers
escampar la seua flaire a places i carrers
que fort aroma a metàfora impregne,
mulle i remulle el teu cos fins l'os
de la pesseta com al putxero matern
i que la bacanal de llibertat t'esclate
als llavis com una caixa de Pandora
de trons i mots de colors i perfums
que la nit dels teus somnis et deixe
mai més sol en aquest son col·lectiu
on la sensació de llibertat, en vers,
va més enllà de la imatge d'un vaixell
d'ensenya pirata que sura a la suor
espesa de la necessitat compartida
allò que cap lladre ens pot furtar
la virginitat mesurada de la veritat

Jo confesse que sóc l'amant inv3rs
que llig capbussat la teua veu de tinta
i escolta l'esclat del teu desig, entreversos

Pep Alfonso, per als INV3Rsos i INV3Rses del món de la paraula!!!!

dimarts, 4 de juny del 2013

l'alè d'un telegrama en blanc i negre


Hui Rosana, la meua parella, la dona amb la que porte compartint més de vint-i-dos anys de la nostra vida, m'ha regalat un record perdut. Uns versos que ja no recordava. Unes paraules que li vaig dedicar quan celebràvem el meu vint-i-nou aniversari. Just feia un any i un mes abans de la cerimònia de la nostra boda. Ara no recorde si vaig escriure el poema sobre un tovalló de paper al Restaurant La Jordana o si ja el portava preparat. Supose que celebrant el meu aniversari el poema seria improvisat sobre el moment que em regalava l'estima i els set anys que ja compartíem.

El que em sorprèn és la constant i poc encertada repetició de la paraula flaire. Ara hagués ficat: sentor, aroma, alè, vent suau del bescoll, efluvi eteri d'una mirada de desig... i tantes altres imatges que m'obrin els nassos al record d'un sopar que, per moments, passa per davant meu com un curtmetratge en blanc i negre. Potser un dia reescriga aquest moment per retocar, sols l'alè, d'aquesta memòria que torna a nosaltres com un telegrama del passat. També em sorprèn la senzillesa de la construcció poètic i de les imatges del poema. Com sempre faig, després d'un temps de vers reposat, ara retocaria ací i allà. Potser un altre dia de silenci entrebuscat al desert de les paraules.


Un moment
d'un record,
almenys d'una flaire
del perfum musical
de la teua companyia.

El color tabac
als teus ulls
em besa els llavis
amb regust sec a brandy,
aniversaris i penombres
oblits per agrair
la calor de la teua flaire.

11:45h de la nit, després de sopar a la Jordana. 27 de febrer de 1998.