dissabte, 2 d’agost de 2008

L'oblit del llenguatge poètic



En la societat que ens ha tocat viure els signes del temps són llunyans. Podem afirmar que molts signes del temps s'han perdut pel camí del progrés i el benestar de la societat. Benestar d'altra banda que sols li ha estat servit, en safata d’argent, a uns quants. A la vista d'aquells que transiten el desert i miren l'horitzó estan els avantatges socials que no tots els habitants de Gaia compartim.

Una de les grans qüestions oblidades és la Deessa Mare, la Dama Blanca, ... molts noms per un concepte oblidat. Sembla que al mateix temps que començarem aquest camí d'expulsió dels Paradís també s'allunyarem del cor de la mare. L'home sempre ha intentat emular i "controlar" la natura en eixe laboratori simbòlic del jardí primordial.

Fins als nostres dies sols recollim una sèrie de signes o símbols d'aquella realitat. La majoria de les voles, per desconeixement, ens quedem amb el missatger i no arribem a concentrar les nostres forces de recerca i treball amb el missatge.

Per mi la poesia, encara que d'una forma intuïtiva, és el llenguatge que més fidelment manté l'intenció primordial i com no els pocs continguts que hui en dia podem assimilar. A cavall d'eixos símbols es troba encara, implicita, la vertadera raó d'aquesta peregrinació abòrigen pel desert de la paraula.

Una de les millors tesis que m'han dut a aquest plantejament han estat "La deessa mare". Ell llibre de Robert Graves que ens parla de la Gramàtica Històrica del Mite Poètic.

Ací teniu la tesi plantejada per Graves;

La meua tesi és que el llenguatge del mite poètic, corrent en l'Antiguitat en l'Europa mediterrània i septentrional, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de les quals daten de l'època paleolítica, i que aquest continua sent el llenguatge de la vertadera poesia, «vertadera» en el modern sentit nostàlgic de «l'original immillorable i no un substitut sintètic». Eixe llenguatge va ser corromput al final del període minoic quan invasors procedents de l'Àsia central van començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i van remodelar o van falsificar els mites per a justificar els canvis socials. Després van vindre els primers filòsofs grecs, que s'oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava a la seua nova religió de la lògica, i sota la seua influència es va elaborar un llenguatge poètic racional (ara anomenat clàssic) en honor del seu patró Apol·lo, i ho van imposar al món com l'última paraula respecte a la il·luminació espiritual: opinió que ha predominat pràcticament des de llavors en les escoles i universitats europees, on ara s'estudien els mites només com a relíquies arcaiques de l'era infantil de la humanitat”.

Llegir poesia i rebuscar, entre versos, les belles paraules que arrelen a la gran tradició de vida prenyada de nova vida és l’esperança dels aborígens. Observa amb els ulls de l’ànima i voràs com el jardí encara està ací. Sols que estem caminant per la part seca mentre el nostre desig, i per tant els nostres sentiments, estan perduts a la part humida del Jardí.

Cap comentari: