No deixa de ser un procés utòpic
amuntegar paraules amb la pretensió de crear uns ritmes adequats als
temps que corren. Com si la necessitat fos una gran pedra lligada al
coll del poeta, del lletraferit escriptor d'utopies alienes. De
versos d'altres dispersos per l'eternitat de les paraules, de la
mirada oculta a l'horitzó de la pròpia vida, reescrita amb mans
foranies. Aquella mirada que no saps on descansa quan les paraules,
els versos en definitiva, són massa llargs per mantenir a plom
l'eloqüència.
Fins i tot l'exigència de la
disciplina no és suficient per mantenir l'utopia al llarg del poema.
Ni de la vida amainada de mots mesurats amb la llibertat desmesurada
del poeta. Acaba inflamant-se la paraula i semblant una nafra de
creixement incontrolat, també amb la llibertat reclosa del poeta.
El final de vers s'aproxima i no tanca
de forma natural la cicatriu que creix i creix sense cap tipus de
rima. Les síl·labes esdevenen ciutadans d'utopia. I el seu
governant no està a l'altura del poema. Per tant no es pot tancar,
ficar el punt i final, si hi ha dèficit d'horitzons a les paraules.
Aquest poeta ficat a governant de poemes o fins i tot de proses
poètiques no pot donar crèdit suficient a les pròpies paraules.
Sense el crèdit del poeta no hi ha
moviment de versos. I perilla utopia entreversos dispersos,
diversos i conversos. La conversió, la fe de principi i de fi, és
l'energia d'utopia sempre entreparaules. Una fe dipositada a
l'ànima. Aquell espai del desert de les paraules que no abracem però
que entrellegim de tant en tant. Però l'energia de les teues
paraules és la del lector que amb llibertat decideix llegir els
versos del poeta, del navegant dels horitzons utòpics, concretats en
la lectura atenta i lliure del aleshores lletraferit lector, també.
Al final, com aquesta epístola, el més
important no és escriure-la és llegir-la i rellegir-la fins que
t'abandone el desig de lletres. El goig de la sopa cuinada amb mans
de poeta desgovernat, sense país i sense més pàtria que el seu
diccionari de paraules pròpies i estranyes. La seua font inesgotable
de vida dins d'aquest poema que ens reescriu la vida per paraules i
frases fetes.
Començat
el 26 de juny de 2012 a les 01:34h a casa
enllestit
el dia següent, hui. Dimarts 27 de juny de 2012
Pep
Alfonso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada