dissabte, 31 de març del 2012

Del poemari de les fulles seques


 

 Foto: Pep Alfonso

 

 

Les deixem caure

a favor del temps

i les paraules estan

resseques i blanques,
per reescriure
perquè són solcs indesxifrables.

Reflectides a l’espill i a les mans
fa temps que ens parlen
de tot allò que s’ha acabat
perquè plorar era de xiquetes
i fer plorar és de xiquets.
Tot són paraules seques
senzilles, escrites i tendres
com els versos impronunciables,
són els camins i les senyals
els solcs de les fulles seques
camins plens de tòpics i baralles.

Perdre fulles,
perdre el cabell,
perdre el temps,
tot és el mateix.

Marcar els dies,
marcar els fulls,
marcar la pell,
tot és el mateix.

Marcar i perdre és aprendre
del temps passat en el present
del temps present per al futur.

Els solcs de les fulles seques
són les línies de la ma,
els camins del passat.
Expressions de desig contingut
dels paradigmes d’ara i ací.

Amb mans d'obrer de les paraules
garbelle aquesta realitat espessa
en grans de fines expressions
perquè és el punt de vista, el meu
de fotògraf aficionat a les paraules.

Potes, branques i mates sense fulles
pelades i calbes de sentit.

És el sentit el camí?
Serà què té sentit?
Millor dit, destí.
Si som de clares paraules
deixarem per altra vida la ignorància
doncs al final sempre es seca tot
i la mort ens contesta les preguntes.

Com les potes, les branques
I les mates sense fulles
que ens anuncien la proximitat
i el sentit del nostre pas
a cada cop més lent i profund.
Pep Alfonso 


 

dimecres, 28 de març del 2012

Del llibre “Exili d’Ovidi”, poema número 7




vii

direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les efusions
eròtiques. parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.
però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura: aquell
que clama contra l’excés del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de l’exili.
aneu a mamar tots!



dilluns, 26 de març del 2012

5a carta escrita directament al Desert de les Paraula, final

3a part i final

Clar i català, abrupte
clar i ras com un dubte
ser família
ser paraula
ser creient
ser per damunt de tindre
i escriure pas a pas
esdevindre de principi a fi
la línia traçada pel Pare.
Aquella que tots vegem recta
perquè hi som damunt
som el punt que la genera
i també el punt que l’acaba

Sols sóc un mot de pas
un vers mut i final
fet carn en l’esperit
d’una comunitat apagada
que a cops de sec s’il·lumina.

dissabte, 24 de març del 2012

Estellés i el seu cant al pimetó torrat


Horacianes

 
 
[I]
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot. 


He sentit aquest poema d'Estellés  per primera volta al programa Dossiers de Canal 9 "Estellés, poeta de meravelles". Us el recomane. Mig hora és insuficient per parlar d'un poeta tant gran com Estellés però és un homenatge necessari.





 

divendres, 23 de març del 2012

5a carta escrita directament al Desert de les Paraula, 2a part

 
2a part

No crec que els més important dels somnis siga qüestió de beneficis tan si es poden mesurar i pesar o si són lleugers com l’aire que respires. No sé si les paraules tenen mesura però els meus somnis estan plens de paraules per cesura. Hi ha qui diu que escriure no és un ofici, que no te benefici. Però ja m’he dit que no és qüestió de guanys tanmateix ens pot donar un saldo a favor el viure amb la il·lusió i els somnis clars, com les paraules. Escriure un llibre, plantar un arbre i tindre un fill són més paraules típiques i tòpiques per arrodonir un somni. Encara que hi ha moments en la vida que sembla que escrius un fill, plantes un llibre i pareixes un arbre. Hi ha somnis que són com els gats sempre cauen de peus en terra. M’agraden els gats i com ja en tinc un no el puc considerar un somni o sí, un deixos que s'acaben perquè ja els tens.

(...)

dimecres, 21 de març del 2012

5a carta escrita directament al Desert de les Paraules


1a part

M’han aconsellat que escriga els meus somnis sobre una fulla de paper blanc, un acte de creació cap al interior com una resposta a la pròpia paraula. Encara que no trobe fulles en blanc després de trenta i tants anys d’escriure d’amagat i llegir llibres d'històries d’altres. És una petició estranya malgrat ser una amiga, deixant de banda la seua deformació professional de psicologia acadèmica. Pel que em toca i se’m demana no deixa d'ésser un acte d'hedonisme espiritual, intentar connectar amb la meua ànima deixant de banda les coses superficials com el jornal, el cotxe, la casa i altres possessions que sempre m’han fet il·lusió. Ixes pedres també formen part de la casa dels meus somnis són elements de confort per a aquesta vida que sempre ha estat clar que la tindria que compartir. No és un camí fàcil compartir els passos amb la dóna que vaig conèixer a les faldes del Benicadell quan tenia vint-i-un anys. Allà per l’any noranta un, si la memòria no em comença a fallar perquè encara que sóc jove la capacitat d’enregistrament del disc és limitada. Però tot i això és el primer somni que esdevé una realitat, un fet consumat. Potser és aquesta la Pedra Angular de la casa del meu Somni.

(...)

dimarts, 20 de març del 2012

Quatre paraules, per celebrar el Dia Internacional de la Poesia



Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Poema de Narcís Comadira, bloc "diamundialpoesia"


El Dia Mundial de la Poesia també a València al Centre Octubre. Organitzat per L'Aula de Poesia de la Universitat de València i Saforíssims Societat Literària.
 

Cràter presenta el 1r número 
de la revista POETARI en el
Dia Internacional de la Poesia

dijous, 15 de març del 2012

4a carta als beduïns de Poetaris Associats


Escriure i desescriure, eixa és la qüestió. Avançar mot a mot, paraula a paraula, vers a vers o fins i tot a colps de prosa poètica. No és important l'ordre dels colps. I millor si són colps de cec lletraferit. Ferit de llibertat. De ganes d'omplir fulles i fulles blanques, verges de paraules, amb la micció herètica d'unes poques paraules. Sols unes gotetes de versos càlids poden llançar a perdre la virginitat de tot un full blanc, poncell i immaculat.

A la fi de l'hemicicle, i amb permís del mestre Roda, espere no tindre dubtes insostenibles, amb permís de l'amic Torró, i trobar el subjecte del poema, amb el permís de mestre Jàfer, i després de tant de permís i per escrit demane espai per ocupar el carrer sense manars i garrotades, gràcies per tot Ovidi. El carrer, convertit en purgatori de divina comèdia, és on cal la paraula declamada, escrita, cantada, cridada, pintada... amb la llibertat necessària per ser homes i dones lliures, de paraula.

Aquest és un escrit sense principi ni fi. Es un roll de paper espiritual escrit i reescrit en paper del wàter. Cal dignificar allò que ens fa iguals en la forma i diferents en les maneres. Sols l'ús fa mesquí l'acte.



dimecres, 14 de març del 2012

No saps perquè...




No saps perquè
al fons de la cova
no arriba la llum
i les imatges són fum
matèria que lluita
ofegada entre les cordes
com a la gola de les paraules
xopades d’escopinades
de salivades
que fermenten
com les idees
com les il·lusions
com la voluntat
que no hi és
bullint entre nosaltres
sorda, sense paraules.

Sempre hi ha un pas
un primer pas
i un silenci necessari
per escoltar,
per entendre
entre mots i foscams
a la caverna, aixopluc
on hi ha idees soterrades
velles ombres de la veritat
de passades esclavituds
lliures de canvi
solitàries i aïllades
senzilles i lliures de canvi
per a millor record
de la mare terra
esdevenen espontanis
plançons d’humitat
ressecs i únics
plurals i verges
prenyades de llum
com un dia que amb la nit
s’acaba, s’acaba de vell nou.

Per Pep Alfonso, dimecres 14 de març de 2012


 

divendres, 2 de març del 2012

3a carta als beduïns del Batalló d'Artistes


Tinc un buit a les entranyes que és tan gran com un desert. Tranquil també, com el mateix desert, que amb tanta calma m'ofega les entranyes. És un cercle quadrat que tinc lligat al més profund de les paraules. Allà on el vent mèlic del desert ressona irregular embafant els meus somnis de llibertat. Malgrat ser un somni no em deixa despertar-me amb pau. Sembla que el dia es perllongue a la nit i camine de la ma dels meus malsons. Potser la crisi és més profunda, càlida i m'afecta l'ànima. Aleshores un esdevé un somnàmbul del Batalló d'Artistes, continua lluitant contra lletraferits i altres versos monosíl·labs.

Per omplir el meu buit a les entranyes cal menjar molts versos diversos. O eren dispersos? Ara mateix no tinc gana. Més bé el que tinc és son. Siguen diversos o dispersos, són. I no omplin l'engonal desèrtica del meu somni. Un lloc ampli on ara mateix es situen les entranyes còmodament. Cal escriure a ma alçada entre versos i deixar l'escriptura electrònica per a moments més oportuns. Com per exemple les manifestacions oficials del Batalló d'Artistes. El manifest aquell, encara per escriure, que és necessari per qualsevol grup subversiu i militant de les lletres lliures, paraules del desert, mots estomacats a colps de goma d'esborrar realitats insulses, càlides, desèrtiques...

El ranxo del Batalló és més fàcil de vomitar que d'empassar-se'l. Aleshores vaig a dormir la mona de les lletres, entre línies, malbaratades i disperses. I mentre buscaré la tranquil·litat adient a la prosa bèl·lica del temps de pau ja que és convenient escriure amb Majúscules i als murs oficials de la monarquia dels pusil·lànimes. Ànimes en pena del purgatori dels mots oblidats, perduts a les entranyes.


  

dijous, 1 de març del 2012

Sonet d'actualitat de l'Estellés, o l'Estat policial


a l'aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus, 
àdhuc et temptaran concienciosament els collons. 
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal. 
buscaran una bomba al forat de la teua uretra. 


buscaran la droga a les teues ulleres. busquen, 
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal 
de la maleta que pacientment va fer la teua dona. 
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins. 


t'obligaran a masturbar-te per veure si és semen 
allò que et surt o què, t'aponaran i et faran cagar, 
i analitzaran rigorosament la teua cagada. 


t'obligaran que et moques i et mocaràs furiosament. 
et diran que faces força i amollaràs un pet esgarrat, 
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses. 


Versos per a Jackeley (1983)