L'adulteri etern de la paraula
el subjecte barallat amb l'anunci,
aquell complement mal predicat,
doncs no té cap sermó
ni directe ni indirecte
que complemente la joia
de portar a bon fi l'estima
de la núvia sense nuvi.
L'autoestima platònica, adultera,
de l'estimat desestimat.
El conte que no ha escrit el final
doncs no va ser i era
en un desert llunyà, càlid.
Saps la temperatura del teu cos?
Saps la paraula exacta per
introduir-te, a la caverna
buida, del teu propi adulteri?
Seu i enfonsat a l'arena fina
del desert de les paraules.
De les teus paraules, sordes i
sonores, impronunciables i
intimes, al temps que públiques.
Els camins de la paraula
són indescriptibles, adúlters.
Incompresos quan s'alça el sol,
rebutjats al mig dia, temuts al vespre
i plorats en caure el sol, dormint.
El cicle etern del poema
acaba amb el primer mot
del primer vers, del primer poema:
“El beduí era al desert de les paraules...”
Pep Alfonso,
començat en zona humida i acabat en zona desèrtica un dia com hui mateix.