El “Manifiesto por una lengua común” no és res més que un crit per recordar-nos qui som i que el trànsit pel desert és llarg, dur, sec i això i allò i damunt de puta has de ficar el llit i ... i tant senyora i tant!
El motiu de traure del desert unes poques paraules no és altre que recolzar el Manifest contra el Manifiesto. Alguns companys han publicat als seus bolgs com Jose Blesa Morante o Sergi Gómez per exemple. I tot gràcies a la reflexió, o el record d’una conversa patriòtica que vaig tindre l’altre dia.
Un amic del cap i casal que de normal utilitza la llengua segura, aquella que va deixar el Cid a València després de la seua reconquesta del cap i casal, em va dir que el que no li agrada de nosaltres és que sempre anem de víctimes. Per a que ho comprengueu bé, tot expressat en perfecte català parlat a la manera de València. Clar amb mi parla el valencià, al final no sé si per respecte, educació o per dir-me indirectament allò de “ves yo también lo se hablar pero no voy de víctima por la vida”.
Eixe és la qüestió. El vertader tema de fons és el record continuat produït en sentir parlar valencià fora de la llar, més enllà de la intimitat dels Camps, Aznar, Zaplana... per no parlar dels de la “cruzada de liberación nacional”. El record en qüestió no és altre que els valencians vam perdre la “Batalla d’Almansa”. I per tant per “justo derecho de conquista” tenim que renunciar a la llengua que va portar un Rei Conqueridor, que no era un mercenari despatxat per un rei de Castella, i què els governants locals han oblidat que era català. Però el guariment psicològic que utilitzen és el de l’estruç. “Ulls que no miren... caguerà que xafes”, com diuen pel meu poble.
En definitiva com ja ha dit el jove cantautor de Xàtiva, “nosaltres no farem cançó renuncia”. La llengua que ens ha vist nàixer té la dignitat d’aquells que l’utilitzem. I la que estan demostrant estes persones és ben poca. Ja que la dignitat no es perd en cap batalla. Es perd en l’intent d’imposar als altres allò que no vols per tu mateix. Com ells diuen al Manifiesto, “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Clar com quan al pati del col·legi diem allò de la llei de l’embut, “l’ample pa mí i l’estret pa tu”. Això és la llei que volen que contemple la Constitución de l’embut. L’ample per als castellans i als altres que traguen pel costat estret. Quan “altres” han proposat canvis en les lleis són tatxades de terroristes i anticonstitucionals. Ara estos intel·lectuals, també en tenia Franco i Hitler d’intel·lectuals a les seues files, volen fer creure a la gent que la seua és una caus justa. Una croada a favor de la unitat d’Espanya. Quan el realment és la seua forma particular de mirar amb la graduació de les seues ulleres. En definitiva una maniobra política per preparar el camí a l’imposició democràtica del més fort.
El trànsit pel desert és un camí d’aprenentatge i no una penitència com ens volen fer creure alguns interessats. Adéu, salut, bon vers i llengua nova a tots i a totes.