dimarts, 24 de febrer del 2015

els caps

Els caps d’estat
no escriuen les lleis en versos lliures
no dipositen el poder en les imatges
ni tenen present el subjecte
ni cap metàfora predicada
però tota lírica d’estat
crema a foc lent
consumint el Poble
a mossegades
de terreny requalificat
un camp de golf
un país en venda
un Pla d’Actuació Integrada
Vergonya propietaris, vergonya!

Pàgina 40 de Caòtica versemblança,
dins la secció Foc de la primera part del llibre "Semblança de Caos".


dijous, 19 de febrer del 2015

Un cor que no es tanca

Els arranjaments en educació han creat situacions surrealistes. Una d'elles, que està convertint-se en tota una icona per l'educació pública, és el CEIPCiutat de Cremona d'Alaquàs. Per recordar que encara hi ha gent, molta més de la que ens pensem, que pensa que reclamar els drets bàsics és demanar que no tanquen una escola que no fa falta tancar. Un lloc on hi ha germans xicotets que volen continuar amb el projecte educatiu dels germans majors. Un lloc on estan farts de viure i estudiar a barracons quan ja fa uns quants anys que els van prometre un cole nou. Tantes i tantes injustícies en un mateix col·legi crec que és i serà difícil de trobar. Per això i sobre tot per la seua constància, entrega i moral en defensar allò que consideren de justícia el cor em demana uns versos. Un humil poema per solidaritzar-me amb una lluita que també és meua, jo també sóc Cremona, el meu cole no es tanca malgrat que el curs passat vam patir el tancament d'una unitat i el proper curs s'anuncia un altra. El CEIP Martínez Valls d'Ontinyent tampoc es tanca. El nostre cole és un projecte educatiu molt important per al barri i no un negoci per a la Conselleria d'Educació. Per tot açò i més compartix amb vosaltres un poema en taronja perquè l'educació pública no es tanca.



dilluns, 2 de febrer del 2015

Bona nit silenci

No hi ha bona nit sense un llarg silenci on l’escalfor de la flama diürna pren la temperatura justa per a escoltar-te. Fins i tot un vers amarg que sembla que malbaratarà el poema pot encavalcar-se i esclatar en un soroll sord, en una llum fosca que il·lumina en eclosió l’ànima de cada somni. L’estança més obaga del teu cos on naix el resplendor de la teua criança, del trànsit tranquil de la nit en dia, del soroll en silenci, del caminar en descans, de teu posat seriós amb el teu somriure posat fins que el cercle de la paraula es tanque. Reclòs en un espai tant minúscul com immensa és la meua necessitat de tu cada nit. Tot el temps mentre t’escolte en un silenci insomne.