diumenge, 24 de març de 2013

Presentació de Sol de mitjanit a Reykjavík, d'Alba Àlvarez


Agredolç com un granissat de llima; A mamar, tots els versos!


No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!

L'engan conech, a Les pedres de l'àmfora
llibre segon de l'obra completa de V.A. Estellés

Alba se t'acusa, ens agafarem a aquesta metàfora íntimament, de Realisme Intimista. Bé, anem a buscar proves, o no proves.

Començaria, com la mateixa poeta, des del principi dient: parlem clar: [pàg 9]. “Et bese a poc a poc en el coll / i descobrisc que és / la meua part preferida del cos... / i del món.”

Si parlem clar des dels primers versos ja sabem que no ens poden clavar de costat cap cosa ni molt menys uns versos que es confessen clars, sincers des del principi. Malgrat tot a la realitat íntima i sincera que ens deixa caure Alba als seus versos la vida apunta a matar... “no perdem més temps, / que els dos sabem / que la vida apunta a matar / i sempre encerta. / Sempre.” [pàg 10] Sembla, parlem clar, que la vida se'ns mostra en una apologia de la ficció, una defensa per escrit, en versos lliures, d'allò que la poeta defineix des de la seua intimitat en versos. Intimitat escrita i viscuda al marge de torres d'ivori, a peu de carrer sense deixar de costat la importància del moment amb records versats a l'Espriu i l'Estellés o amb moments del dia a dia com: el Vuit de març tenint molt clar que amb un dia no hi ha prou [pàgs 14/15], o el 20 d'abril de 2010 evocant la terra de les meravelles aquella llunyana terra dels Vergonya, cavallers vergonya! [pàgs 22/23], o el 3J amb els versos per als morts del metro [pàgs 86/87]. Amb aquestes pinzellades el realisme intim dóna un pas més enllà (vers enllà podríem dir, amb un encavallament a final de vers) i es converteix en el crit profund de la poeta a peu de carrer i podem cridar amb tots els seus versos: A mamar, tots els versos! Puc afirmar que el realisme íntim es convertix en l'espai públic per a compartir la màgia que trencarà la rutina dels cavallers i de tots els versos. A més a més mai en solitud (com hem dit abans amb l'Estellés i tants altres...)


Trencar la rutina és El més difícil, és la màgia que et farà tremolar quan creia que ja no hi ha espai entreversos per a vèncer el silenci ni dissimular...
Ni tan sols el més difícil, tampoc és / mirar-te i no fondre'm, / parlar-te i no quedar-me muda, / escoltar-te i no seguir-te / tocar-te i no tremolar... / Ni tan sols el més difícil és dissimular; / aprendre el guió i representar / l'escena quarta del segon acte / d'aquesta tragicomèdia esperpèntica / en la que han acabat convertint-se els dies. ” [pàgs 18/19]

Però, sempre hi ha un però en poesia, i a més a més als teus poemes és íntim i personal d'una manera pública, confessa i amb facilitat per a la complicitat. I anem a ficar un exemple de contrapés, que no contrari, al que hem dit fa unes línies llegint uns versos teus El més difícil és tocar-te i tremolar amb aquesta tragicomèdia esperpèntica. Us llegiré, ara si complet, Diumenge de Resurrecció, arribar a la glòria [pàgs 20/21].

Deixant de banda la primavera que acabem d'encetar (amb el renàixer després d'aquesta eclosió de la la petite mort) donem un pas cap a l'interior d'aquest judici poètic de realisme íntim i deixem-nos caure a l'interior del tu i jo , la Morfologia del tu i jo ja no som nosaltres que ens apunta Alba a aquest sol de mitjanit. “Nosaltres, ja no som tu i jo, / només som el miratge / dels llençols arrugats, / amerats d'amor, / coberts de tendres rialles. [pàg 27] “. I a dintre sóc i em trobe de tot com la Nostàlgia on “Deixe caure les meues parpelles / i et recorde amb el desig de les coses no fetes... [pàg 37] ”. Tot i això podem descobrir el color d'una paraula a la llum blau fosc de la Lluna plena on rellegim el conte d'una princesa, ja que tu pots vèncer el monstre. “Lluna plena / i el seu alè al bescoll. / No és una imatge tendra.” [pàg 40] I rebuscant per versos d'interior trobem una estrofa per mi... sense paraules. Al poema “Tantes coses et troben a faltar”; “Perquè encara ensume / la teua olor en la meua pell / i per les nits tanque els ulls / i puc fins i tot tocar-te” [pàg 44]. La resta d'aquest impressionant poema, i per a mi definitori de tot el que ens presenta aquest llibre, el deixe per a que el gaudiu en... bé, que cadascú es busque les manyes. Per això està la poesia per sentir-se a cada vers més lliures.

Molts versos trobareu per endinsar-se al jo, com el següent: “Jo sóc jo, l'aigua rajant” aquest cop dedicat a l'Espriu. “Jo sóc jo, dic. / Jo sóc jo, em repetisc, / i les paraules cauen lentament / embullant-se per tot el cos / fins que, de vegades, arrelen / i esbocinen la terra, /”. Jo, nosaltres, la terra, el país... aquest país del sud dels sentiments... més realisme intimista per a retrobra-se, com m'agrada dir, al desert de les paraules... eixa part on l'ànima descansa en silenci a l'espera de ser beguda gota a gota “Aigua del temps / que xopa i nodrix / la memòria; /” [pàg 46].

El silenci d'aquest realisme íntim és una bona metàfora, o imatge, i com si la poeta anara deixant-me caure, com qui no vol, els versos a les mans em fa uns “Versos per encàrrec” com aquell qui ens diu: saber esperar-te en silenci . “Arribe en silenci a casa, / pensant en tu com sempre / i mecanitze els fets. / Em lleve la samarreta / i es difuminen els nexes; / ...[pàg 56]. I tornem com el reflux de la mar, eixe oceà de paraules, quan la lluna l'atreu amb força i desig però “De vegades no és fàcil tornar, no saber ben bé per on pares”, “Però tant se val, / de vegades les paraules / no serveixen per a res”. Entre quins versos t'amagues? Torna a la superficie, com una onada la dificultat de la poeta, del lector d'aquesta vida en definitiva. I és que no podem oblidar, com he dit al principi, que Parlem clar, no amaguem res.

I us desgranaria més versos, més imatges que m'han suggerit els 74 poemes d'aquest dietari realista i íntim que captiva amb la màgia de la proximitat però m'agradaria acabar fent-vos una proposta. “Què vinga el fred, càlid microclima en 12m2” “Que anem a fer-li, / si els llençols del meu llit / han fet un pacte amb l'estiu, / si m'invente el so suau / del ressò de les ones / recolzada sobre el teu pit, / si les teues mans m'ameren la pell / “ [pàg 73]. Com de parlar clar es tracta tinc que dir-vos, per experiència, que aquests versos de la realitat íntima de l'Alba funcionen molt bé al llit. Potser els amants dels subgèneres poden dir que estem davant dels versos del llençol. El sol de mitjanit a Reykjavík és un poemari que acompanyarà la calidesa del llit. De fet no m'invente res. Tanque els ulls i imagineu-vos que és “Diumenge”... [pàg 76]

Aquest llibre llegiu-lo al llit i no us penedireu de res. Potser sols de certa melangia que escalfarà el vostre jo més íntim.

Moltes gràcies...