6a carta perduda als beduïns del desert de les paraules

Fa molt de temps que passa el temps i no mire enlloc. La vista la vaig perdre a l'interior dels ulls, al fons de la cova on m'han parit per ser humanitat. No és exactament un úter ja que té dignitat perduda i ofegada dintre d'una bota on fermenta blat. Fotre, si que fa temps que no vomite paraules, fermentades i tendres, al desert de les paraules. Potser sóc un malparit, això sí, per una santa, per no reescriure de quan en quant als amics, uns versos. Encara que siguen d'oblit. Dignes i oblidats com la parla acostumada a l'amistat. El so que desperta la conversa dels beduïns embeguts de cervesa aigualida, amarga.

Esmortit em trobe al vell mig d'una ventada d'arena i lletres del desert de les paraules. Oblit terrós, bru, perdut, fotut, temut,... amb tots els uts. He reviscolat envoltat d'amics. Rehidratat, amb blat fermentat, entre els braços dels sants-dimonis, fraternitat heterogènia, pulcra, bruna... impol·luta, terrosa i oblidada. Torne, de sobte, a convertir-me en home immaculadament desperdut entre milions de síl·labes blanques. Dipositades amb les mans del subconscient entre els grans del calm desert.

Porca misèria recordar noms subjectes, o seran objectes directes?, d'anys fa. El rellotge no perdona. El temps mata mots i ofega crits de malsons i renglons torts. No patiu, germans som vius i a les mans de Déu beguem al Pub “Les campanes”. Aiguamel fermentada al·lucinògena que m'alimenta mentre em sobrepassa el vent, que càlid m'arrossega la pell i el baix ventre, les entranyes d' Azrael, que és el meu amic caigut.

No se si estic segut amb els amics o al centre neuràlgic de la meua ment. Però se que sóc pensat, aleshores sóc una ment desperta. Que està de copes amb els amics al Pub “les campanes” i els companys d'Azrael fumen i fumen pensaments pesats i torts. Enrocats amb els meus oblits oblidats i bruns, perduts, i uns uts i altres no. Però de ben segur que són molt uts doncs són la primera nota que la meu ment va somniar desperta mentre jo dormia i t'esperava. Entre línies, entre versos blancs que no tenen un final finat. Malgrat no vorer la fi del desert de les paraules el Col·lectiu Cultural Sant-dimoni farà l'esforç per no assecar-se entrelletres.

 Tribu en perill d'extinció del desert de les paraules 


 

El millor lloc per observar la nit, per la remor dolça del vent del nord, és el desert de les paraules. A més a més hui hi ha una nit clara d'estels de paper.

Untats amb la farina que admeta de l'Alba Camarasa,
la rodonor de la Samsara del J. Rafael Mesado,
els bacs de vidre que empeny el Carles Alós,
el plany de les lletres ferides que canta l'Enric Sanç,
Xelo Llopis per favor guarda'm el secret,
el sol de mitjanit a Reykjavík on s'escalfa l'Alba Álvarez,
nua de blanc setí ens reb la Sandra Domínguez,
Salvador Lauder passeja per l'obaga,
l'homo ex machina reconstruït per l'Eduard Aguilar,
Rafeal Estrada camina amb petjades insomnes,
l'alexandre Ros a l'aixopluc d'un rerefons,
un joc de dos per a Rosa Roig i sa germana,
envers un vers del Pep Alfonso,
al vol juganer de la nina libèl·lula del Miquel Català,
begut amb glops de nit per la Montse Assens i l'Anna Rispau,
engronsat-se als pèndols del Víctor Durbà.
a l'espai proper dels poemes per a Keo de la Lorena Cayuela,
tot remenat com un caos ordenat al calaix d'Estels de Paper de la casa de lletres de Germania.
Benvinguts, benllegits, benversats, benmenjats i benbeguts sigueu totes i tots, malalts de lletres.

PS. Falten les penúltimes paraules de Sísif cantades per Lluís Vicent.

 

quitrà

Dies com el de  hui

camine, amb tu, descalç

per vials de quitrà

i fotria a rodar

amos i senyors

de la ciutat d’asfalt.

Continue, amb tu, descalç

al teu costat pas a pas

trepitjant sobre el plugim

que evoca el teu somriure

el teu plor pausat, arítmic

així i tot constant, que riu

amb els braços oberts

desamparats de camí

que no albira final, sols quitrà

Per Pep Alfonso, hui mateix... poema inacabat, sols plantejat.

ENVERS, de Pep Alfonso

Manel Alonso, Pep Alfonso i Vicent Penya al Micalet

Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, oDiccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.
Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.
Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua:«La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».

Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».

N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.

Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.

Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

Agraïments d'ENVERS al Micalet

A tots i a totes els que vareu compartir amb mi la presentació d'ENVERS al Micalet, per als que compartireu amb cos, per als que compartireu en ànima, per als que compartireu en la distància llarga, per als que s'apropàreu a la distància més curta, per als que compartireu nervis i per als que em donareu tranquil·litat...

... vull compartir amb vosaltres un desig de preguntes i respostes, d'esperança:

"Va lent açò dels homes,
mentre a força de paraules
cada dia passa sense contradicció
quan s’acaba la nit. Per molts anys."



Del poema NIT d'ENVERS, per Pep Alfonso

Muntatge de l'Alma Taure sobre la representació del poema inèdit  "Confesse"
realitzat per Esther Villanueva (a la veu) i per Almudena Rodríguez (a la performance).

13a carta epistolar als beduïns de la paraula

L’arena del desert està calma. No hi ha res sobre l’hamada. Ni la paraula del beduí ressona als plecs de la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Però els camins encara hi són. Els senders dels pares beduïns encara es poden rellegir entreversos, dispersos.  Els aborígens no es perdran entre les paraules que reclama el vent. El joglar continua cantant la cançó de bressol de la vella Mare Terra. Lletra i música escrita en llengua d’ocells, en paraules tendres d’oblidats naixements.

Els oblits, reescrits en records i narrats en llegendes, reflexionen com ressò de crits del poble cansat de caminar de lloguer. No volien tindre cap i el cap d’un altre poble els va llogar la pell resseca del vell mantell de la terra nostrada. Hi ha dies on fins i tot els miratges semblen els somnis d’altre. I el vent bufa de llevant i el llevant no els és propi. I quan plou la pluja no sap ploure perquè escolta els cants dels civilitzats, dels pobles que amaguen la seua pell per por a ensenyar el que són. Perquè al cor dels beduïns tots son fills de la mateixa Mare Terra, parits nus amb el dolor de les entranyes de la vella bagassa i estimada Terra.

El vent del desert ens colpirà a tots per igual i la nostra pell tornarà a dipositar-se sobre l’hamada. Els descendents ens trepitjaran per sempre més durant anys i anys. Mentre la vella Mare Terra ens consentirà les manies de fills mimats fins el dia del conte final, de la paraula que es farà pols i es dipositarà sobre nosaltres.

crida

Veu que crida

entre versos

prepareu la metàfora

reciteu les paraules

del fill del poeta

ha arribat el temps

d'escriure els mots

del que escriu al desert

pel seu nom propi

tots som fills del poeta

però no de la mateixa mare

Serà veritat?

Mare sols hi ha una?

(...) Per Pep Alfonso, escrit el 09 del 10 del 2012. Incomplet.