El millor lloc per observar la nit, per la remor dolça del vent del nord, és el desert de les paraules. A més a més hui hi ha una nit clara d'estels de paper.

Untats amb la farina que admeta de l'Alba Camarasa,
la rodonor de la Samsara del J. Rafael Mesado,
els bacs de vidre que empeny el Carles Alós,
el plany de les lletres ferides que canta l'Enric Sanç,
Xelo Llopis per favor guarda'm el secret,
el sol de mitjanit a Reykjavík on s'escalfa l'Alba Álvarez,
nua de blanc setí ens reb la Sandra Domínguez,
Salvador Lauder passeja per l'obaga,
l'homo ex machina reconstruït per l'Eduard Aguilar,
Rafeal Estrada camina amb petjades insomnes,
l'alexandre Ros a l'aixopluc d'un rerefons,
un joc de dos per a Rosa Roig i sa germana,
envers un vers del Pep Alfonso,
al vol juganer de la nina libèl·lula del Miquel Català,
begut amb glops de nit per la Montse Assens i l'Anna Rispau,
engronsat-se als pèndols del Víctor Durbà.
a l'espai proper dels poemes per a Keo de la Lorena Cayuela,
tot remenat com un caos ordenat al calaix d'Estels de Paper de la casa de lletres de Germania.
Benvinguts, benllegits, benversats, benmenjats i benbeguts sigueu totes i tots, malalts de lletres.

PS. Falten les penúltimes paraules de Sísif cantades per Lluís Vicent.