divendres, 26 de juny de 2009

"agua de mi pobreza de desierto"


He deixat enrere el Desert de la Paraula. Si fa potser han passat deu minuts. I amb La sorra, encara calenta, que porte entre els dits dels peus vull escampar-vos aquestos versos de Bronwyn, del Cirlot.


Cielo de mi desgarramiento rígido,

agua de mi pobreza de desierto,

blancura de mi gris desenterrado,

cuerpo de mi existencia incertidumbre.


Bosque de mi llanura donde estéril

una concentración de muertes calla.

Relámpago incendiario de la noche

vertida en las estrellas de tus ojos.


Palabra de mi lúgubre silencio

perdido entre las rejas del horror

de un hierro milenario que me acerca.

Bronwyn descendimiento, sola Bronwyn.

(Ediciones Siruela S.A., 2001. pàg 451 de Bronwyn)



Sols hem tingut temps per banyar, o més bé deixar-los humits, tres dits del peu esquerre. L’oasi simbòlic, místic i desconegut del barceloní Cirlot ens ha cobert d’imatges del no món.


La pròxima parada al vers següent. Quan les ganes de veure ens deixen beure de la llum de la paraula. De Cirlot o d’un altre mestre.