Foto: Pep Alfonso
Les deixem caure
a favor del temps
i les paraules estan
resseques
i blanques,
per
reescriure
perquè
són solcs indesxifrables.
Reflectides
a l’espill i a les mans
fa
temps que ens parlen
de
tot allò que s’ha acabat
perquè
plorar era de xiquetes
i
fer plorar és de xiquets.
Tot
són paraules seques
senzilles,
escrites i tendres
com
els versos impronunciables,
són
els camins i les senyals
els
solcs de les fulles seques
camins
plens de tòpics i baralles.
Perdre
fulles,
perdre
el cabell,
perdre
el temps,
tot
és el mateix.
Marcar
els dies,
marcar
els fulls,
marcar
la pell,
tot
és el mateix.
Marcar
i perdre és aprendre
del
temps passat en el present
del
temps present per al futur.
Els
solcs de les fulles seques
són
les línies de la ma,
els
camins del passat.
Expressions
de desig contingut
dels
paradigmes d’ara i ací.
Amb
mans d'obrer de les paraules
garbelle
aquesta realitat espessa
en
grans de fines expressions
perquè
és el punt de vista, el meu
de
fotògraf aficionat a les paraules.
Potes,
branques i mates sense fulles
pelades
i calbes de sentit.
És
el sentit el camí?
Serà
què té sentit?
Millor
dit, destí.
Si
som de clares paraules
deixarem
per altra vida la ignorància
doncs
al final sempre es seca tot
i
la mort ens contesta les preguntes.
Com
les potes, les branques
I
les mates sense fulles
que
ens anuncien la proximitat
i
el sentit del nostre pas
a
cada cop més lent i profund.
Pep Alfonso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada