No saps perquè
al fons de la cova
no arriba la llum
i les imatges són fum
matèria que lluita
ofegada entre les cordes
com a la gola de les paraules
xopades d’escopinades
de salivades
que fermenten
com les idees
com les il·lusions
com la voluntat
que no hi és
bullint entre nosaltres
sorda, sense paraules.
Sempre hi ha un pas
un primer pas
i un silenci necessari
per escoltar,
per entendre
entre mots i foscams
a la caverna, aixopluc
on hi ha idees soterrades
velles ombres de la veritat
de passades esclavituds
lliures de canvi
solitàries i aïllades
senzilles i lliures de canvi
per a millor record
de la mare terra
esdevenen espontanis
plançons d’humitat
ressecs i únics
plurals i verges
prenyades de llum
com un dia que amb la nit
s’acaba, s’acaba de vell nou.
Per Pep Alfonso, dimecres 14 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada