Tinc un buit a les entranyes que és tan gran com un desert. Tranquil també, com el mateix desert, que amb tanta calma m'ofega les entranyes. És un cercle quadrat que tinc lligat al més profund de les paraules. Allà on el vent mèlic del desert ressona irregular embafant els meus somnis de llibertat. Malgrat ser un somni no em deixa despertar-me amb pau. Sembla que el dia es perllongue a la nit i camine de la ma dels meus malsons. Potser la crisi és més profunda, càlida i m'afecta l'ànima. Aleshores un esdevé un somnàmbul del Batalló d'Artistes, continua lluitant contra lletraferits i altres versos monosíl·labs.
Per omplir el meu buit a les entranyes cal menjar molts versos diversos. O eren dispersos? Ara mateix no tinc gana. Més bé el que tinc és son. Siguen diversos o dispersos, són. I no omplin l'engonal desèrtica del meu somni. Un lloc ampli on ara mateix es situen les entranyes còmodament. Cal escriure a ma alçada entre versos i deixar l'escriptura electrònica per a moments més oportuns. Com per exemple les manifestacions oficials del Batalló d'Artistes. El manifest aquell, encara per escriure, que és necessari per qualsevol grup subversiu i militant de les lletres lliures, paraules del desert, mots estomacats a colps de goma d'esborrar realitats insulses, càlides, desèrtiques...
El ranxo del Batalló és més fàcil de vomitar que d'empassar-se'l. Aleshores vaig a dormir la mona de les lletres, entre línies, malbaratades i disperses. I mentre buscaré la tranquil·litat adient a la prosa bèl·lica del temps de pau ja que és convenient escriure amb Majúscules i als murs oficials de la monarquia dels pusil·lànimes. Ànimes en pena del purgatori dels mots oblidats, perduts a les entranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada