Una nit qualsevol, com aquesta nit mateixa, potser els
versos amaguen la llum entre encavalcaments i imatges de paraules fosques. Serà
una depressió el solc que deixa una metàfora d’ànima nocturna, d’il·luminats
mots, de síl·labes que com guspires d’un poema busquen eixir del somni. Del meu
insomni reconvertit en vida diürna a hores de tempestes amb poca llum i moltes
frases fetes. Fetes i desfetes al calaix dels oblits de major i els records de
nen on es retroben les infidelitats de la vida i la mort. Tot una caixa dels tresors
de cartró o de llanda que qualsevol nit d’aquestes es convertirà en un dia
qualsevol que enlluerna els versos, més vius que morts, de la meua deshabitada
ànsia per escriure entre somnis. Un recipient com un altre on adobar les
paraules en salmorra aromatitzada per endolcir la mala llum del dia. Malpensant
que la fresca nit guarirà les ferides d’aquest poema o conte o faula de personatges
insomnes; güendos, donyets, maremortes i dones d’aigua que tenen com a recer
insules aromàtiques del vell Benicadell i la bella Mariola, tant jove com ell
és vell i tant bella com ella és gran. El
destí és un cicle de paraules que com l’ànima es perd a les pàgines la nit. Un lligall
de fulls amb tapes dures com el dia aquell, com qualsevol altre, hui mateix
guarda l’exterior del interior, la llum de la foscor.
Foto del blog: Vent d Cabylia
2 comentaris:
Qualsevol nit de silencis de lluna hi pots trobar un poema com aquest que et fa pessigolles a l'ànima.
Gràcies Encarna Roselló pel teu comentari entre versos que amb els silencis fan pessigolles a l'ànima... i a la llibertat de sentir i estimar!!!!
Publica un comentari a l'entrada