El temps és un
estrany company per escriure versos. És eixa companyia silenciosa
que t'abraça com la nit. Amb uns braços tènues, d'una finor freda
però tendra a l'hora. És la sensació de les Heliconíades filles
de Zeus i Mnemosine perdudes a la muntanya sagrada de la meua vall
blanca. Full de transparència cruel, com un record que no et recorda
més enllà de la paraula, escrit prim sobre el temps. Amb
l'aquiescència promiscua de les muses que dies
enllà compartien riures amb l'enyorança del poeta. Hui però puc
dir que escric, quaranta síl·labes, amb la mateixa senzillesa que
la nit esdevé dia.
I
Gaudisc
l'aurora pel final
durar
i perfer el principi
Gaudisc
escriure't pel final
caminar
tocant als teus versos
no
encallar en comes ni en punts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada