Aquesta nit Agnieszka no ha pogut
resistir els dolor del part. Després de 15 anys l'embaràs
d'Agniezska ha estat frustrat. La criatura, de malnom
#elcorredorpolones, no ha resistit els espasmes del part sense
epidural. La mare volia un part natural i sense intervenció ni
divina ni molt menys d'humans especialitzats en parts sense dolor. No
hi ha silenci a la nit que no puga omplir el dolor d'uns pares en
perdre els plors harmònics d'una criatura grunge
o de sons alternatius a la mitjana normal. La nit ens té
malacostumats als sons que no suporten la llum del dia, el compàs de
quatre quarts. Ara la Cèlia, la deessa de la nit, dirà Jane dispara
als estels de Mugroman. I els plors d'aquest mostre es quedarà en
uns fenòmens tangibles que mullen la cançó trista de Cindy Lance.
No vull desaparèixer com una cançó negra d'ones hertzianes sota el
control sagnant del meu heroi. L'anul·lació del jo no és cap
heroïcitat de vos meretriu, la València més senil potser, però
mai l'heroïna d'un Rèquiem del Krzysztof Wojtkiewic amb ovni final
inclòs.
La nit és un recer per a l'estranya llum d'uns cigarrets.
No em digues que no ho saps? Viu de nit i mor, un poc, de dia en
escoltar els sons que es perden pel corredor llarg, estret i
fantasmagòric del polonès.
Un noctàmbul que no oblida
mai el joc perillós que va tindre lloc a l'hiperespai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada