La mort poètica

La nit del passat divendres 23 de febrer vam començar a parlar, com sempre, després del café i les primeres copes d'Herbero de Bocairent. La dolçor de les herbes mullades en casalla i anís dolç no van reconduir el pas a pas sobre els versos de temàtica un tant fosca, almenys a priori.

Uns versos de Josep Lluís Roig, que ja ens va visitar en l'estiu passat, van introduir la mort entre les nostres paraules de la ma d'un dels seus poemes del llibre "Amb el gest de les hores". Una part del temps, una mesura del mateix i com va dir un dels contertulis, "la mort comença quan s'acaba la vida".

Sempre ens sobta

Que el silenci siga cert,

Que puga, en un moment,

Omplir de buits el cos.

Tant senzill és dir.

I, ja sempre, mort.

Prompte vam passar per Joan Alcover, amb poemes com La relíquia o La desolació.

La Relíquia

Faune mutilat

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

(...)

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

(...)

o Pere Marc quan al segle XIV comença un dels seus poemes amb “Al punt que hom naix, comença de morir, ...”

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

(...)

També van sonar els versos de Joan Margarit, Rois de Corella, Bertran de Bord, Marius Torres i uns quants més.

Pas a pas, vers a vers anava acabant-se la nit perquè com va dir un company, “el tema de la mort s’acaba prompte".