TOTI SOLER, "Vida secreta". (K Indústria Cultural, 2005)

ELS SECRETS D’UNA PHILIPPE JEAN-MAIRET

Probablement, molts de vosaltres, lectors, reconegueu en el nom Toti Soler simplement el d’aquell guitarrista de llarga cabellera que acompanyava l’enyorat Ovidi Montllor en pràcticament tots els seus discos i concerts. La importància i l’altura artística d’aquest capítol gens anecdòtic de la seua trajectòria – el tàndem Ovidi-Toti va ser més un duo que no un artista amb un col·laborador – eclipsa, potser en excés, la resta de la seua obra i la seua pròpia personalitat. En aquest sentit, l’ombra d’Ovidi és allargada; i caldrà observar que això és, en part, producte de la generositat de Toti, qui al moment d’inciar la relació amb l’alcoià (1969) era un músic professional de prestigi, malgrat ser set anys menor, metre l’altre era poc més que un actor que acabava de guanyar un concurs d’aficionats. Toti Soler (Jordi Soler i Galí) havia debutat el 1963 i havia gravat discos – tocant ja indiscutiblement bé – amb Els Xerracs, Brenner’s Folk o en solitari i, fins i tot, havia conegut l’èxit comercial amb el grup Pic-Nic, liderat pel “bombó” Jeanette, quan aquesta era encara una compositora de sunshine pop, tovet però digne, abans de ser convertida per la indústria en paradigma de l’”horterada”.

Així, si tan sols ateníem a la seua faceta com a acompanyant d’altri, Toti Soler és molt més que la dotzena de discos i els innombrables concerts que va fer junt a Montllor: és peça clau als tres millors àlbums de Pau Riba i el trobareu també a diverses gravacions de cantautors enormes com ara Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joaquín Carbonell, Imanol o l’excels Léo Ferré. A més, qualsevol antologia del Toti “col·laborador”, per poc extensa que fos, hauria d’incloure peces on la seua guitarra sona junt a grans músics com Jordi Sabatés i Tete Montoliu, Raimundo Amador, Toni Xuclà, Pascal Comelade... (lamentablement, les seues col·laboracions amb el bluesman Taj Mahal o amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears no tenen plasmació discogràfica).

Però és que, a més, resulta que Toti Soler és, sobretot, autor d’una discografia en solitari (o com a líder), que consta d’una vintena de treballs (si hi comptem un parell de bandes sonores) on desenvolupa algunes de les idees genials que la música contemporània ha donat al nostre país: hi ha cançó i molta poesia (ací i allà, però en especial a Liebeslied, obra mestra de 1972 – afortunadament son pare el va obligar a enregistrar aquest repertori de joventut quan ell ja estava ficat en altres experiments –); hi ha jazz-rock (amb el grup Om va deixar, el 1971, moments propers al desenfrenament del free; a Desdesig, el 1975, acompanyat de l’Orquestra Mirasol, barrejà jazz i sonoritat mediterrània, allò que algú – Gato Pérez, sembla – batejà com “ona laietana”; a Supernova, disc gravat a Alemanya el 1988 quan ací no es recordaven d’ell, es presentà liderant un supergrup...); hi ha l’experiment reeixit de fusió del flamenc amb el llenguatge del jazz i el rock (no puc comprendre per què ningú dels anomenats nuevos flamencos pareix conéixer i reconéixer el caràcter pioner i genial de discos dels 70 com El gat blanc, Laia o Lonely fire; ningú més havia fet això abans!); hi ha, als àlbums dels anys 90, una espècie de retorn a la música clàssica en què es va formar; hi ha l’apadrinament de valors més joves com els guitarristes Feliu Gasull o Pedro Javier González; hi ha la participació d’actors com Ester Formosa, Jordi Jané, Cinta Massip o Carles Rabassa; hi ha versions (de Leonard Cohen, de Raimon...); hi ha folk nacional, hi ha cançons sefardites... Hi ha tot això i més. ¿Podíem esperar menys varietat en algú que té com a màxims referents musicals J.S. Bach, Miles Davis i Diego del Gastor?

A principis del segle XXI, Toti Soler va fixar la residència familiar al petit poble de Palau-Sator, al Baix Empordà, en un ambient envoltat de calma. Des d’aleshores ha publicat tres treballs: Vita nuova, Deu catalans i un rus (espectacle que va portar ací, a Ontinyent, l’any passat) i el que ens ocupa ara: Vida secreta, un recull de nou peces instrumentals compostes i gravades a ca seua entre 2000 i 2005 (qualificades de “transparències” a la contraportada), interpretades pràcticament només amb l’única guitarra que des de fa molts anys li agrada tocar, construïda a Suïssa pel luthier Philippe Jean-Mairet. Totes elles vessen serenitat i profunditat. El subtítol del disc, “L’ànima parla a l’ànima”, ens indica que és música que ajuda a la meditació. No hi ha cap “filigrana”, cap demostració gratuïta de virtuosisme però, en canvi, sembla impossible que algú puga executar cada nota amb tanta precisió, tanta claredat, tanta puresa. Els nou temes són, sobretot, exercicis de composició, alguns molt reeixits. Soler es llueix especialment als talls 4 (“Todos os sonhos do mundo”) i 7 (“Blau”), bellíssims. Aquest repertori està sent rodat durant el present any com a acompanyament a la recitació de poemes de Fernando Pessoa, a càrrec de Sílvia Amigó, companya sentimental del guitarrista.

Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 614