AL TALL, "Vares velles". (Picap, 2004)

M’EXALTA EL NOU I M’ENAMORA EL VELL

Comentem avui el que, de moment i fins d’ací a molt poc, és l’última producció discogràfica editada pels incombustibles Al Tall – màxima referència en la renovació del folklore valencià durant els 32 anys que estan actius –, i ho fem aprofitant l’avinentesa de l’espectacle que divendres 27 d’octubre va oferir el grup a la nostra ciutat com a introducció al IV Aplec de Gegants i Cabets.

Així, els diversos centenars de persones que vam resignar-nos a la incomoditat del vell teatre Echegaray (que la impaciència per la Sala Polivalent fa encara major) vam assistir a un magnífic concert on les cançons de Vares velles constituïren la major part del repertori, convenientment alternades amb diversos temes d’etapes anteriors, gran part dels quals tenen una dimensió extraordinària: “Tio Canya”, “Darrer diumenge d’octubre”, “Cançó de la llum”, “Cant dels maulets”... són bastant més que bones cançons. L’actuació la van obrir i tancar dos temes de la cara B de l’obra mestra Quan el mal ve d’Almansa (1979): respectivament, el bell “Bolero” d’Enric Ortega i l’antibel•licista “Per culpa”. Enmig, hi va haver temps per a sorpreses com una versió improvisada de “Perquè vull” d’Ovidi Montllor o la marxa mora “Xavier el Coixo” – única peça de la seua discografia dels anys 80 que van interpretar, original de La Xafigà de Muro – amb tota la platea en peu marcant el pas.

A més d’això, l’acte va servir per fer partícip el públic de dos notícies: la primera, la imminent edició en CD i DVD de l’espectacular concert Envit a vares que Al Tall va fer el 13 de maig a Algemesí, on passaren per l’escenari nombrosos convidats provinents del folk, del jazz i del rock (us recomane la ressenya que en va fer J.V. Frechina al seu bloc a Vilaweb); i la segona, que el grup prepara portar en directe a Xàtiva la cantata Quan el mal ve d’Almansa, amb acompanyament de banda simfònica, per commemorar els 300 anys del desastre de la guerra de Successió.

Al llarg del temps, la formació ha tingut nombrosos canvis. Això ha servit, d’una banda, per crear escola (és inevitable esmentar Miquel Gil, però també Ximo Caffarena o Josemi Sánchez, entre el millor del folk valencià actual) i, d’una altra, per polir al màxim el format actual de la banda, on cada músic és un mestre amb funció concreta i personalitat destacada: començant pel massanasser Robert Moreno “Barraqueta”, percussionista immens de recent incorporació (ja que Vicent Cortina ha deixat el grup després de vint anys col•laborant-hi); continuant pel gandià Jordi Reig, baixista i teclista a qui es veu fruir sobre l’escenari, pel melianer Xavier Ahuir, dolçainer i flautista que en certs moments toca un instrument MIDI (graciosament presentat com “pitófono”) que imita a la perfecció els timbres dels metalls, pel corberà Enric Banyuls, cantador d’escola vella, que emociona, i pel valencià Miguel Blanco, brillant sobretot en l’execució del buzuki; i acabant pels dos membres fundadors, que transmeten tota la seguretat en el rumb que fa tant de temps van traçar, el xativí Manolo Miralles, carismàtic, alternant tota classe d’instruments, i el torrentí Vicent Torrent – curiosa redundància – exercint de líder, director i compositor, i cantant cada dia millor.

Vares velles reprén la idea que Al Tall va esbossar a l’àlbum Tocs i vares (Edigsa, 1983): portar els principis de la reproposta a la màxima expressió, en imitar les maneres antigues de compondre i d’improvisar sobre una sèrie de “vares” (terme que ells mateixos es van empescar, sinònim de “mida”, com allò dels “palos” del flamenc) de la nostra música tradicional, però amb lletres originals que reflectiren la realitat social del moment actual – d’ací la cita de J.V. Foix que intitula aquest article –.

Pel que fa a la improvisació, al disc no se’n veu molta. És clar que hi ha solos, però no n’és aquest l’interés principal; entre les moltes virtuts d’Al Tall no destaca un virtuosisme especialment enlluernador, ni falta que fa. En això, improvisació sobre els esquemes tradicionals, es va aprofundir a l’espectacle Envit a vares, on cada tema anava seguit d’un reprise perquè el grup i els convidats s’hi lluïren. A Vares velles, aquest aspecte es fa visible, sobretot, en un dels tres temes del disc que no van tocar ací a Ontinyent, Romanç de la Terrània, que conté diversos solos, un del pianista de jazz Pedro Aznar.

Allò que sí es troba, i en gran dosi, a l’àlbum és, en primer lloc, composició de màxim nivell: les seguidilles “Això és Espanya” i la cavalcada “Polifonies”, amb les seues divertides lletres de crítica política i músiques excel•lents s’han guanyat un lloc en tota antologia del grup. La jota “A les teulades”, amb les estrofes per acords menors i el seu bonic missatge, i la carnestoltada de “Murgues” també estan entre les més inspirades. I, en segon lloc, hi ha investigació, i d’interés: amb els ritmes, a “Mudances a 7x8” i “Trencacames”; i, molt principalment, amb els modes o escales: a “Valset cromàtic”, hi ha un acordió joganer i sorprenent; a “Cantar”, recuperen un estil, el fandango vell, caracteritzat per l’enrevessada dificultat melòdica, en contrast amb un esquema harmònic més simple, tot i els canvis de to.

Em referiré, per últim, a una cançó del disc, també divertida: “Santa Goretti”, sorprenentment motejada de “vara rumba”. La prevenció amb què Vicent Torrent la va presentar al concert, just abans de dedicar-la a la Conferència Episcopal Espanyola (“Es diu – alguns diuen – que els gitanos des de sempre han tocat rumba...”), m’estalvien de discrepar d’un musicòleg de la seua talla gegantina. El que jo crec saber és que els gitanos, el que han tingut és el sant do de transformar la música popular de mig món a la seua particular manera, per dir-ho a pressa, oriental i plena de floridura. Evidentment, la meua objecció ve perquè no crec que se’n puga dir “rumba” fins que no es va produir la trobada d’aquests amb la moda de la música caribenya, que van barrejar amb estils tradicionals mediterranis, alguns dels quals es conreaven precisament per ací, com el garrotí. I el que trobem a l’esmentada cançó “Santa Goretti” té un aire de fusió entre pas-doble i tanguillo carnavalesc amb, certament, música balcànica. Si en volen dir “rumba”, potser això té una certa ironia, i no hi tinc cap problema.

Jesús Barranco,
Editat a la revista Crònica número 613