L’estiu acaba i comença amb Bronwyn.
Remolinos de cielos y de océanos
de incesantes distancias funerales.
El centro es lo lejano, y es allí
entre espirales grises y plateadas,
donde acaso la cruz es una cruz,
el cruce y el encuentro.
El centro es el lugar donde la imagen
habla desde su doble transparente.
Un poema de Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot.
Publicat per Ediciones Siruela a l’any 2001
On està el centre? On es troben les mirades? On es perd la vida buida, ofegada de llum i falta d’ombres? A l’entrecama de l’esser el poeta es traga tots els versos de cada dia. Un plat d’entrecuix de pollastre i entrecop d’especulació servida fresca, transparent. Embeguda d’oli de motor. Marinada d’actualitat. I per resposta, en la distància, celebrem el funeral de l’ànima. Grisa processó de l’esperit covard. Encorbat cap a dins com un caragol. Que es torna a perdre mirant-se el cor. El centre del plat fondo. El centre de l’abisme transparent. On la mirada és el centre de la creu.
I al centre del nostre món reprenem la tertúlia del Desert de
He deixat enrere el Desert de la Paraula. Si fa potser han passat deu minuts. I amb La sorra, encara calenta, que porte entre els dits dels peus vull escampar-vos aquestos versos de Bronwyn, del Cirlot.
Cielo de mi desgarramiento rígido,
agua de mi pobreza de desierto,
blancura de mi gris desenterrado,
cuerpo de mi existencia incertidumbre.
Bosque de mi llanura donde estéril
una concentración de muertes calla.
Relámpago incendiario de la noche
vertida en las estrellas de tus ojos.
Palabra de mi lúgubre silencio
perdido entre las rejas del horror
de un hierro milenario que me acerca.
Bronwyn descendimiento, sola Bronwyn.
(Ediciones Siruela S.A., 2001. pàg 451 de Bronwyn)
Sols hem tingut temps per banyar, o més bé deixar-los humits, tres dits del peu esquerre. L’oasi simbòlic, místic i desconegut del barceloní Cirlot ens ha cobert d’imatges del no món.
