1a carta als habitants del desert de les paraules

Al desert de les paraules, 27 de gener de 2012 de matinada

Els aniversaris són un bon moment per donar un cop d'ull al passat. Sense enyorança però si amb molta profunditat. Des de dins. Des de la Cova de les Ombres del vell savi Plató. Malgrat no tindre molt clares les idees. No importa. Allò que més clar tinc és que la travessia continua fins el seu final anunciat o no però inevitable.

M'agrada caminar per aquest atzucac de paraules sense mesura coneguda, sense pare reconegut temporalment. Però en qualsevol cantonada t'espera un vers alexandrí, cesurat, o era censura? I què ens importa. Nosaltres som beduïns del desert de les paraules. Nosaltres? Quants som els peregrins de la paraula? Segurament som dos de sis amb una rima fàcil.

Gens fàcil és caminar entre línies i més quan els peus descalços s'enfonsen en l'arena càlida del desert de les paraules. Però si et pares els ulls cansats enfoquen l'oasi real de la inspiració. Eixa musa que descansa a l'interior de la caverna de Betlem on va nàixer la paraula il·luminada.

L'esperança, a banda de rimar amb enyorança, és la llum real del caminant. La claredat de la persona que escriu pas a pas els versos del seu propi poema. Doncs és el Poeta amb majúscules. Aquell que escriu a màquina per entendre la seua lletra. O la de la màquina. O les dues.

Per cert l'aniversari és sols virtual.