Paraules d'espines tendres

Uns versos suaus cantats per l’ànima

ens acaronen, ens pentinen els cabells

i recorren amb pas ferm la nostra pell

malgrat tot resseca i tendra al temps

Som els beduïns propietaris del desert.

Emigrants a la pròpia vida. Potser

oblidats pel Rei d’Ego però no per la Reina Mare.

Quin esclat de dissonàncies! Discrepàncies

tendres, amarades amb amor platònic.

Escriuré les notes al cant de l’ànima.

Vull dir-t’ho amb paraules meues.

T’estime i t’estimaré, fins perdrem al desert!

Com un mal estudiant, repetiré curs

perquè vull seure al teu costat.

Fer-ho mal per fer-t’ho bé. Pot ser?

A les nostres mans està l’instrument.

Et bufaré les notes o millor et pessigaré les cordes,

tenses, d’aquest cant de l’ànima.

On està la viola del teu cos? On puc fer cant

de vida i esperança dels dos, dels tres ... de tots?

Serà un cant d’enyor en blanc i negre.

Evocarem un viatge que no hem fet encara

però que farem demà mateix, en dipositar el temps

al banc del desert de les paraules.

Imaginarem junts les imatges del record

i amb retoladors de colors pintarem el vent

amb roig cel, blau sang, verd enyorança... Junts

cantarem per escoltar-nos les paraules

amb tints i tons jaspiats de llums tènues

no siga que entropessem entre versos,

i caiguem en un poema sense mesura, lliure.

I al final del concert escriurem a grapats

el nostre conte fins que sone l'últim silenci

escrit al pentagrama d'un altre músic,

un poeta de versos paral·lels i confluents

que redacta, a màquina, les nostres vides.

Unes vides amb espines tendres, com roses

murmurades al cor, prop de l'ànima.

Dedicat a la meua dona,

Pep Alfonso