“Manifestat a part, que em tapes la llum”

Vindrà un temps que potser ja ha arribat
On la paraula es farà vent i deixarà de bufar
I vindrà el mal que mai es cansa
I se’t farà la figa pansa, què gansa!!
I a tu, els ous quadrats!!, mamonàs!!
Ja no hi ha bufó a la Cort, no hi ha Cort
ni cap moviment constant, ni llarg ni curt
Ni cap tall de màniga, ni res de res que ens bufe.

El que m’agradaria deixar ben clar és que no hi ha batallons perquè no hi ha guerra. L’oblidarem o millor dit la perguerem abans de començar a correr, en quin sentit?, no ho sé. L’orientació en l’espai temps no és el meu fort. En realitat la deixarem oblidada pel camí com qui deixa uns versos perquè pesen massa i a la bossa, o la vida, hi ha que dur coses necessàries. Es juguem la nostra supervivència, l’existència d’un regiment complet, ensinistrat i preparat per entrar en acció. Cal alimentar-se de coses sanes, exercici i bons aliments!!, que després se li espatarren a un les cames i fem panxa. I el greix no deixa que circulen les paraules per les sendes del desert.

Hi ha que descobrir nous trets!!!. Són els tres estrets aquells que ens mantenen drets. No hi ha bons indrets per a nosaltres perquè són els colps d’oposats, en oposició al costat contrari, els que adrecen els trams torts de la lletraferida lluita per la incongruència. Colps!!, trets de final de vers que fan que una corba a tortes vaja a dretes i torne pel bon camí a tota la Ramada.

De la bona noticia segons Josóc (capítol 1, vss. I-11), fill de Lessér i de Lameuà, la primera parella de fet junta a terres de l’esbarzer, on el desert comença a sentir la presència del Silenci.

Al principi vingué
El qui era el Vent.
El Vent bufà en Silenci
I el Vent era Silenci.
Ell estava en silenci al principi.
Per Ell tot Vers començà
I res no és sense el seu Manifest.
En Ell hi sonava el Vers
I el Vers era el desert dels homens
Al desert revessa el Vent
I el soroll no ha pogut silenciar-lo.

Tu callaràs davant del Silenci?!. Escolta millor, no sigues inpresentable o formaràs part del batalló dels pusil·lànimes. El Silenci t’observa com fas l’imbecil intentant esbrinar des d’on, des de quina direcció s’escolta.

Si mesures el Desert per vares de vers
Al final caminaràs descals un poema
I arribat el moment serà llegible
Fins i tot quan deixe de bufar –te
El Vent del Desert, que t’escolta.
Els inicis són per iniciats
I els finals per acabar els versos
Però en comptes del teu poema
Deixa’m escoltar el teu Silenci.

Autor: Pep Alfonso