La nit és un recer d'humanitat
solitària on el silenci fermenta per maurar el nèctar de la primera
persona del singular. Aquell jo que tu pronuncies en veu baixa, cap
endins de l'ànima, i esdevé ressò de la darrera maceració d'un
mateix. Al cap i a la fi no hi ha silenci més intens que la fosca
llum de la nit, inexistent encara al pensament. Únic encara al
sender que travessa el desert de les paraules.
Tot silenci a la foscor de la nit és
senzill d'entendre en contemplar la son d'un infant de mamella
assadollat de present, sense pensar en un futur inexistent,
desconegut, innecessari a la llum del seu dormir. Encara sense màcula
al insomni del seu refugi, de la seua vida sense nit i dia. No hi ha
trànsit al desert de les seues paraules i llau encara aliè a
l'escalfor de l'arena, embolicat al caliu del bressol. La llar és un
somni que encara no alimenta la nit.
Els beduïns de la quimera nocturna som
caminants sense dia. Salut i benaurança als habitants del desert de
les paraules.
