Agredolç
com un granissat de llima; A
mamar, tots els versos!
No
he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai
no he sentit un desig com aquest.
Mai
no el podré satisfer -és ben cert.
Però
no en puc desistir, oblidar-te.
És
el desig de la teua nuesa.
És
el desig del teu cos vora el meu.
Un
fosc desig, vagament, de fer dany.
O
bé el desig simplement impossible.
Torne
al començ, ple de pena i de fúria:
no
he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi,
també; perquè és odi, també.
No
vull seguir. A mamar, tots els versos!
L'engan
conech, a Les pedres de l'àmfora
llibre
segon de l'obra completa de V.A. Estellés
Alba
se t'acusa, ens agafarem a aquesta metàfora íntimament, de Realisme
Intimista. Bé, anem a buscar proves, o no proves.
Començaria,
com la mateixa poeta, des del principi dient: parlem clar:
[pàg 9]. “Et bese a poc a poc en el coll / i descobrisc que és /
la meua part preferida del cos... / i del món.”
Si
parlem clar des dels primers versos ja sabem que no ens poden
clavar de costat cap cosa ni molt menys uns versos que es confessen
clars, sincers des del principi. Malgrat tot a la realitat íntima i
sincera que ens deixa caure Alba als seus versos la vida apunta a
matar... “no perdem més temps, / que els dos sabem / que la
vida apunta a matar / i sempre encerta. / Sempre.” [pàg 10]
Sembla, parlem clar, que la vida se'ns mostra en una apologia
de la ficció, una defensa per escrit, en versos lliures, d'allò
que la poeta defineix des de la seua intimitat en
versos. Intimitat escrita i viscuda al marge de torres
d'ivori, a peu de carrer sense deixar de costat la importància
del moment amb records versats a l'Espriu i l'Estellés o amb
moments del dia a dia com: el Vuit de març tenint molt clar que amb
un dia no hi ha prou [pàgs 14/15], o el 20 d'abril de 2010
evocant la terra de les meravelles aquella llunyana terra dels
Vergonya, cavallers vergonya! [pàgs 22/23], o el 3J
amb els versos per als morts del metro [pàgs 86/87]. Amb
aquestes pinzellades el realisme intim dóna un pas més enllà (vers
enllà podríem dir, amb un encavallament a final de vers) i es
converteix en el crit profund de la poeta a peu de carrer i podem
cridar amb tots els seus versos: A mamar, tots els versos! Puc
afirmar que el realisme íntim es convertix en l'espai públic per a
compartir la màgia que trencarà la rutina dels cavallers i de tots
els versos. A més a més mai en solitud (com hem dit abans amb
l'Estellés i tants altres...)
Trencar
la rutina és El més difícil, és la màgia que et farà
tremolar quan creia que ja no hi ha espai entreversos per a
vèncer el silenci ni dissimular...
“Ni
tan sols el més difícil, tampoc és / mirar-te i no fondre'm, /
parlar-te i no quedar-me muda, / escoltar-te i no seguir-te /
tocar-te i no tremolar... / Ni tan sols el més difícil és
dissimular; / aprendre el guió i representar / l'escena quarta del
segon acte / d'aquesta tragicomèdia esperpèntica / en la que han
acabat convertint-se els dies. ” [pàgs 18/19]
Però,
sempre hi ha un però en poesia, i a més a més als teus poemes és
íntim i personal d'una manera pública, confessa i amb facilitat per
a la complicitat. I anem a ficar un exemple de contrapés, que no
contrari, al que hem dit fa unes línies llegint uns versos teus El
més difícil és tocar-te i tremolar amb aquesta tragicomèdia
esperpèntica. Us llegiré, ara si complet, Diumenge de
Resurrecció, arribar a la glòria
[pàgs 20/21].
Deixant
de banda la primavera que acabem d'encetar (amb el renàixer després
d'aquesta eclosió de la la petite mort) donem un pas cap a
l'interior d'aquest judici poètic de realisme íntim i deixem-nos
caure a l'interior del tu i jo , la Morfologia del tu
i jo ja no som nosaltres que ens
apunta Alba a aquest sol de mitjanit. “Nosaltres, ja no som
tu i jo, / només som el miratge / dels llençols arrugats, / amerats
d'amor, / coberts de tendres rialles. [pàg 27] “. I a dintre sóc
i em trobe de tot com la Nostàlgia on “Deixe caure les
meues parpelles / i et recorde amb el desig de les coses no fetes...
[pàg 37] ”. Tot
i això podem descobrir el color d'una paraula a la llum blau fosc de
la Lluna plena on rellegim el conte d'una princesa, ja
que tu pots vèncer el monstre. “Lluna plena / i
el seu alè al bescoll. / No és una imatge tendra.” [pàg 40]
I rebuscant per versos d'interior trobem una estrofa per mi... sense
paraules. Al poema “Tantes coses et troben a faltar”;
“Perquè encara ensume / la teua olor en la meua pell / i per
les nits tanque els ulls / i puc fins i tot tocar-te” [pàg
44]. La resta d'aquest impressionant poema, i per a mi definitori de
tot el que ens presenta aquest llibre, el deixe per a que el gaudiu
en... bé, que cadascú es busque les manyes. Per això està la
poesia per sentir-se a cada vers més lliures.
Molts
versos trobareu per endinsar-se al jo, com el següent: “Jo sóc
jo, l'aigua rajant” aquest cop dedicat a l'Espriu. “Jo sóc
jo, dic. / Jo sóc jo, em repetisc, / i les paraules cauen lentament
/ embullant-se per tot el cos / fins que, de vegades, arrelen / i
esbocinen la terra, /”. Jo, nosaltres, la terra, el país...
aquest país del sud dels sentiments... més realisme intimista per a
retrobra-se, com m'agrada dir, al desert de les paraules... eixa part
on l'ànima descansa en silenci a l'espera de ser beguda gota a gota
“Aigua del temps / que xopa i nodrix / la memòria; /”
[pàg 46].
El
silenci d'aquest realisme íntim és una bona metàfora, o imatge, i
com si la poeta anara deixant-me caure, com qui no vol, els versos a
les mans em fa uns “Versos per encàrrec” com aquell qui
ens diu: saber esperar-te en silenci . “Arribe
en silenci a casa, / pensant en tu com sempre / i mecanitze els fets.
/ Em lleve la samarreta / i es difuminen els nexes; / ...”
[pàg 56]. I tornem com el reflux de
la mar, eixe oceà de paraules, quan la lluna l'atreu amb força i
desig però “De vegades no és fàcil tornar, no saber
ben bé per on pares”, “Però
tant se val, / de vegades les paraules / no serveixen per a res”.
Entre quins versos t'amagues? Torna a la superficie, com una onada la
dificultat de la poeta, del lector d'aquesta vida en definitiva. I és
que no podem oblidar, com he dit al principi, que Parlem
clar, no amaguem res.
I us desgranaria més
versos, més imatges que m'han suggerit els 74 poemes d'aquest
dietari realista i íntim que captiva amb la màgia de la proximitat
però m'agradaria acabar fent-vos una proposta. “Què vinga el
fred, càlid microclima en 12m2”
“Que anem a fer-li, / si els llençols del meu llit / han fet un
pacte amb l'estiu, / si m'invente el so suau / del ressò de les ones
/ recolzada sobre el teu pit, / si les teues mans m'ameren la pell
/ “ [pàg 73]. Com de
parlar clar es tracta tinc que dir-vos, per experiència, que aquests
versos de la realitat íntima de l'Alba funcionen molt bé al llit.
Potser els amants dels subgèneres poden dir que estem davant dels
versos del llençol. El sol de mitjanit a Reykjavík és un poemari
que acompanyarà la calidesa del llit. De fet no m'invente res.
Tanque els ulls i imagineu-vos que és “Diumenge”... [pàg
76]
Aquest
llibre llegiu-lo al llit i no us penedireu de res. Potser sols de
certa melangia que escalfarà el vostre jo més íntim.
Moltes
gràcies...
