sonet sonat d'una nit desmesurada

La lluita per sobreviure continua

el vers sobrelliure és la resposta.

Dintre d’un sobre esguarde les línies

per sobre la metàfora de les meues

possibilitats. Encavalquen a sobre

d’un altre cúmul de mots... i prou

ja d’amuntegar paraules dignes

de l’eutanàsia indolent del crit

fals sonat de l’expressió mètrica

més bé desmesurada d’aquesta nit

sense llum ni somni ni silenci ni

més ritme que la llibertat d’escriure

sobre les línies d’aquesta vida blanca

el final d’un poema que està per vindre.

fressa d'una nit o els malucs d'un somni

De pressa, com un pensament, m’ha arronsat la pell una flaire bonica que m’acaronava l’instant fred que manté viu el record d’aquella estimada sensació d’amor lleuger. Que puta és l’adolescència quan passes dels quaranta, quan és de vers confondre el record d’una estima amb l’alenada lliure d’una rima oblidada. Com aquella nit que passares de mi tan a prop com aquesta nit, fregant la idea dels teus malucs amb el meu muscle. Massa reial per ser de debò  un record que fa memòria entre les línies d’aquesta crònica de la fressa d’una imatge anunciada, la metàfora insomne d’una adolescència marcada per l’oblit. Per mots esdevinc un animal de mitges tintes, un somni d’una nit que dóna pas a la paraula silenci. Com escoltar la Gent del desert a l’escola que volem, tot un poema noctàmbul a ritme del tradicionari musical d’aquest llibre que es tanca. De cop i volta com l’avantsala del dia apagat, a la penombra del subjecte poètic o patètic de la paraula.

Com deia el mestre hi ha dies, o nits, que millor escoltar el ressò de les pròpies paraules a l’interior del vers. Lliure o no de ser o no ser bona nit o bon dia, encara.

els caps

Els caps d’estat

no escriuen les lleis en versos lliures

no dipositen el poder en les imatges

ni tenen present el subjecte

ni cap metàfora predicada

però tota lírica d’estat

crema a foc lent

consumint el Poble

a mossegades

de terreny requalificat

un camp de golf

un país en venda

un Pla d’Actuació Integrada

Vergonya propietaris, vergonya!

Pàgina 40 de Caòtica versemblança,

dins la secció Foc de la primera part del llibre "Semblança de Caos".

Un cor que no es tanca

Els arranjaments en educació han creat situacions surrealistes. Una d'elles, que està convertint-se en tota una icona per l'educació pública, és el CEIPCiutat de Cremona d'Alaquàs. Per recordar que encara hi ha gent, molta més de la que ens pensem, que pensa que reclamar els drets bàsics és demanar que no tanquen una escola que no fa falta tancar. Un lloc on hi ha germans xicotets que volen continuar amb el projecte educatiu dels germans majors. Un lloc on estan farts de viure i estudiar a barracons quan ja fa uns quants anys que els van prometre un cole nou. Tantes i tantes injustícies en un mateix col·legi crec que és i serà difícil de trobar. Per això i sobre tot per la seua constància, entrega i moral en defensar allò que consideren de justícia el cor em demana uns versos. Un humil poema per solidaritzar-me amb una lluita que també és meua, jo també sóc Cremona, el meu cole no es tanca malgrat que el curs passat vam patir el tancament d'una unitat i el proper curs s'anuncia un altra. El CEIP Martínez Valls d'Ontinyent tampoc es tanca. El nostre cole és un projecte educatiu molt important per al barri i no un negoci per a la Conselleria d'Educació. Per tot açò i més compartix amb vosaltres un poema en taronja perquè l'educació pública no es tanca.

Bona nit silenci

No hi ha bona nit sense un llarg silenci on l’escalfor de la flama diürna pren la temperatura justa per a escoltar-te. Fins i tot un vers amarg que sembla que malbaratarà el poema pot encavalcar-se i esclatar en un soroll sord, en una llum fosca que il·lumina en eclosió l’ànima de cada somni. L’estança més obaga del teu cos on naix el resplendor de la teua criança, del trànsit tranquil de la nit en dia, del soroll en silenci, del caminar en descans, de teu posat seriós amb el teu somriure posat fins que el cercle de la paraula es tanque. Reclòs en un espai tant minúscul com immensa és la meua necessitat de tu cada nit. Tot el temps mentre t’escolte en un silenci insomne. 

qualsevol nit aquesta

Una nit qualsevol, com aquesta nit mateixa, potser els versos amaguen la llum entre encavalcaments i imatges de paraules fosques. Serà una depressió el solc que deixa una metàfora d’ànima nocturna, d’il·luminats mots, de síl·labes que com guspires d’un poema busquen eixir del somni. Del meu insomni reconvertit en vida diürna a hores de tempestes amb poca llum i moltes frases fetes. Fetes i desfetes al calaix dels oblits de major i els records de nen on es retroben les infidelitats de la vida i la mort. Tot una caixa dels tresors de cartró o de llanda que qualsevol nit d’aquestes es convertirà en un dia qualsevol que enlluerna els versos, més vius que morts, de la meua deshabitada ànsia per escriure entre somnis. Un recipient com un altre on adobar les paraules en salmorra aromatitzada per endolcir la mala llum del dia. Malpensant que la fresca nit guarirà les ferides d’aquest poema o conte o faula de personatges insomnes; güendos, donyets, maremortes i dones d’aigua que tenen com a recer insules aromàtiques del vell Benicadell i la bella Mariola, tant jove com ell és vell i tant bella com ella és gran.  El destí és un cicle de paraules que com l’ànima es perd a les pàgines la nit. Un lligall de fulls amb tapes dures com el dia aquell, com qualsevol altre, hui mateix guarda l’exterior del interior, la llum de la foscor. 

Foto del blog: Vent d Cabylia

Potser dormir és una aventura insomne

De debò que he intentat escriure aquest silenci amb les línies translúcides del meu somni. Però ha estat impossible i em trobe resseguint versos dispersos en aquesta avançada nit de ja complida tardor i prenyat hivern. Tot un poema caure a final de vers de l'escalfor dels llençols a la gèlida fulla blanca d'aquesta nit. Caure infinit al pou de la paraula, a l'abisme de l'ànima deserta, a la mirada perduda de les lletres que m'observen des dels llibres tancats i apilats a la tauleta del llit. Un cúmul de miratges del David i altres fullatges de boscam mediterrani de fulla punxeguda i perenne. Com aquest insomni reconvertit en paràgraf sense punts ni finals. Perquè quan dixe de polsar aquest teclat, que té un ressò agut a silenci de plàstic, començarà a revifar la llum a les escletxes de la nit ja consumada en dia.