La nit és una musa insomne que busca recer entre els versos
d’aquesta caòtica versemblança que tot d’una vomite després de la tempesta de
paraules que m’obstaculitza la son. No hi ha res com rellegir records de versos
blancs, parcialment lliures, que desfilen com personatges de la meua quimera de
llums nocturnes, de fantasies viscudes de nit per evitar l’excés de llibertat
dels somnis. Personatges que deambulen amb pas ferm les estances versemblants del
déu Caos.
Tot somni té una pàgina on la Musa insomne et parla per
escrit de la seua impossibilitat de compartir amor. Ni tant sols aquell breu
instant de plaer de desperta confusió amb l’amor deixa lloc al prejudici de la
son per cridar-lo pel seu nom, sexe. Però clar el sexe insomne és tant
aparentment real com l’amor despert. Sols la voluntat de posseir una ferma
postura de caminant diürn dóna certa sensació de controlar la lleu línia que
separa la nit del dia.
No hi ha caos més versemblant que aquell que alimenta el meu
desig de viure entre paraules lliures, mesuradament lliures. Sols em queda
llegir unes pàgines més de la carta que fa cent anys m’envià
Lautréamont en forma de cants de Maldoror, senyor que habita els submons de
Caos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada