I
Submergit a
la caixa plena de silenci de soroll silent ressec reescrit amb tot el dolor que cap dins l'habitacle enfosquit a
la mirada externa al tacte social de la vida que esdevé enyor distant com el
cinema mut que esdevé la mirada de familiars i amics amb l’ànsia de descobrir i
entendre el teu interior callat, tranquil, distant, a la penombra de l'empatia
dels no crit, dels no tancat, dels no interior, dels altres a tu, dels nosaltres a
tu... també nosaltres amb tu volem saber com és el teu interior i compartir l’arqueta
dels trons del nostre ser soroll esclatat de vers lliure lluny del control del
mètric i rimat poeta desescrit que et pensa i sent sobre aquest paper alhora
buit i ara també escrit
en blanc i negre sobre el film
II
Esclata el
interior en un gemec contingut pel silenci abraçat amb cadenes de soroll exterior
com la cançó dissonant d'un sobreviure
fora la llar entre capsa i capsa fins la matrioixca més gran que et protegeix dels teus propis crits des de
dins en set capes constants d'un guirigall conscient o no tant conscient
d'ésser jo, d'ésser tu, d'ésser i estar després d'explotar amb una canonada de
versos desbocats constantment sobre l'ego, del jo, del mi, del tu, dels ells...
del tots i cap dels altres que no sent el mateix tsunami de veus silents per mi i el mateix brou de sorolls articulats per tu
en comunicació constant des del teu crit engolit enllà
III
Si
desconeixes el so pots sentir el crit ofegat a la música dels telers d'aquests
filaments neuronals enrotllats en cert desordre a la bobina de la calma que
cobrint el cicle del fus retorna i torna amb moviments rituals i matemàtics
després de la tempesta buscant també l'aixopluc de l'afecte fins i tot
l'escalfor produïda en fregar els dits per la pell tensa de la caixa fosca i sorda de semblança llunyana amb la música de telers que no abandona i revifa
com el vent que de llebeig ens acarona fredament amb tota la seua estima
distant i silent per als nosaltres i propera de sorolls per als tu i
jo fins assumir que el silenci no és negre ni la mirada és fosca ni l'estima és
d'un color especial si no és el teu
Poema "Tríptic silent"
Pep Alfonso, per al Projecte Àgatha
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada