He parat el meu camí a
la vora de la senda desdibuixada al desert de les paraules. Deixe
caure sobre el paper els mots del meu pensar estàtic, a passes
menudes. El vent gèlid alça les fulles, com partitures en clau
càlida, i canta cançons d'aquestes sordes lletres. Ara el
silenci desèrtic de les lletres declama l'ànima com el conte que
esdevé somni en despertar-se. Potser la lluna plena de Sant Joan
ha estat la responsable d'aquest silenci temporalment etern.
Per un moment les notes
cantades pel vent han mullat els meus membres interns i externs. La
meua pell s'ha deixat portar per la plenamar i un reixiu de lletres
ha donat pas a la cutícula del mutisme. És un instant màgic que
qualsevol beduí aprèn a estimar des de la seua infantesa, quan a
bressol de sa mare escoltava la cançó del vent. Una història
musicada pels avantpassats primers. Aquells beduïns primordials que
acompanyaren Adam i Eva a eixir del paradís i buscar pastura per al
bestiar.
Imatge de Loadpaper
El disc d'argent lluent
i irregular que il·lumina amb el reflex obert dels ulls el record
dels primers beduïns de la paraula va allunyant-se del meu silenci.
Les imatges del record suren a cormull sobre els pels fins de la meua
pell com gotes d'aquell reixiu de paraules. Històries contades a
vora foc mentre la nit acaronava al dia fredament. No hi ha espai més
gran que el silenci per a omplir-lo dels records de la memòria,
aquell habitacle transparent que degoteja granet a granet tota
l'arena del desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada