divendres, 1 de febrer del 2008

David mira gramage, el poeta local; en diem

David mira gramage ens va oferir dos poemes inèdits
per finalitzar la presentació del CD "El pèndol i la terra"



Per a la Gent del Desert parlar de David és senzill. És un referent poètic, sense necessitat de moltes explicacions. És una font de creativitat literària al Desert de la Paraula. Una font que raja contínuament matèria primera per a continuar fent:

al vent,
des del vell cercle immutable”.

Tots pensem que veure de la font que tenim al bell mig de la plaça del poble és un acte localista, rural i “fora de context”. Res més lluny del nostre pensament. Al temps que lluny també de la globalització que ara està d’actualitat (no m’agrada la paraula moda).

Doncs bé, quan des dels mitjans de comunicació l’etiquetem com a “el poeta d’Ontinyent” no és res més que això; que va nàixer i viu ací a casa. Com ho ha fet l’altre poeta d’Ontinyent que ens acompanya en aquesta presentació. Però David per a nosaltres està de plena actualitat per mirar el món des del interior del seu vers. Que no és més que la prolongació del seu cos, la seua extremitat més desenvolupada. (Anava a dir llarga, però anem a deixar-ho estar. No vull ser impertinent).

Possiblement aquells que sols coneixen d’ell el seu llibre “On comença la Vall” tenen eixa imatge excessivament localista perquè l’obre del poeta comença a casa i s’escriu des de casa. Però els poemes més forts, durs, íntims i frescos tant mateix els trobem a els altres fulls; al temps cremat, a la desteixida memòria, al gat (entre la poesia publicada a casa), ... i també a tants manuscrits que no han rajat encara de la font del David. I també a un fum de col·laboracions poètiques que ha fet amb molta gent i projectes literaris i plàstics. Pot semblar-ho des de fora, però David no és el típic poeta solitari segut a la seua torre d’ivori.

No vull acabar sense ficar l’accent sobre el fet que més condiciona, per a mi, la visió erròniament localista que es poden fer del poeta. La seua edició sí que ha estat exclusivament localitzada. Com no, a casa, entre les serres que delimiten la seua vall, la Val Blanca. Jo des d’aquest cadafal i amb el treball que hem encetat amb “El pèndol i la Terra” (que no vull que em mal interpreten aquells que amb tanta cura i treball l’han editat ací a casa) reclame justícia literària per a uns versos que no poden quedar emmudits al Desert. Sense la possibilitat de rajar lliures, fora de la presó necessària del paper mullat de les grans editorials d’aquest País. Tot arribarà, fins i tot el bon vers té el seu moment.

Per acabar, ara sí, com a lector de poesia, vull furtar-li i fer meus uns versos del poeta:

“... visc en
el lloc on vull –o voldria- morir-me”.
Del llibre “Desteixida memòria”, pàgina 18