divendres, 4 de gener de 2008

Presentació al Casal Jaume I del poemari "Visions Provisionals" de Sergi Torró

Jesús Barranco presentant el poemari "Visions Provisionals"
al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el divendres 14 de desembre de 2007

* Reproduïm íntegrament el text de la presentació. És una mica llarg però us assegure que no es sentireu decebuts en acabar de llegir-lo. Bon profit i bona lletra!


LES PROVISIONS D’UN GOLIARD

Fa quatre anys i tres mesos que conec Sergi Torró i Ferrero. A pesar que no és molt de temps, ens uneix una gran amistat. Una gran amistat que ens ha portat a compartir projectes com la tertúlia El Desert de la Paraula, que us ha convocat avui, o el disc d’homenatge al poeta David Mira El pèndol i la terra, que precisament la pròxima setmana ix a la venda. Una gran amistat que feia impossible que jo poguera negar-me a la seua petició de fer aquest text de presentació del poemari Visions provisionals, el tercer que publica.

No podria despatxar aquest parlament amb unes paraules de compromís sobre el currículum de l’autor ni fent-ne una mena d’anunci publicitari –quasi tots vosaltres coneixeu Sergi bé o molt bé–, de manera que intentaré construir un discurs més personal explicant, primerament, la meua “visió provisional” sobre la seua personalitat i, en acabant, referint quina ha sigut la meua lectura del llibre. Tem que hi posaré a prova la nostra –insistisc– gran amistat, ja que és possible que en algun moment traspasse involuntàriament els límits de l’estricta cortesia.

Vaig començar a tractar Sergi Torró per raons professionals, quan ambdós ens vam incorporar al claustre de l’Institut de Biar, on jo m’he mantingut i ell no. Vam establir connexió, de forma immediata, per afinitats ideològiques, pel nostre gust per la música i per altres raons, com coneixences que jo tenia de persones molt pròximes a ell. Prompte vaig saber del seu sentit crític –no gose dir “demencial sentit crític”, com ell mateix ha escrit en un vers (pàg. 16)–, una característica que va reforçar aquella connexió i la va tornar complicitat. Advertiré que per a mi, i sé que també per a ell, és necessari que la crítica incloga l’autocrítica, i fins i tot comence per aquesta. Així, en aquelles primeres converses, no es van salvar de burles i censures ni els nostres teòrics “companys de viatge” (sociolingüistes, nacionalistes, esquerranistes...) ni tampoc –i és delicat que ho diga ací, a Ontinyent, per la possible presència d’antics alumnes– la nostra pròpia condició de professors de Llengua i Literatura; recorde com, constantment, maldéiem dels continguts oficials de l’assignatura de “Valencià” i dels llibres que ens veiem més o menys obligats a utilitzar a classe (“llibres de text” i “llibres de lectura”, quines expressions tan estúpidament tautològiques).

Poc després, i sense que succeïra res de particularment greu –potser ni tan sols de particular–, la situació del meu amic en aquell institut es va complicar. Sense buscar-ho però sense intentar evitar-ho (la diplomàcia no és una activitat que ell cultive), va trobar-se, per un costat, amb l’hostilitat d’un alumnat poc cultivat i molt contestatari i, per l’altre, amb la pressió de la directiva, que començava a tirar-li l’alé al bescoll. Anem per parts: en primer lloc, Sergi no és un professor típic, d’aquells a qui l’alumne pren fàcilment la mida que permet passar curs sense pena ni glòria. Ell té un únic compromís, i és amb la matèria que imparteix. A la pàgina 50 llegim: “Estudiarem també / els clàssics llatins / Perquè sense ells / no tindreu ni puta idea / (com jo; estudiarem junts)”. Són uns versos increïbles: les paraules d’un professor que ni intenta agradar ni intenta agradar-se. En segon lloc, Sergi és el tipus de persona que, si formava part d’un partit, en promouria de seguida una escissió. La seua pràctica de la llibertat i de la dignitat passa per una desafecció radical a la jerarquia i, més en concret, als jerarques. Ell mateix ens ho explica –ens ho retrau– en un vers que, en la meua opinió, està entre els de més altura dels de l’obra que presentem: “Us heu oblidat de no respectar l’ordre?” (pàg. 21). El cas és que, per posar en pràctica aquestes idees, en un moment donat, la direcció del centre –a qui Sergi solia qualificar de “dictablanda”– semblava disposada a llançar-lo als peus dels cavalls, altrament anomenats “inspecció educativa”.

En aquell punt, vaig intervenir per apagar aquell foc d’encenalls que amenaçava de socarrar el meu company. Que conste que ho vaig fer perquè m’hi van convidar i no per cap vocació de mediador. El cas és que, en certa ocasió, em vaig trobar en una estranya reunió on un representant de la direcció esperava la meua opinió com a Cap de Departament sobre una turba d’alumnes empipats que brandaven uns apunts sobre literatura catalana del segle XIX mentre proferien queixes que es poden resumir en la frase “no pot exigir-nos que sapiem tot això, ja que mai n’havíem sentit a parlar”. Vaig revisar aquells papers per comprovar que eren conformes a les programacions didàctiques. Com que així era, va quedar desmuntada la temptativa de revolta. No sé si vaig afegir, encara, que l’única cosa realment escandalosa era que mai hagueren sentit parlar de la Renaixença. Però, veritablement, m’havia sorprés la mena de “terrorisme pedagògic” que havia aplicat el meu company posant-ho tot, de colp, sobre la taula (el Romanticisme i la tradició literària, la nació i l’alienació...) sense preocupar-se gens per proporcionar als alumnes una miqueta dels quilos i quilos de vaselina que altres utilitzem per a intentar que penetre en ells una mínima part d’aquesta classe de continguts. Allò havia sigut com obligar els espectadors de Aquí hay tomate a presenciar un debat de Millenium. Amb una tal actitud, entre ingènua i agressiva, els indicava: “Sóc professor de Literatura, no un animador sociocultural”, i l’alumnat ho interpretava com l’inici de les hostilitats.

Diversos fets posteriors em confirmaren que Sergi tendeix a viure perillosament, a saltar línies roges, i no sempre de manera conscient. Ell ha sigut capaç, per exemple, de dedicar tota una exposició oral davant un tribunal d’oposició a criticar la qualitat d’un poema. En comptes de fer el previsible comentari acadèmic, “magistral”, va explicar les raons per les quals aquell text li semblava molt roín. Que hi conste la meua sincera admiració però, desgraciadament, el tribunal no ho va jutjar tan genial.

En fi, deixem ja d’airejar detalls més o menys privats, que podríem prendre mal. Supose que l’autor fa estona que deu pensar: “Jo he vingut ací a parlar del meu llibre!”. Toca comentar Visions provisionals. I començarem pel títol, que és una manera raonable de començar. M’agrada aquest títol; el joc entre “visió” i “provisió” és interessant. Hi entren connotacions i sentits que les paraules tenen: “visió” és “percepció” però també “miratge”; “provisional” és “momentani” però també es relaciona amb “providència” (veure enllà). Les interpretacions possibles oscil·len, per tant, entre la de “definicions no definitives” i la de “al·lucinacions lúcides”. He de reconéixer que en més d’una ocasió he acabat donant la raó a Sergi en alguna apreciació seua que, en principi, m’havia paregut suspicaç i exagerada. En aquest sentit, tinc proves de la seua “pro-vidència”. Però, és clar, com que no té raó sempre, també va bé allò de “provisional”.

Vaig conéixer Visions provisionals en versió quasi definitiva gràcies a la còpia mecanografiada que em va proporcionar l’autor a l’estiu de 2006. En aquells dies, jo anava molt atabalat amb la gravació del disc a què m’he referit al principi i en vaig fer una lectura superficial. D’altra banda, –i potser pensareu que utilitze la falsa modèstia– em considere un mal lector de poesia. De fet, si poguera, ara diria simplement que cadascú té l’obligació de fer la seua lectura personal, i tancaria ací el discurs. Però això seria, clarament, fugir d’estudi. Supose que tinc l’obligació de comentar el llibre, i m’hi posaré. Però, com que realment sóc un mal lector de poesia, la primera cosa que confessaré és que hi ha certs passatges que no entenc. Especialment hermètics em resulten els poemes “Rata que fuig” i “Un peix mort”. Per descomptat, que jo no n’entenga gran cosa no vol dir que em semblen roïns; al contrari. Al joc de desxifrar que els poetes ens proposen (i que, almenys jo, m’impose com a obligació) no sempre tenim les claus per donar-hi cap sentit. Tinc assumida aquesta sensació, sobretot, des que a la universitat em van fer llegir el poeta peruà César Vallejo: “M’ha semblat meravellós” –vaig pensar– “però no sé ben bé què significa”. I m’afanye a dir que tampoc no cal. El gran Julio Cortázar afirmava per boca d’un alter ego anomenat Lucas, (criticant els qui, des de paràmetres de racionalisme, o realisme social, etc. defensaven que tota literatura s’havia “d’entendre”), que ell tampoc no “entenia” com funciona la televisió, i no per això en demanava la destrucció. Per tant, no cal rebuscar.

Deixant al marge, doncs, allò que m’ha resultat impenetrable, hi ha diversos elements del llibre que sí podria comentar. Especialment, n’hi ha un que, a la meua lectura personal, ha romàs al meu cervell, dringant amb un ressò tan persistent que, fins i tot, em preocupa. Quina cosa és aquesta?

Certament, no els aspectes formals de versificació. Potser el que ara diré no és més que una altra rucada, però vull ser sincer: no sóc amic de la versificació lliure. M’agrada bastant més la tradicional, aquella que proporciona rimes i regularitats rítmiques. Sobretot perquè, habitualment, quan llig poesia, intente cantar el text, és a dir, tendisc a buscar-hi una partitura. Supose que és un comportament estrany, una deformació que em queda del temps en què vaig ser autor de cançons. No és que el vers lliure no es puga cantar però, com va dir el gran Lluís Llach a propòsit dels seus primers treballs sobre Martí i Pol, costa deu vegades més. A més, la musicalitat inherent al text poètic queda ací, en certs poemes, deliberadament destruïda per un estil prosaic bastant enemic del vers; pense, per exemple, en aquella pàgina 39 on, entre altres coses, es publicita un disc de La Xafigà. No vull donar tampoc la sensació de conservador recalcitrant: evidentment, el vers lliure és una de tantes coses que l’avantguardisme va posar en circulació que es quedaran per sempre, però opine que no és per ací que la poesia es retroba amb la cançó. I el cas és que me n’hauré de desdir immediatament, ja que, aquests darrers dies, he estat treballant la musicació d’algun poema del llibre – Sergi ja ho sap, perquè li ho vaig explicar ahir mateix – i crec que, finalment, serà possible que després, la presentem ací, en estrena mundial.

Preguntàvem: què era allò que havia quedat ressonant al meu cervell després de llegir aquests poemes? Es tracta, potser, d’algun tret lingüístic? No, tot i que l’obra presenta elements molt satisfactoris en aquest aspecte. M’ha interessat, per exemple, la destrucció de la semàntica en versos com “No se sap res per què” (pàg. 17). He celebrat troballes lèxiques, en aquest context de “contradiccionari” que és la poesia, com ara “tendrum” (cartílag), “bubons purulents” (ferides infectades) o la feliç expressió “escura’t les butxaques, ludòman” (pàg. 20). També m’ha sorprés la presència d’elements propers a aquesta mena de llengua paral·lela conformada per estranyíssims noms propis que són les marques comercials. Supose que us heu adonat que al món on vivim ja no és massa pertinent discutir si cal dir “lleixiu” o “lejía”, perquè ara, senzillament, d’això se’n diu “Neutrex” o, més recentment, “Kalia Vanish Oxi-action Multi”. Doncs bé, em sembla molt d’acord amb qui es defineix (pàg. 53) com “delinqüent del llenguatge” la inclusió d’aquest pseudoidioma en versos com “Buta-trans / Sindi-prem, multi-fruit / Triturama multimax” (pàg. 20), en la inspirada utilització que es fa de la paraula “hipercor” (pàg. 23), en les abreviacions impronunciables del Bar Rest Hnos Gómez (pàg. 24) o en una referència al Volkswagen Golf –amb errata inclosa– (pàg. 63).

I si tampoc no és el llenguatge allò que dic que tant m’ha impressionat, ¿ho seran, potser, els referents culturals que omplin com a motius les pàgines de l’obra? Podrien ser-ho, però no. I podrien ser-ho, no tant per aquella boutade “Contra Cerol” que per poc que circule esdevindrà una petita celebritat dins del món literari valencià, sinó pel bigarrat panorama de personatges que, com a les cançons-llistat de Sisa, van des del toro d’Osborne a Kàrpov i Kaspàrov, passant per Frankenstein, Batman, Wojtila, Motetes, Ulisses, Floquet de Neu i Xu-Lin, el científic Paul Dirac, Julio Iglesias, Tarzan, el lingüista Van Dijck, Josafat, Kruixtxov i Stalin, La Xafigà i Al Tall, Cruyff, Letícia (la princesa?) i Peronella (la reina d’Aragó, rebesàvia de Jaume I, a la qual van casar a la tendra edat d’un any) –per cert, sublim la tornada adreçada a Peronella! És la classe de versos que m’alegre de llegir! Mereixerien estar al destacat de la portada més que els triats per l’autor: “Peronella, / hi ha dues classes d’home: / els sentimentals / i els de negocis” (pàg. 66)–. També s’hi fa una aclaridora referència als goliards: monjos medievals de vida dissoluta que voltaven pel món amb la intenció d’aprendre i cultivaven una poesia jocosa i d’esperit lliure. Metàfora de Sergi Torró.

I si tampoc es tracta d’aquestes referències culturals, què deu ser allò que estic reservant-me per al final? Potser es tracta de la qüestió identitària? No; afortunadament, Sergi no ha fet un poemari sobre la cansosa temàtica nacional. Però, per descomptat, això que tant ens preocupa i ens ocupa, no queda fora de les seues reflexions. Pel poemari sobrevola la solidaritat íntima amb pobles com el txetxé, l’amazic, etc., torturats fins a la destrucció per violentes, oprobioses colonitzacions. En aquest sentit, el nacionalisme del poeta és global i es basa en allò que Bertrand Russell va anomenar “la superioritat moral de l’oprimit”. Cite de la pàgina 53: “A mi m’hauria agradat / ser un indi de l’Amèrica del Nord, / que m’haguessen massacrat vilment / els rostres pàl·lids / L’esperit del meu poble volaria / pel Cosmos / i jo estaria mort”. També, al poema titulat “Perorata” trobem unes amonestacions molt agudes sobre la identitat valenciana i la identitat personal.

“Ah, ja sé!” –pensa algú entre el públic– “És l’humorisme! M’havien dit que este tio és molt de la broma (a pesar de la tabarra que ens està donant esta nit)”. L’humorisme; sí, la qüestió m’interessa, realment ja estem aproximant-nos molt al nucli principal de la meua reflexió. És clar que he gaudit amb els moments hilarants que el poeta ens serveix. El text que comença “Sóc aficionat al balanceig dels peus” (pàg. 13), amb la seua descripció minuciosa d’un acte banal, evoca aquelles absurdes “Instrucciones para subir una escalera” de –altra vegada– el gran Julio Cortázar. A “La barracuda i el tresor”, la narració, considerablement desordenada, d’una pel·lícula de sèrie B bastant estúpida també proporciona moments humorístics: “El dolent no ha deixat de fotre / durant tota la pel·lícula (...) / Primer insulta la intel·ligència dels herois / Després els segresta, i fa que ella / haja de traure’s la brusa” (pàg. 55). Igualment, somriem en reconéixer, al somni narrat al poema “Almansa”, la matèria de què estan constituïts els nostres propis somnis. En altres ocasions, apareix la fina ironia, com quan es diu que al sintagma “domini lingüístic català” li calen dues vegades cometes. Però, sobretot, resulta impressionant la manera com el poeta fa funcionar l’anticlímax: expressions com la paraula “pixorro” tancant una estrofa d’aire cerebral o la idea inesperada de les ganes de fumar-se un canut enmig d’una tendra reunió familiar... Ací el somriure se’ns gela. Ens adonem que l’humor d’aquest escriptor va carregat de dinamita, especialment contra allò que solem considerar “convencional”.

Em sembla recordar que Sergi ha explicat en una entrevista (no sé si la concedida a l’amic Pep Alfonso, ací present, per a la revista Crònica o en una altra de les fetes arran de la consecució del Premi Ibn Hazm) que, en aquests poemes, adoptava una actitud cínica. És possible que m’equivoque de paraula o que calga atribuir-la al periodista. Si no, alerta, amic meu. Deus ser conscient que, en l’ús habitual, la paraula “cínic” té un sentit tan negatiu (“impúdic”, “insincer”...) que és perillosíssima; l’hauríem de reservar per a personatges com Ángel Acebes. No sé si saps, per cert, que el gran filòleg i cantant mallorquí Biel Majoral ha sostingut (en una entrevista amb el clarivident sociolingüista Eugeni Casanova) que el cinisme és l’instrument que els espanyols han fet servir per destruir la nació catalana, i que és allò que diferencia els espanyols (cínics) dels catalans (satírics). En qualsevol cas, si és cert que has reivindicat eixa paraula, vull pensar que et referies a l’escola cínica, la de Diògenes de Sínope, la que basava la seua filosofia en l’autosuficiència moral de l’individu, en la crítica de la civilització i en l’apologia de l’estat natural, un pensament que trobe que et va com anell al dit.

I vet ací com, finalment, hem arribat a allò que em mantenia inquiet i preocupat després de llegir Visions provisionals, i que per fi revelaré: la misantropia. El vers que ressonava al meu cap una vegada tancat el llibre era “Ara odie tothom”, de l’impressionant poema “Goliard” (pàg. 16). La misantropia, l’odi al proïsme, és una actitud que m’aterreix, perquè la reconec pròxima. És curiós, perquè fa un instant parlàvem d’humorisme –i riure és el millor que ofereix la vida, millor que follar, no?– i de sobte hem saltat a la por i al rebuig a les persones. Em fa pànic la possibilitat d’acabar convertit en un misantrop i, per això, intente mantenir a ratlla el meu sentit crític, evitant que derive en conductes antisocials. Faig la recomanació a l’autor, i me la faig a mi mateix: mantenir a ratlla la misantropia, a pesar de la constància i la contundència amb què la dura realitat ens puga confirmar la idea que l’excel·lència no abunda, precisament. Els qui som de la classe d’homes sentimentals, no de negocis, ens hi haurem d’acostumar, ens haurem d’esforçar per continuar enamorant-nos de la gent, per continuar sent amics de la gent, i per continuar, doncs, fracassant. Com feia precisament l’insuperable Diògenes, de qui parlàvem adés, qui s’entrenava per al fracàs implorant alguna cosa a una estàtua. És aquest el tema del llibre: el fracàs, el desengany, el desencís. Tots vosaltres heu pogut llegir al text de convocatòria d’aquest acte que Sergi afirma que el desencís no és necessàriament lamentable i dolorós; ell sap trobar-hi alguna cosa de voluptuosa i, fins i tot, agradable. I això, lluny de ser una frivolitat, no tan sols ompli de profunditat el llibre, sinó que s’apareix com una salvaguarda per a l’intel·lecte de l’autor .

Perquè la misantropia és molt perillosa; tant com el seu contrari, aquell que diu –en castellà– que “To’r mundo es güeno”. Tanmateix, és més que evident que, literàriament, és més acceptable l’expressió de l’emprenyament i del rebuig de la societat que no l’expressió del panxacontentisme i del “bon-rotllisme”. La misantropia és, però, un antítdot contra la boveria massa perillós, és una droga dura i destructiva. Fa caure en el maleïdisme i acaba amb la pau mental. Fixem-nos, si no, en el major misantrop de la literatura catalana, el poeta mallorquí Miquel Bauçà, qui va tindre una existència marginada i amargada fins a la seua desaparició, ara fa dos anys. El que aquesta actitud tinga de “políticament incorrecta”, en canvi, importa infinitament menys. Supose que Sergi és plenament conscient que tota la duresa vessada a la sèrie dedicada a Ontinyent (“La meua ciutat”, pàg. 32-45), amb versos com “pallassos uniformats / moros i cristians”, li ha de crear moltes més enemistats que simpaties. Però, com ha dit el columnista Francesc-Marc Álvaro a El Temps, no tenim l’obligació de llegir allò “políticament correcte”, sinó allò “literàriament correcte”. I, n’estic convençut, les Visions provisionals del meu amic Sergi Torró, àlies Goliard, es troben al segon grup.


Ontinyent, 14 de desembre de 2007
JESÚS BARRANCO GONZÀLEZ


Cap comentari: