PRO CHAO (DE L’ESTACIÓ ESPERANÇA AL CARRER DESENGANY)
Avui escric emprenyat. Buscant informació per a aquest article, he descobert una espècie d’esport nacional que consisteix a criticar –fins a l’insult– Manu Chao. Mitjans i xats reprodueixen, amb la freqüència de dos de cada tres, opinions contràries a l’artista i la ideologia que representa, i expressen un punt de vista cínic que pot exemplificar aquesta frase de Quico Alsedo (El Mundo): “Su moralismo político de cliché me parece: a) visto; b) naif, y c) poco útil. E incoherente: un corte se titula “Politik kills”. ¿Y qué hace él, sino política?”. Aquest articulista ho suavitza amb un “me cae majo” o lloant el clàssic Clandestino com “extrañamente tocado por la varita”, però uns altres arriben a la insídia, insistint en l’argument que darrere el seu idealisme compromés s’amaga un voraç ànim de lucre. Hi ha, a més, qui no s’està de manifestar opinions racistes. Tot plegat, no val la pena ni contestar-ho, però emprenya tant que tem que avui perdré tota objectivitat i no mostraré la menor reserva sobre Chao. Sap greu, fins i tot, que el bon crític Roger Palà (El Temps, Enderrock) haja opinat que el cantant fa equilibrisme entre el món alternatiu i Los 40 Principales (la veritat, no escolte mai aquesta emissora, no sé si hi apareix) i ironitzat sobre el fet que el nou disc no incloga les cançons en català que l’ex Mano Negra diu haver compost des que viu a Barcelona. Però la gota que ha fet vessar el meu enuig s’ha produït en conéixer la condemna imposada per un jutge de Madrid, el passat 12 de setembre, al cantant i a les empreses Radio Bemba i Virgin, arran de l’afer “Próxima estación: Esperanza”. Al disc homònim de 2001, Chao va incloure, sense permís, un sampler gravat a la línia 4 del metro de Madrid i ara l’han obligat a fer públic un escrit reconeixent que va violar les lleis de propietat intel·lectual i a indemnitzar amb cert muntó de pasta els propietaris de les veus, el nom dels quals em negue a reproduir. Es tracta d’un actor de doblatge (la persona que s’interposa entre nosaltres i les autèntiques veus de Pacino, Nicholson o Hanks, entre altres) i d’una locutora de Radio Nacional. El primer deia allò de “Próxima estación” i la segona, “Esperanza”. Milers de persones senten allò a diari sense importar de qui són les veus. Però cosa diferent és si un altre “se’n lucra” (el disc va ser durant una setmana de juliol de 2001 líder de vendes a Espanya). ¿Se n’haguera venut un disc menys sense aquella frase? ¿Algú pot pensar que Chao va incloure-la pensant “ara em folraré”? Evidentment, feia una metàfora sobre l’emigració; desgraciadament, li’n va eixir una sobre la propietat privada.
Manu Chao funciona més com músic ambulant que com estrela del rock. Per això, la relació amb la premsa és difícil; sol fugir-ne. Costa trobar informació de qualitat com la que proporcionava el reportatge-entrevista “La vida libre” (signat pel millor periodista musical espanyol, Diego A. Manrique) publicat el passat agost a El País Semanal, setmanes abans de l’aparició de La radiolina. Gràcies a textos com aquest, ens assabentem realment de com pensa i actua el cantant. S’hi va esplaiar parlant sobre música, drogues, ideologies... Sabem així que no disposa de local per assajar, sinó que ho fa als escenaris on tocarà a la nit, realitzant així sessions maratonianes; sabem la raó per què trencà amb Virgin (n’havien despatxat diversos col·legues) i que el disc-llibre Siberie m’était contée s’ha venut bé al marge de canals convencionals; etcètera.
La radiolina és un bon disc, un més dels de l’artista, qui hi continua fidel al seu peculiar estil mestís. Inclou 20 tracks i una pista interactiva. Hi destaquen les excel·lents aportacions dels guitarristes Madjid Fahem i David Gourguignon i del trompetista Roy Paci, així com la col·laboració de Tonino Carotone. Totes les parts instrumentals reapareixen, algunes més d’una vegada, reconvertides en altres cançons (pràctica comuna a la Jamaica sonora que tant l’inspira) amb melodia, text i, fins i tot, idioma diferents (hi fa servir castellà, anglés, francés, italià i portugués). Alguns temes es coneixien ja, bé perquè fa temps que són a Internet, com “El hoyo”, o perquè foren creats per al cine: “Tómbola” –del documental sobre Maradona d’Emir Kusturica– i “Me llaman calle” –de Princesas de Fernando León–, rumba guardonada el 2006 amb un Goya i un Grammy Latino, premis que l’hispanofrancés va dedicar, per descomptat, a les prostitutes del carrer Desengaño de Madrid, en qui es basen cançó i film.
El disc es presenta en una carpeta de paper reciclat i es ven al preu de 12 euros, més barat que el que és comú als àlbums d'estrena. Estic disposat a retirar la paraula a qui em diga ingenu per celebrar detalls com aquests.
Publicat a la revista Crònica número 661
Autor: Jesús Barranco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada