No
hi ha nit que no tanque els ulls amb l’esperança d’obrir-los a la llum silent
de la foscor d’estels il·luminada. Aquella habitació amb vista als
excusats oblidats pels racons del cervell.
Els impulsos elèctrics, amb caòtica versemblança de la rítmica nocturna, van impregnant d’halurs de plata la pel·lícula inconscient del descans, etern per unes hores o minuts encara. A colps sords vaig reescrivint aquesta mirada nocturna als abismes de l’ànsia. Aquest deler que sent és un membre de sexe imaginari que trempa tot el meu cos des d’aquest epicentre no-sóc, infinit i fred també. Però alhora escalfat amb les guspires d’un desig de bona nit amb la companyia adequada, o no tant adequada, a la circumstància de l’espectacular espasme musical que es produïx quan sona el no-res.
Al final, i al principi, tot dins el moviment quiet del cercle, l’eretisme nocturn de la vida diària és l’expressió màxima i gràfica del silenci al desert de les paraules. Sempre a recer de les bambolines picades de llums al teatre de la mort, el principi d’un altra vida.
Els impulsos elèctrics, amb caòtica versemblança de la rítmica nocturna, van impregnant d’halurs de plata la pel·lícula inconscient del descans, etern per unes hores o minuts encara. A colps sords vaig reescrivint aquesta mirada nocturna als abismes de l’ànsia. Aquest deler que sent és un membre de sexe imaginari que trempa tot el meu cos des d’aquest epicentre no-sóc, infinit i fred també. Però alhora escalfat amb les guspires d’un desig de bona nit amb la companyia adequada, o no tant adequada, a la circumstància de l’espectacular espasme musical que es produïx quan sona el no-res.
Al final, i al principi, tot dins el moviment quiet del cercle, l’eretisme nocturn de la vida diària és l’expressió màxima i gràfica del silenci al desert de les paraules. Sempre a recer de les bambolines picades de llums al teatre de la mort, el principi d’un altra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada