dijous, 11 d’abril de 2013

Epifragma del pretèrit personal






Arribat el final d’un temps ja passat no hi ha moltes paraules per tornar a dir o fins i tot desdir paraules repetides o en desús. Rebeure cafès mentre sents la misèria de l’experiència d’aquells ressòls de la mort del meu avi a qui no vaig conèixer i de l’amor d’una noia que no es va deixar estimar. Tot un munt d’hedonismes púbers i aigualits, secrecions de joventut que una volta vessades entre les mans han mullat de disbauxa la memòria. Sempre hi ha dret de cuixa sobre la pròpia paraula, com no!!. On aniria a parar el record d’aquell lladre enamorat, si més no?. Madurar i madurar entre rossegons de somni com un fruit de carn que obri la gana de mossegar i sucar l’entrepà al plat de les molles. Sols el silenci recupera el sentit de les paraules, aquelles escrites entre línies, amb tu i amb mi, dels dos.


Epíleg de comiat a l'adolescent
que va escriure aquests
exercicis d'autoestima, amb l'esperança
de la resposta correcta.


Cap comentari: