Nit quants versos fa que no reescric el teu silenci sobre
aquest paper assecant per on transita el dia. Cada mot il·lumina de jorn
l’ànsia reconvertida de l’emoció vers la soledat com la companya de l’esperança
recupera l’esclat de la metàfora decolorada que fon en negre com un engraellat
de somnis. Presa la imatge amb la guspira d’inici d’un cicle que amb els mots
es reescriu al sobre tancat ple de buides paraules de la carta que he
esborrallat amb la decantació de la fosca, el silenci immaterial que omple les
hores insomnes del fràgil camí en fer-se vespre. Potser la desconstrucció d’una
jornada completa és com la relectura d’un poema inacabat que no imperfecte ja
que la foscor que omple de negre l’ampolla màgica no està subjecta a la moral
predicada de circumstancial objecte. La fi d’un cercle és el punt on coincideix
el temps d’inici i arribada, el crepuscle del silenci, la paraula exacta per on
plega el llenç per fer dissemblança entre la nit i el dia.
