diumenge, 29 de setembre del 2019

Volem reprendre el bon costum de fer tertúlia



Rep aquesta invitació a fer tertúlia com un costum amable entre íntim i públic, personal i socialment irreberent. La nostra intenció no va més enllà del ús just de les paraules. Justicia! Manida justicia! Però per a nosaltres és en la justa mesura, aquella que el trellat ens va llegint entre versos des de menuts. Com sempre al voltant d’una taula i en aquest cas concret amb una bona fusió de lletres deixarem bollir al punt l’assumpte, al gust de cadascuna de les persones assistents.

Volem reprendre el bon costum de fer tertúlia, conversar, xarrar, enraonar, parlotejar... i més senyora i més! En primera instància sobre les nostres coses de poble mediterrani però d’interior. Arrimats a l’aigua però no massa, com sempre, amb bones paraules. La nostra intenció és juntar-nos cada 15 dies, en un principi, a l’ateneu popular Ca la Mera d’Ontinyent entre les 4 i les 6 de la vesprada.


Per concloure aquesta oberta carta us deixe el poema Tertúlia que vaig publicar en 2012 a «Envers» a l’Editorial Germania.


Tertúlia

Fem tertúlia
per parlar, com no, de paraula.
Escampades o arreglades
entre silenci i silenci,
fumant-se una copa i bevent-se un puro,
l’ordre del vers no altera les paraules.

Seran textos d’un altre,
en prosa o en vers,
en veu alta o en veu baixa,
de pressa i corrents com els conills
o a poc a poc com les gallines.

Com és una conversa,
és important la comunicació
i gaudir de l’eloqüència
dels uns
i de les impertinències
dels altres.
Sempre expressant-se per paraules.

Arribat el moment
ens podreu fer una moció, de mesura
perquè no és el nostre estil la censura,
si més no la tertúlia literària.

Si es talla el rotllo
pots badallar
rotar
i fins i tot parlar
de futbol.
Entendrem tots el perquè
quan al proper divendres
no tornes.

Aquest és el teu espai
per parlar, per escrit
de les paraules.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Òbit silent


Escolta el mutisme
del mot sadollat
amb perfum i goig

Ofrenat difunt
Assot del poder
Les d’humanitat

L’òbit de Gaia
és un vers silent
pulcra ressonància
d’un assassinat

anys premeditat
a l’ombra del claustre
de la mare màtria
pel pare nació


Per Pep Alfonso


dissabte, 23 d’abril del 2016

lliures per llegir

Llegir ens farà lliures
dels escardats subjectes
predicats al desert
floridura i paraules

Fondrà beduí el vers
al tel blanc del paper
errades esperances
d’ànsies reescrites

Mulla el moll del teu cor
i la plana del temps
passarà sense por

francs ja som i serem
mentre bull l’atanor
dels mots efervescents


Pep Alfonso, Sant Jordi de 2016


diumenge, 10 d’abril del 2016

sense títol ni llum



Criatura dorm
dolçor de lluna
escalfor solar
desig d’atanor

Cicle de la llum
preceptor del foc
que alça el bull
reflex de l’amor


Foto i poema de Pep Alfonso

dilluns, 21 de març del 2016

inacabat sense títol

Xanglot de sons i verbs
de mots en eclosió lírica
i un vers tocat de crits
com bombó curull de conyac

Per damunt de la metàfora
esguitat de paraules
contra els murs del bar
El Quijote de Guadassuar

Al paisatge sonor estrident
reverbera el so esversat
d’un arrap de rosa blanca
de les punxes negres i romes

Ataüllat de mots ofegats
als alcohols dels entrants
passege pel tiberi expectant
com una taula desparada


Hui teatre i festa major

Per Pep Alfonso, 21 de març Dia Mundial de la Poesia


diumenge, 7 de febrer del 2016

imatges-vers diumenge al vespre


Vers dur, vent etern

tendra llucada d'alè 
que el cos cisella





Transparències encarnades
a la mare natura, al cos
d'una màtria en vers lliure
eclosionada. Un vent com
una mètrica silent vol viure
de l'amor que és subjecte i part
del femení plural estimades


dissabte, 30 de gener del 2016

nit de catarsi silent

Aquesta nit de catarsi silent ha esdevingut una borratxera d’un soroll punyent, lluminós com la foscor que amara la nit del somriure de cinc ànimes lliures de pensament, paraula, obra i omissió. Aquesta comèdia pluripensada va tancant-se concèntricament sobre si mateix, cercle a cercle.

Una infusió aromatitzada amb ginebrons fermentats amb el pecat que sura sobre la superfície insomne de la meua baralla interna, fosca, muda i fèrtil. Companyia ferotge que amb rodes de plom camina evitant els controls de la benemèrita.

Tot cobert d’un matalàs d’obscures tonalitats on el negre plom és un matís de la veritat més crua, del riure alcohòlic més artificial d’aquest vers reconvertit en sainet, sobre actuació d’un risc anomenat vida. Un silenci amb el sobrenom de nit sobre el desert de les paraules.


Mai oblidaré la vostra confiança suïcida dipositada, com una  morta conformitat, sobre els meus versos amb els graus de perversió justa. Un àngel, que com la pols fina del temps, sobre el setiet de l’avern sense nom ni nombre deixa que descanse l’ànima, la paraula més acollidora de subjectes sense predicat.