El desert de les paraules

Ànima.

2012-02-21T04:34:00.001-08:00

Almesc

alfàbega

a la merda,

cercle redó i putrefacte

de paraules oloroses i malsonants

Patim contínuament ferum social

en fer caure les nostres necessitats

pel propi pes de la paraula

al fons passiu de l’ànima

excusat reflex del costum.

Diccionari envers la paraula, per Pep Alfonso

Miquel Català escriu als estudiants

2012-02-21T04:13:00.002-08:00

febrer 2012

estudiants

les vostres armes han de ser

la paraula i la rosa

el llibre i la pau

no cediu al xantatge brutal 

de la violència

que practiquen

sobre vosaltres

les forces de l'ordre

i els seus responsables

polítics, sols es mereixen

el vostre menyspreu

no caigueu en la tentació

de contestar violentament

és el que ells esperen

és la seua tàctica

(...) el poema complet de Miquel Català el podeu llegir al seu bloc "Lletres en xarxa".

Amic.

2012-02-17T16:09:00.001-08:00

El meu amic no li trobaria sentit a aquestes paraules. Perquè tot allò que no dóna solució explícita a les malalties que pateix el món, no és un bon diagnòstic per a un metge. El meu amic no és metge, per tant el sentit de les paraules no té res a vore amb les malalties del món, sols la irresponsabilitat de no ser metge de mons té conseqüències directes sobre aquesta situació. Per tant el meu amic no li trobaria sentit a aquestes paraules.

Diccionari envers la paraula, per Pep Alfonso

La realitat sempre supera la ficció

Homentage a Vicent Andrés Estellés a la Vall d'Albaida.

2012-02-15T04:41:00.001-08:00

Baixat les bases de participació a l'Homenatge a Vicent Andrés Estellés que s'està organitzant des del Casal Jaume I de la Vall d'Albaida.

Més informació al bloc de l'homentatge.

Hui és el dia

2012-02-14T04:24:00.000-08:00

Hui és el dia dels grans magatzems

On l’amor està d’oferta i l’odi de rebaixes

“Compre 15 euros d’essència d’estima

i millorarà el seu amor per un dia”

O potser per uns segons d’orgasme

plastificat, comercial, empaquetat

amb el paper de l’oferta i la comanda

de les belles històries de va ser i era...

Un conte per viure una faula oblidada

pel llop i la caputxeta, tant se val,

doncs no hi ha estima sense celebració

“I van ser feliços i van menjar pastissos”

Per molts anys que li dure, llarga i dura,

l’estima de l’amant i de l‘estimada, clar.

No està el mercat per a reduir nínxols

l’oferta cal que supere la comanda.

Per Pep Alfonso

Un café, per favor

2012-02-03T09:18:00.000-08:00

Un café per favor

Un vers i més café

Paraules glop a glop

Amb molt de sucre

(...)

Aquest versos els vaig escriure a València quan estudiava a l'Escola d'Arts i Oficis. Quan la tertúlia es deia “La senda dels miserables” que després, en passar per Bocairent i acabar en Ontinyent, s'anomenaria col·lectiu Cultural Santdimoni. En aquella època l'ànima i el cos de la tertúlia érem Sergi Torró, Antoni Cabanes, Pep Alfonso... i poc més.

Jo festejava i “remenava els somnis” adolescents. Hui m'han vingut al cap aquests versos. Però sols recordava els primers. Ací està el poema complet, de moment.

“A Genoveva”

Un café, per favor

un poema i café

un vers i més café

paraules glop a glop

amb molt de sucre

llegint café i

remenant poemes

sucant rosegons de somni

Cau el record al got

bufa vent la finestra

filtra llum la persiana

quan veig els teus llavis

darrere de cada vers

dins l'últim glop de café

xopa suau la teua pell.

Vull agafar-te i beure't

tinc el desig de ...

Un café, per favor

JAS! Al Botànic de la Universitat de València

2012-02-03T00:47:00.000-08:00

Música de David Pastor i poemes de Lluís Roda

Dia: 04 febrer 2012

AUDITORI JOAN PLAÇA, DISSABTE, 19:30h.

Lloc: Jardí Botànic de la Universitat de València

Al carrer Quart, 80

Sense títol

2012-02-02T12:13:00.000-08:00

L'adulteri etern de la paraula

el subjecte barallat amb l'anunci,

aquell complement mal predicat,

doncs no té cap sermó

ni directe ni indirecte

que complemente la joia

de portar a bon fi l'estima

de la núvia sense nuvi.

L'autoestima platònica, adultera,

de l'estimat desestimat.

El conte que no ha escrit el final

doncs no va ser i era

en un desert llunyà, càlid.

Saps la temperatura del teu cos?

Saps la paraula exacta per

introduir-te, a la caverna

buida, del teu propi adulteri?

Seu i enfonsat a l'arena fina

del desert de les paraules.

De les teus paraules, sordes i

sonores, impronunciables i

intimes, al temps que públiques.

Els camins de la paraula

són indescriptibles, adúlters.

Incompresos quan s'alça el sol,

rebutjats al mig dia, temuts al vespre

i plorats en caure el sol, dormint.

El cicle etern del poema

acaba amb el primer mot

del primer vers, del primer poema:

“El beduí era al desert de les paraules...”

Pep Alfonso,
començat en zona humida i acabat en zona desèrtica un dia com hui mateix.

Conversa i recital poètic a Dénia

2012-02-02T00:47:00.000-08:00

Carles Mulet, Pau Sif i Maria Josep Escrivà estaran junts aquest dijous a Dénia, per presentar "Quadern de sal" i "Blasfèmia", publicades a la nostra col·lecció Razef de poesia. Serà a les 20.00 a l'agència de lectura 'Baix la mar'.

2a carta als beduïns de les paraules

2012-01-30T15:23:00.000-08:00

Hi ha dies plens de colors i colors plens de dies. Malgrat tot també hi ha qui s'emprenya en vorer els dies negres. Els dies negres són com una figura impossible. La pots dibuixar però altre tema totalment diferents és materialitzar-la. Per començar el negre és com una gran granota de llum que s'ha menjat totes les lluernes del bassal. Hi ha situacions inexplicables que et fan avançar pel desert de les paraules i inexplicables situacions que de la vida sostinguda fan un desert, no precisament de paraules.

Hui ha estat un gran dia! La meua granota s'ha fotut totes les meues lluernes i he aprofitat la foscor per dormir despert. Les oposicions, que no les contradiccions, m'han donat un cop a l'esquena. Un poc fort. Més bé m'ha semblat una ostieta sense diminutiu que li ha donat llums a la sobreactuació. Una cesura de les que trenquen per la mitat un vers no necessàriament llarg. És tant complicat com anar al llit amb el teu fill i mirar com dorm amb despreocupació. Per als lectors que no han estat pares o mares potser una experiència poc poètica. Tanmateix té una importància relativa. Com tindre un llibre de poemes a les mans i no gaudir del silenci entre versos, dispersos.

Sí! Hui ha estat un gran dia negre. Preciós i negre com un arc de Sant Martí daguerreotípic. Abundant com el ventre d'un rellotge d'arena de desert i de paraules contades. Una, dues i mil històries declamades de nit al fill que tindré, si Déu vol, un altre dia. Aniversari que serà també gran i negre com tots els dies on no sabem on deixar-se caure a descansar. Com els bons poetes dels temps on no hi havia fulles on deixar empresonades les paraules. S'escriga en pau i alegria aquest dia negre que s'ha menjat tots els colors de l'espectre.

Ontinyent a 31 de gener de 2012,

un beduí descalç i negre

1a carta als habitants del desert de les paraules

2012-01-26T16:52:00.000-08:00

Al desert de les paraules, 27 de gener de 2012 de matinada

Els aniversaris són un bon moment per donar un cop d'ull al passat. Sense enyorança però si amb molta profunditat. Des de dins. Des de la Cova de les Ombres del vell savi Plató. Malgrat no tindre molt clares les idees. No importa. Allò que més clar tinc és que la travessia continua fins el seu final anunciat o no però inevitable.

M'agrada caminar per aquest atzucac de paraules sense mesura coneguda, sense pare reconegut temporalment. Però en qualsevol cantonada t'espera un vers alexandrí, cesurat, o era censura? I què ens importa. Nosaltres som beduïns del desert de les paraules. Nosaltres? Quants som els peregrins de la paraula? Segurament som dos de sis amb una rima fàcil.

Gens fàcil és caminar entre línies i més quan els peus descalços s'enfonsen en l'arena càlida del desert de les paraules. Però si et pares els ulls cansats enfoquen l'oasi real de la inspiració. Eixa musa que descansa a l'interior de la caverna de Betlem on va nàixer la paraula il·luminada.

L'esperança, a banda de rimar amb enyorança, és la llum real del caminant. La claredat de la persona que escriu pas a pas els versos del seu propi poema. Doncs és el Poeta amb majúscules. Aquell que escriu a màquina per entendre la seua lletra. O la de la màquina. O les dues.

Per cert l'aniversari és sols virtual.

Hi ha complements... paraules.

2012-01-21T17:08:00.000-08:00

Hi ha complements

directes o indirectes,

a voltes circumstancials,

que no coneixen al subjecte.

El Poeta escriu en vers passiu

noms reescrits, condicionals.

Està fotut, entre línies, mentre

el llig l'aficionat lletraferit.

Hi ha imatges incompletes

directes o indirectes,

que són metàfores disperses

del passat més recent, ara.

No pots reviure les paraules

del vers anterior. Ja ha passat.

Les pots rellegir o subratllar

mentre el temps corre i passa...

Passa de llarg, alegrement

perquè viure és passar i repassar

a poc a poc, reescrivint-la

com si fos la tornada del poema.

Al final són sols paraules

arronsades entre versos

Oasis de tota una Vida

viscuda al marge del Poemari.

Demà mateix et tornaré a

rellegir i reescriure, o viure i

desviure. Esperant trobar, la

inspiració, d'aquest vers finalitzat.

Paraules d'espines tendres

2012-01-11T14:00:00.000-08:00

Uns versos suaus cantats per l’ànima

ens acaronen, ens pentinen els cabells

i recorren amb pas ferm la nostra pell

malgrat tot resseca i tendra al temps

Som els beduïns propietaris del desert.

Emigrants a la pròpia vida. Potser

oblidats pel Rei d’Ego però no per la Reina Mare.

Quin esclat de dissonàncies! Discrepàncies

tendres, amarades amb amor platònic.

Escriuré les notes al cant de l’ànima.

Vull dir-t’ho amb paraules meues.

T’estime i t’estimaré, fins perdrem al desert!

Com un mal estudiant, repetiré curs

perquè vull seure al teu costat.

Fer-ho mal per fer-t’ho bé. Pot ser?

A les nostres mans està l’instrument.

Et bufaré les notes o millor et pessigaré les cordes,

tenses, d’aquest cant de l’ànima.

On està la viola del teu cos? On puc fer cant

de vida i esperança dels dos, dels tres ... de tots?

Serà un cant d’enyor en blanc i negre.

Evocarem un viatge que no hem fet encara

però que farem demà mateix, en dipositar el temps

al banc del desert de les paraules.

Imaginarem junts les imatges del record

i amb retoladors de colors pintarem el vent

amb roig cel, blau sang, verd enyorança... Junts

cantarem per escoltar-nos les paraules

amb tints i tons jaspiats de llums tènues

no siga que entropessem entre versos,

i caiguem en un poema sense mesura, lliure.

I al final del concert escriurem a grapats

el nostre conte fins que sone l'últim silenci

escrit al pentagrama d'un altre músic,

un poeta de versos paral·lels i confluents

que redacta, a màquina, les nostres vides.

Unes vides amb espines tendres, com roses

murmurades al cor, prop de l'ànima.

Dedicat a la meua dona,

Pep Alfonso

Dona

2012-01-04T00:43:00.000-08:00

Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

Poema de Manel Alonso publicat al 2009 a "Correspondència de Guerra" per Alfaguara.

En aquest enllaç dels Papers de Can Perla trobaràs el poema traduit a moltes llengües.

Collons Ferrater! Serà precís!

2011-12-30T16:30:00.000-08:00

Ja feia temps, perdut potser, que no et parava l'orella. Des de l'institut que no em rebentava granets sobre els fulls del primer Ferrater que algú, desaprensiu, em va deixar caure a les mans; "Tin açò és de puta mare!".

Hui abans d'entrar al llit he entropessat amb unes dones i uns dies d'edició definitiva. De res tinc gana xaval!

A més a més amb la "Fi del món" pàgina 63.

Puc repetir la frase que s'ha endut

el teu record. No sé res més de tu.

Aquesta insistent aigua de paraules,

sempre creixent, va ensulsiant els marges

de la vida que vaig creure real.

Buscava un oasi al desert del meu monòleg i m'he perdut, com sempre, al carrer principal del poble mentre la gent ix de missa Sant Miquel. On collons serà el puto poeta quan el necessites! Aleshores es presenta l'arcàngel San Gabriel a ofrenar noves glòries a la fi del món. Segur que es pensa que és l'Ovidi reconvertit a poeta sense instrument, sense paraules.

Jo sols volia dormir. Acaronar els malucs de la Rosanna mentre ella dorm i jo ho intente. Fer-me il·lusions, al·lucinacions de llibre, mentre llegia poemes per dormir entre línies.

Estendre paraules mullades

2011-12-29T16:52:00.000-08:00

Estendre roba és com ficar paraules seguides, de dos en dos com calcetins, i després pots penjar calçotets i bragues, i mentre penses que són versos de colorets diversos. No passa gaire temps i te n'adones que senzillament estan secant-se. I de que serveix una paraula seca? Perquè rellegir un vers ressec al desert de les paraules?

Les pinces són de fusta però el llapis és electrònic i malgrat el temps les paraules continuen seques. Qui serà el poeta? Qui humitejarà les paraules? Qui farà versos d'aquesta vida estesa, resseca i mutilada?

Foto obra de elrentaplats de flickr

Milions d'imatges

2011-12-23T02:24:00.000-08:00

"Una imatge val més que mil paraules". Potser s'equivoca el lector. Doncs el poeta sap que unes poques paraules evoquen milions d'imatges. Escolta, entre versos, les imatges de poques paraules que escancia el poeta. Ensuma la fragància que deixen les lletres al seu pas fràgil pel paper cru. Si pots escoltar el silenci del poema arribaràs a entendre perquè som ara i ací, entre paraules. Amb els peus nus acaronant la cimolsa de les seues entreteles.

Vers curt

2011-12-15T16:12:00.000-08:00

De nit i altres versos curts

Hui és un dia sense ritme poètic. Arribada la nit el ritme es fa coto-fluix i la metàfora s'enfosqueix als llençols somorta, amb humitat reclosa. La poètica s'ha aturat a l'atzucac del carrer de baix, al barri vell. Bell com la poesia sense poètica, sense vida, sense seny, sense... sense.

Ha estat un dia curt, de pocs versos, de monosil·labs que cauen sols a l'engonal de la vorera, al costat de la cagada del gos. Merda d'amo de gos. Mal sabor de boca per anar a dormir la mona d'un dia curt, com un vers sense pa.

Deixarem caure el cap al coixí i deixaren passar a poc a poc els versos blancs d'aquest dia que s'apaga dins d'un somni o dos o tres o més. Potser serà una nit llarga, poètica.

Per tonar a parlar... rellegir Baudelaire

2011-12-14T14:02:00.000-08:00

Foto de Nadar, 1856. Utilitzada per a Edicions 62

a la portada de "Les Flors del mal" a cura de Jordi Llovet

Benedicció, de Chales Baudelaire

Quan, seguint un decret de potències supremes,

en el món ensopit apareix el Poeta,

la mare, espantada, amb paraules blasfemes

aixeca els punys a Déu, que en té pietat:

"Ah! Hagués parit un niu ple d'escurçons

en comptes d'alletar aquest poca cosa!

Maleïda la nit de plaers molt efímers

en què al ventre vaig concebre la meva expiació!

[...]

Una benedicció estranya és el Poeta per a la mare del Poeta, la paraula. Estranya també és la benedicció de caminar novament pel Desert de les Paraules. Retrobar espais, entre versos, oblidats i proscrits a l'expiació de viure, entre dies i nits, ofegat entre subjecte, predicat i complements diversos. Recuperaré l'espai retorçut al temps, verbal però present, de les tempestes intestines.

Després de tant de temps, verbal però passat, ací t'escric entre versos conversos. Doncs creient sóc en les paraules del Poeta. Maleït poeta, maleïdes paraules de creació dispersa. D'una vida entre paraules, esperant respostes, però sense fer preguntes.

Fandago de Gent del Desert a la presentació de l'Homenatge a Miguel hernández

2011-04-04T04:09:00.000-07:00

El passat divendres 25 de març va tindre lloc la inauguració de l'exposició en homenatge a Miguel Hernández. A les 20:00h al Centre Cultural Caixa Ontinyent multitud d'artistes, poetes, músics, fotògrafs, pintors, escultors... van homenatjar al poeta d'oriola amb les seues creacions. Entre elles la veu de Gent del Desert de la ma i la guitarra de Jesús Barranco. El següent vídeo és una mostra.

La mort del milicià poeta

2011-04-01T04:44:00.000-07:00

El vent del poble,

bufa suau i dòcil

en temps de guerra.

Apuntat amb ritme poètic

amb els cànons mètrics

d'un milicià mort i sepultat

entre línies de prosa

poètica. Milícia poètica.

Vida, vers a vers

entre camarades

de patiment i lletra.

Mort, vers a vers

entre càmeres

de pedra i lletres.

L'epitafi del poeta:

“Ací va escriure, mort,

els últims versos

el poeta del poble”.

poema de Pep Alfonso

Poema i fotos de l'exposició en homenatge a Miguel Hernández

Ontinyent, del 25 de març al 20 d'abril de 2011

Centre Cultural Caixa Ontinyent

Retrobament desperdut, bru

2011-01-20T15:35:00.000-08:00

Fa molt de temps que passa el temps i no mire enlloc. La vista la vaig perdre a l'interior dels ulls, al fons de la cova on m'han parit per ser humanitat. No és exactament un úter ja que té dignitat perduda i ofegada dintre d'una bota on fermenta blat. Fotre, si que fa temps que no vomite paraules, fermentades i tendres, al desert de les paraules. Potser sóc un malparit, això sí, per una santa, per no reescriure de quan en quant als amics, uns versos. Encara que siguen d'oblit. Dignes i oblidats com la parla acostumada a l'amistat. El so que desperta la conversa dels beduïns embeguts de cervesa aigualida, amarga.

Esmortit em trobe al vell mig d'una ventada d'arena i lletres del desert de les paraules. Oblit terrós, bru, perdut, fotut, temut,... amb tots els uts. He reviscolat envoltat d'amics. Rehidratat, amb blat fermentat, entre els braços dels sants-dimonis, fraternitat heterogènia, pulcra, bruna... impol·luta, terrosa i oblidada. Torne, de sobte, a convertir-me en home immaculadament desperdut entre milions de síl·labes blanques. Dipositades amb les mans del subconscient entre els grans del calm desert.

Porca misèria recordar noms subjectes, o seran objectes directes?, d'anys fa. El rellotge no perdona. El temps mata mots i ofega crits de malsons i renglons torts. No patiu, germans som vius i a les mans de Déu beguem al Pub “Les campanes”. Aiguamel fermentada al·lucinògena que m'alimenta mentre em sobrepassa el vent, que càlid m'arrossega la pell i el baix ventre, les entranyes d' Azrael, que és el meu amic caigut.

No se si estic segut amb els amics o al centre neuràlgic de la meua ment. Però se que sóc pensat, aleshores sóc una ment desperta. Que està de copes amb els amics al Pub “les campanes” i els companys d'Azrael fumen i fumen pensaments pesats i torts. Enrocats amb els meus oblits oblidats i bruns, perduts, i uns uts i altres no. Però de ben segur que són molt uts doncs són la primera nota que la meu ment va somniar desperta mentre jo dormia i t'esperava. Entre línies, entre versos blancs que no tenen un final finat.

El silenci poètic

2011-01-13T11:52:00.000-08:00

Regal dels Reis Mags

Els Reis són més màgics que l'Andreu. I com fa temps que estic sec de poesia m'han avocat un doll de Lledó ple de paraules, blanques: New York, Nabokov, bicicletes i Nadir. Disperses i paraules verges que m'esperen en un silenci de complicitat i èxtasi quasi sexual o millor dit, religiós i místic el silenci. Jo què sóc creient, en Déu i en la poesia, preferisc l'èxtasi de la paraula feta carn que no el de la carn desfeta entre paraules ofegades, arrencades de la passió. Però un vers be val una passió i una oració d'agraïment al Pare.

Llegirem i mentre escriurem, entre línies, contant l'experiència del silenci poètic i religiós tot d'una, paraules que suren a la ment blanca, com la vida. Per escriure.

"Si em parles del desig". de Manel Alonso i Català

2010-11-25T10:47:00.000-08:00

En eixe cos és tatuada la meua vida.

En cada solc traçat per l’inefable rella del temps

trobe la meua estima, el meu desig,

el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia

anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.

(Poema 5)

Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari “Com una òliba”, llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.

I ara, amb “Si em parles del desig” (Premi de poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.

Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.

Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.

El llibre es tanca amb una trentena de “Petits poemes eròtics” (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb “Si em parles del desig” puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

Article de Josep Manel Vidal

PREMI DE POESIA ALFONS EL MAGNÀNIM - 2010

2010-11-24T10:56:00.000-08:00

El pròxim divendres al Teatre Olimpia d'Oliva podeu gaudir de la presentació de:

"New York, Nabokov & Bicicletes" d'Àngels Gregori

Premi de poesia Alfons el Magnànim 2010

New York és com el primer amor:
és el que més s’estima
quan encara no has aprés a estimar bé.

Les altres ciutats,
com els amors que vénen després,
no s’estimen tant, però s’estimen millor.

Un sentit adéu a l'amic Labordeta, un gran poeta

2010-09-19T13:34:00.000-07:00

Labordeta, sin más.

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

Entreu al lloc de You Tube on penja aquest video i llegiu els sentits adéu a un vertader poeta del poble. Un d'aquells que la gent sent propi i pròxim. En definitiva un poeta.

Des de [La Terra d'Enlloc] Definicions de poesia

2010-08-27T10:22:00.000-07:00

L'estudiós txec del segle passat, A. R. Nykl, en el seu clàssic llibre sobre la poesia araboandalusina (1946), com a preàmbul inspirador del seu estudi, presenta tres citacions que, tot i tenir la solemnitat de les coses greus i serioses, i malgrat que emanen encara un romanticisme pur i exultant en plena Segona Guerra Mundial, fan de bon llegir i inciten a l'elevació de la intenció poètica. Ací les teniu:

1. La del Profeta Muhàmmad, contrapunt de l'opinió que sobre "els poetes" es pot llegir en la sura de XXVI, vv. 224-226 de l'Alcorà: "Pel que fa als poetes, els segueixen els extraviats. No els has vistos que erren per totes les valls i diuen el que no fan?".

قال النبيّ صلعم انَّ من البيان لَسحرًا وان من الشعر حِكَمًا

= El Profeta (que Allāh el beneeixi i li doni pau!) digué: "Certament, hi ha encant en l'eloqüència, i certament, hi ha saviesa en la poesia."

Ṭabaqāt aš-Šāfi'īya al-kubrā

2. Aquesta sembla del mateix Nykl, ja que no duu cap autoria.

"UN POEMA ÉS LA IMATGE MATEIXA DE LA VIDA EXPRESSADA EN LA SEVA FORMA ETERNA."

3. I finalment una definició de P. B. Shelley en la seua Defensa de la Poesia:

"LA POESIA ÉS DE FET UNA COSA DIVINA. ÉS ALHORA EL CENTRE I LA CIRCUMFERÈNCIA DEL CONEIXEMENT; ÉS ALLÒ QUE ABASTA TOTA CIÈNCIA, I ÉS ALLÒ A QUÈ TOTA CIÈNCIA S'HA DE REFERIR."

Shelley

--
Enviat per Terra d'Enlloc a La Terra d'Enlloc el 8/26/2010 07:32:00 PM

La llarga nit, homenatge de Jaume Plensa a l'Estellés

2010-07-07T07:48:00.000-07:00

Desperte d'una somnolència amarga. El volum fet carn entre nosaltres de Jaume Plensa m'ha fotut un colp de sentiments contraposats. Sentiments recolzats sobre les parets de la ment. Aquella cambra poc moblada que serveix per, reescriure? Encara no sé quina és la seua funció. Quines són les paraules d'aquest llibre en blanc que ens va fotre al cap el Creador.

Però un documental sobre el Jaume m'ha tornat, de moment, als desert de les paraules. I ací teniu. Vull compartir aquests versos. Compartir la troballa d'un home lletraferit per l'art de les paraules fetes volum i vida recollida.

Homenatge de Jaume Plensa a "Assumiràs la veu d'un poble" de l'Estellés

Observa l'Home recollit

segut al baix ventre del seu somni

sobreescrit a les carns de l'úter

entre la ment ocult

a dintre de la mare vida

observa com mor la mort

i viu la vida

a l'interior del seu silenci

vigilant als vianants

mentre llig del seu llibre

reescrit amb paraules soltes

de vers lliure

perquè no van enlloc

observa el vent i les paraules

de l'home recollit, assumit.

Poema de Pep Alfonso

Com diu Jaume Plensa al reportatge: “Si l'art té una força és perquè no serveix per res. És impossible de manipular quan l'art ix de debò. Jo crec que és com una poesia. Què pots fer amb ella?”.

DES DE L'ALTURA, A L'AGUAIT...

2010-02-26T01:11:00.000-08:00

DES DE L’ALTURA, A L’AGUAIT, EL DEPREDADOR
espera el moment adequat per abalançar-se sobre la presa
i amb un colp de talonari convertir la contrada
en parcel·les urbanitzables.
Animàlia que amb una aparent abraçada d’amor
ofega la seua víctima i la devora fins al moll de l’os,
i deixa en marxa al seu darrere
muntanyes d’argila cuita sobre el sòl rònec.

“Correspondència de guerra” de Manel Alonso. Aguaclara Editorial
Hui divendres 26 de febrer de 2010
al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

EL TIMBAL

2010-02-26T01:01:00.000-08:00

Així doncs, interpretaràs d’oïda,

però quina mestria no serà

la teua que, sense desencaixar

les peces de l’instrument percudit,

et saltarà de les mans cada nota.

Algú a part de tu en sabrà dur el ritme

i algú altre, per descomptat, l’harmonia,

i després entre tots, amb molta traça,

posareu per escrit la partitura.

Tot això serà una gresca, una cràpula,

i a més lliurareu batalla a la vida;

llàstima que, en transcórrer unes hores,

com d’ordinari, una inoportuna

visita us aixafarà la guitarra.

“Homèrides” de Vicent Penya. Edicions Bromera

Hui divendres 26 de febrer de 2010

al Casal Jaume I de la Vall d'albaida

Vicent Penya i Manel Alonso al Jardí de les Delícies

2010-02-25T01:51:00.000-08:00

La poesia que us presentarem al Desert de la Paraula ja ha calmat la seua set al Jardí de les Delícies d'Amàlia Garrigós en Ràdio Nou. El passat dissabte 20 de febrer a les 11 del matí els poetes Vicent Penya i Manel Alonso van recitar i presentar els seus llibres. Sobre tot van parlar de poesia. Ací teniu el tall de veu del programa.

Malgrat tot no us confieu que aquest dos beduins de la paraula sempre tenen versos doncs són fons naturals de poesia. El vers no s’asseca mai al desert de la paraula. Sempre hi ha un vers que compartir.

Us esperem al recital poètic i posterior tertúlia del Desert de la Paraula al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el divendres 26 de febrer de 2010 a les 20:00h.

Vicent Penya: un amic, un poeta

2010-02-10T14:03:00.000-08:00

Per anar fent boca ací teniu un text sobre Vicent penya del blog de Juli Capilla "adesiara".

"De tots aquests anys de projectes periodístics –de caire cultural, majoritàriament–, el llegat més valuós que n’he recollit ha estat, sobretot, de caràcter humà. La balança és molt positiva, sens dubte –per bé que cal dir també que alguns “intel·lectuals” m’han decebut profundament: no per les mancances que pogueren ostentar impúdicament (tots en tenim, de mancances), sinó per la seua obstinada i miserable mesquinesa. En el cas de Vicent Penya excel·leix l’home culte i, a més a més, la seua humanitat"...

... text complet al blog de l'autor.

Poesia i comporís cívic

2010-02-05T04:45:00.000-08:00

“Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir…”

Article del poeta Joan Baptista Campos. Pots llegit-lo complet al seu blog: “La garfa dels dies”

"Homèrides" de Vicent Penya i "Correspòndencia de guerra" de Manel Alonso

2010-02-04T03:29:00.000-08:00

Tertúlia per al darrer divendres de febrer dia 26 a les 20:00h

El Casal Jaume I de la Vall d'albaida celebra aquest curs el seu 10 aniversari d'activitat cultural. Des del Desert de la Paraula volem sumar-nos a aquesta celebració i convidar-vos a la presentació de dos poemaris singulars. Les "Homèrides" de Vicent Penya editat en Bromera i "Correspondència de gerra" de Manel Alonso editat en Aguaclara.

L'acte consistirà en una breu introducció dels autors i un recital poètic. El duet poètic serà a càrrec dels mateixos autors.

En acabar el recital i després del corresponent sopar baix braç tindrà lloc l'habitual tertúlia "El Desert de la Paraula" al mateix Casal Jaume I de la Vall d'Albaida.

Video de l'entrevista a Manel Alonso pel recent guardó al XIII Premi de Poesia Paco Mollà que otorga l'Ajuntament de Petrer. El video es va emetre a l'EMTV de Puçol.

Divendres, final de mes al Casal, desert desèrtic

2010-01-28T13:44:00.000-08:00

Desèrtic és desert

que m’omple les entranyes.

Buscant-te al moll dels ossos

on l’agonia líquida em viu,

doncs no se viure. Sol,

com un parany d’aigua

esmaperdut, desèrtic, solitari.

M’embolica, resseca,

com el paper d’estrassa

i m’omple les butxaques

del suc del sentiment.

Escorregut com cor de fruita

estimada, que desescric

amb la paraula. Gota a gota

el silenci regalla l'arena i

reomple l'oasi al caminar.

Com un rellotge d'aigua

que l'esperança empeny

en el desert com una pau suau

aquell vent de l'est i la llum

que et busca des de l'orient etern

per escalfar-te la foscor.

Ja sols sóc un beduí

perdut al seu interior

on l'arena no crema els peus

i el vers no canta l'ànima.

La llum profunda, captiva

revola i no troba l'eixida

dintre d'una caixa de sabates.

Pep Alfonso, gener del 2010

Divendres 29 de gener de 2101 TERTÚLIA al desert

2010-01-08T04:19:00.000-08:00

La Tertúlia del Desert de la Paraula comença l’any nou amb tema. Volem dedicar-li el primer pas de l’any, el divendres 29 de gener de 2010, als versos inspirats en la imatge del desert. Ja que el llibre de Jàfer “El Desert”, publicat a Edicions 62 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’any 2003, va ser l’inspirador del bateig de la criatura desèrtica.

El vent ha destrossat tots els desitjos, tot els meus somnis són com l'arena. Ara no sé cap on tirar, què fer, què somiar. Els dies han passat en l'angoixa més alta. Com les gavines de la negra mar o com les naus portadores de deliris venien a la platja, a la deserta platja o roca esquerpa, els infantons del dia. Cadascú coneix el que li és propi. Però qui coneix els seus somnis profunds? Els somnis profunds dels homes, els seus paisatges ocults, els seus desitjos secrets, els seus misteris inexplorats... I la poesia, l'artesania de les paraules, què té a veure amb la immensitat dels deserts, amb la profunda immensitat i solitud dels deserts? Quin camí condueix als deserts i quin al de la poesia?... (Complet a la web de Salvador Jàfer)

L'ANY NOU

2009-12-24T07:25:00.000-08:00

(poema del Diwan de poesía Sufí del mestre Dr. Javad Nurbakhsh)

Posseïdors de puresa! El cor ha sentit alguna cosa sobre l'Any Nou,
el moment del goig, de la felicitat i de l'esperança, ha arribat.

Aquells ulls que vau tancar per la foscor de la nit,
obriu-los bé ara, perquè el sol ha brillat.

Embriagats, feu palmes i canteu i balleu,
perquè l'instant que ja ha passat ningú l'ha tornat a trobar.

Ahir es va esfumar, de demà no se'n sap res,
avui és el temps de la felicitat, el dia assenyalat.

Aquest Any Nou és benedicció, perquè el sufí
ha perdut ambdós mons només per aquest instant.

Enxampats esteu en el llaç del "jo" i del "tu".
Feliç el cor que ha tallat amb tot, llevat de l'Amic.

Si et donen Llum, t'arrabassaran de tu,
i per això aquest ocell del nostre cor se n'ha envolat del niu.

Del bloc amic: Camins de l'esperit

...del teu jo, sóc present

2009-11-18T02:28:00.000-08:00

Ser conscient del ser
del teu jo, sóc present
en la distància curta
com respirant, pensant
que a cada glop estàs
més a prop del tremp
,aquell detall de l'ànima
fàcil d'oblidar, quan fem
present el nostre ser
conscient, et somriu
perquè és el regal, el ser
sense paper d'estrassa
embolicat amb un sospir
de vida viva que viu
tan dins del pou del ser
que no sóc conscient
i sóc perquè n'escric
conscient d'estes paraules
que tu ara reescrius
i vius el vent amb riure
present al teu sóc
del temps conscient

Conscient, el regal, et somriu

2009-11-17T12:24:00.000-08:00

“Preparar-nos per a la vida

no ens costa gens, però viure

de forma conscient, sí”

Thich Nhat Hanh

Al centre, la mirada.

2009-09-09T08:44:00.000-07:00

L’estiu acaba i comença amb Bronwyn.

Remolinos de cielos y de océanos

de incesantes distancias funerales.

El centro es lo lejano, y es allí

entre espirales grises y plateadas,

donde acaso la cruz es una cruz,

el cruce y el encuentro.

El centro es el lugar donde la imagen

habla desde su doble transparente.

Un poema de Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot.

Publicat per Ediciones Siruela a l’any 2001

On està el centre? On es troben les mirades? On es perd la vida buida, ofegada de llum i falta d’ombres? A l’entrecama de l’esser el poeta es traga tots els versos de cada dia. Un plat d’entrecuix de pollastre i entrecop d’especulació servida fresca, transparent. Embeguda d’oli de motor. Marinada d’actualitat. I per resposta, en la distància, celebrem el funeral de l’ànima. Grisa processó de l’esperit covard. Encorbat cap a dins com un caragol. Que es torna a perdre mirant-se el cor. El centre del plat fondo. El centre de l’abisme transparent. On la mirada és el centre de la creu.

I al centre del nostre món reprenem la tertúlia del Desert de la Paraula. Esperem que tots els últims divendres de mes ens puguem vorer al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida. La pròxima el divendres 25 de setembre a l’hora de sempre. Sopar, molles i tertúlia...

Nits d’estiu a la fresca a Otos

2009-07-01T09:45:00.000-07:00

Dissabte, 4 de juliol a les 8 de la vesprada
en el Palau d'Otos a la comarca de la Vall d’Albaida.

V lectura poética organitzada per Mercè Lloret
del col·lectiu Gorg d’Otos

Poetes de la Safor, Poetes i poesia en un itinerari
per les nostres comarques.

Teresa Pascual

i

Àngels Gregori

"agua de mi pobreza de desierto"

2009-06-26T16:47:00.000-07:00

He deixat enrere el Desert de la Paraula. Si fa potser han passat deu minuts. I amb La sorra, encara calenta, que porte entre els dits dels peus vull escampar-vos aquestos versos de Bronwyn, del Cirlot.

Cielo de mi desgarramiento rígido,

agua de mi pobreza de desierto,

blancura de mi gris desenterrado,

cuerpo de mi existencia incertidumbre.

Bosque de mi llanura donde estéril

una concentración de muertes calla.

Relámpago incendiario de la noche

vertida en las estrellas de tus ojos.

Palabra de mi lúgubre silencio

perdido entre las rejas del horror

de un hierro milenario que me acerca.

Bronwyn descendimiento, sola Bronwyn.

(Ediciones Siruela S.A., 2001. pàg 451 de Bronwyn)

Sols hem tingut temps per banyar, o més bé deixar-los humits, tres dits del peu esquerre. L’oasi simbòlic, místic i desconegut del barceloní Cirlot ens ha cobert d’imatges del no món.

La pròxima parada al vers següent. Quan les ganes de veure ens deixen beure de la llum de la paraula. De Cirlot o d’un altre mestre.

Juan Eduardo Cirlot (1916-1973)

2009-06-15T07:31:00.000-07:00

Cirlot, i la seua obra, han caminat pel desert de la paraula sempre de la ma simbòlica del misticisme més poètic. Potser per això s’ha tardat prou en reconèixer l’oasi que suposa la seua Paraula en aquesta travessia pel desert. Nosaltres, beduins del vers i la paraula escrita, volem descansar un moment a recer de les seues palmeres i veure l’aigua dels seus versos.

En 1968 diu el mateix Cirlot; “Si publique pocs exemplars és perquè crec que en l'actualitat és molt difícil o quasi impossible interessar amb una poètica nova, sobretot si aquesta versa sobre experiències espirituals i no sobre problemes de la massa. La humanitat vol convertir als poetes en periodistes, agents de publicitat o sacerdots, gèneres molt distints i respectables en diversos graus. Però el poeta no és res d'això. És tan sols algú que respon a preguntes formulades per quelcom que s'assembla al no res. I la seva veu té una ressonància que no podria evitar encara que volgués. A això se li diu hermetisme”.

Per això li dediquen el divendres 26 de juny la tertúlia del Desert de la Paraula. Com tots els mesos ens trobarem al Casal Jaume I a les 21:30h per tornar a gaudir de la companyia dels beduins de la paraula. Molles i versos com sempre.

-DIVENDRES 22 DE MAIG 21:30h

2009-05-13T09:27:00.000-07:00

Tertúlia de molles literàries de la Gent del Desert

Reprenem les tertúlies després del gran èxit aconseguit amb el llançament i presentació el passat dia 30 d’abril del segon CD poeticomusical de Gent del Desert Molles. Amb més il·lusió que mai ens ajuntarem per començar a plantejar noves tertúlies i nous projectes.

El CD Molles ja sona pel País

2009-05-13T09:17:00.000-07:00

Festa-presentació a l'Espai Cultural El Filaner d'Ontinyent el passat 30 d'abril

Podeu vorer les fotos de l'actuació al myspace

Abans de la Festa del Treballador de l’1 de maig la Gent del Desert va presentar el seu nou treball poetic-musical “Molles” a l’Espai Cultural el Filaner.

La festa de presentació va ser privada i per als amics, molta festa i molts amics fins altes hores de la matinada a vora riu, ja que amb el llançament ja hi havia previstos alguns bolos. Com per exemple el dissabte passat 2 de maig a Barxeta en l’homenatge a Joan Pellicer on va particiapar també Pep Botifarra.

El diumenge següent, 3 de maig, la Gent del Desert tenia un alte bolo a Ràdio 9. On Jesús, Sergi, Camil i Honorio van arrancar algunes notes del nou disc amb cançons com Education for Citizenchip que és de les que més èxit està tenint. Recordem que ja en la premaqueta va tindre 6.000 visites al myspace en poc més d’una setmana.

De moment ja hi ha actuació prevista per al 4 de juny a l’UNED d’Ontinyent a les 20:00h.

El govern de Camps censura Escola Valenciana

2009-04-02T08:15:00.000-07:00

El govern de Camps censura Escola Valenciana

Quan ja havia estat concedit fa més d’un mes a l’entitat Escola Valenciana el permís oficial per presentar la campanya de les Trobades d’Escoles en Valencià 2009 a la Biblioteca Valenciana, un funcionari ha comunicat als organitzadors que el govern presidit per Camps ha denegat la cessió per realitzar l’acte, sense cap altre argument que el de que les dependències de la Biblioteca Valenciana són per a ús exclusiu de la Generalitat Valenciana. L’Escola Valenciana, que ja havia convidat a l’acte de Sant Miquel dels Reis tots els col·lectius habituals, ha rebut la notícia amb sorpresa i ha sol·licitat la negativa per escrit.

L’entitat dedicarà enguany les Trobades 2008 a potenciar la lectura en valencià de l’alumnat, i és per això que havia demanat presentar la campanya en una sala de l’emblemàtica Biblioteca.

L’entitat organitzadora ha anunciat que la presentació de les Trobades serà igualment el dimecres 1 d’abril i es durà a terme al Col·legi Pare Català del barri de Benimaclet de València.

La Trobada a Llutxent començarà a les 16:00h

L'horari complet ací.

4a Internacional Cabotista a l'Olleria

2009-03-31T04:47:00.000-07:00

No fa falta explicacions perquè està ben clar que açò és poesia:

"Després d'un any sabàtic i de celebrar la 3a Intercomarcal Cabotista en l'exili cubà, enguany (bicentenari del naixement de Bernat i Baldoví) torna a aparéixer La Cabota, la revista satírica més seriosa que ha donat esta terra: publicada per primera volta en paper la primavera del 2005, a l'any seguent celebrà el seu primer aniversari a Gandia amb la 1a Intercomarcal Cabotista, un festival amb els millors -i més graciosos- artistes valencians i, en 2007, després de huit números La Cabota es deixà d'imprimir després de la 2a Intercomarcal Cabotista, pendent de la refundació del cabotisme i de l'ampliació efectiva de la seua àrea efectiva d'implantació, de l'Horta de Gandia a la resta del pastís valencià -Valldigna inclosa-.

Ara, La Cabota es refundarà com a portal digital baix la supervisió de l'exiliat Mr. Cabota i amb l'equip habitual d'Ausiàs de Borja i Martorell, Lucrècia de Borja i Bairén, Xiquet Alemany i altri, amb una nova edició del congrés de tot el cabotisme, l'antic i el modern: este dissabte, 4 d'abril del 2009 a les 11 de la nit al Cine Goya de l'Olleria (la Vall d'Albaida ), podreu escoltar les ponències de Carles Pastor (artista local emigrat a la Safor profunda), el Tio Fredo (una jove promesa emergent de la cançó d'autor), Marian Díez (monologuista monovera amb més de mil cares), Senior i el Cor Brutal (estil americana però per riberenques), Pepet i Marieta (riberencs dellà el Sénia) i el retorn de l'exiliat per excel·lència, Lluís el Sifoner, l'assot -i la ferradura- de la gauche divine, l'enfant terrible de la Nostra Cançó. L'entrada, com sempre, a 5 euros per cap; ja podeu reservar-ne fins a tres-centes per correu a la cabota punt org.

Pensat i fet,
La Cabota
http://lacabota.org/"

Visiteu també el blog del Tio Carrasca. Que en definitiva és on nosaltres, gent del desert, em fet un descans per beure al seu blog.

Al casal teniu disponible per només 12€ MOLLES el nou cd de “Gent del Desert”

2009-03-29T10:53:00.000-07:00

Ja és una realitat el CD “Molles”, el nou disc de Gent del Desert. En aquest, el grup ha aplegat onze creacions pròpies (dues basades en temes populars), en algunes de les quals apareixen textos de poetes amb qui comparteixen conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han sigut coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Penadés “Carnisser”, membre del grup de metal Drueida.. El grup va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia literària El Desert de la Paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, amb l’espectacle titulat El pèndol i la terra, en què es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage.

Presentació del llibre "Històries del paradís" de Xavi Sarrià

2009-02-23T02:22:00.000-08:00

Text llegit per Jesús Barranco, professor de Valencià a l’Institut Jaume I d’Ontinyent, membre del grup musical Gent del Desert i de la tertúlia literària del Casal, així com crític musical de la revista Crònica–Tribuna d’Opinió de la Vall d’Albaida.

JESÚS BARRANCO: Fa un mes, Marc, el tècnic del Casal, em va encarregar la presentació del llibre Històries del paradís, de Xavi Sarrià, un èxit tan important, i vaig acceptar immediatament tot imaginant-me ja una sala plena com la que ara contemplem.

La popularitat del seu autor es deu a Obrint Pas, grup que lidera des de l’inici, fa quinze anys. Una banda que, entre altres coses, com el seu benparit nom indica, ha ocasionat una espècie de moviment musical i ja ha donat peu a que altres escriptors en feren llibres, com és el cas de “Del Sud”. Una banda consagrada amb pas ferm que acaba de coronar trajectòria amb el disc i gira Benvinguts al paradís. No fa ni un mes que es va tancar, a Berlín, la gira d’Obrint Pas, aquella que a l’estiu va passar per Ontinyent, com sabeu tots. L’endemà del dia que Xavi i els seus compares tocaren a Berlín jo em vaig comunicar amb Santo, un artista de Banyeres que viu allí, i em contava que havia assistit al concert emocionat. És segur que gran part dels que som ací reunits hi havíem acudit també amb l’esperança d’un concert en format acústic, com s’ha realitzat en altres actes com el d’avui, o com el que demà farà amb Feliu Ventura a Benissa. Però, en fi, no vull deixar de costat més temps la importància del llibre.

Durant aquest mes i mig, he resseguit per Internet, pràcticament al dia, la ingent faena duta a cap per aquest pencaire, treballador incansable, que es diu Xavi Sarrià. He estudiat el llarg rastre deixat a tots els mitjans de comunicació a partir de la irrupció d’Històries del paradís la passada tardor, just a temps per a fer tremolar tots els aspirants a “llibre en català de 2008”, fins a l’exhauriment, en tres mesos, de la primera edició, 5.000 exemplars. Un llibre que ni tan sols cal que recomanem els professors, perquè bona cosa dels alumnes més espavilats, el compren i el lligen per plaer, per a profit seu, sense necessitat de cap examen, gaudint del seu missatge, tan colpidor com estimulant, i agraint la seua comprensibilitat, en absolut exempta d’elaboració.

Articles, ressenyes, entrevistes, posts, la campanya editorial, pàgina web del llibre... converteixen tot el que jo puga dir ara en reiteratiu. Hi ha hagut l’aprovació d’escriptors exigents i la de crítics severs, lliçons professorals i lectures fraternals, hi ha hagut qui ha mirat de destriar influències cinematogràfiques o, fins i tot, conseqüències sociològiques, hi ha hagut entrevistes amb l’autor reveladores de la seua formació i de la seua decisió de combinar la faceta de cantant amb la d’escriptor.

L’activitat al voltant del llibre ha sigut, doncs, incessant: fa uns dotze o tretze dies, per exemple, Xavi estava presentant-lo ací prop, a Otos, junt a personalitats entranyables, alguns d’ells amics d’aquesta casa, i ara és ací. Però no us feu idea de la quantitat de llocs on pot haver estat només en aquests dotze o tretze dies! A Salt, a Aldaia, a Amposta, demà a Benissa... Sempre amunt i avall del nostre territori, en contacte directe amb els activistes del fet cultural en català. Així és que aquest cavaller treballa molt. Per això crida la nostra atenció i mereix la nostra atenció. I en deixa constància escrita als seus modèlics blogs (un gènere que comença a estar als llibres de text del qual Xavi Sarrià ens proporciona exemples de la millor classe).

Un pencaire, i un emblema també. Pel que la seua excel·lència té d’emblemàtic. Emblema de la llengua, de la seua revifada, de la consolidació d’un estàndard d’avui. El valencià d’avui. Emblema del coratge, del compromís, un compromís on també pot arrelar l’èxit, com ja es havien encarregat de mostrar alguns mestres de la Cançó. Un artista que prestigia la llengua i el país, una veu que ens manté esperançats.

I permeteu-me ací, un canvi brusc. Perquè adoptaré, momentàniament, la pitjor perspectiva que es pot adoptar en un text de presentació: parlaré un moment sobre mi. Resulta que jo sóc de València, del carrer Alboraia, a tocar de Benimaclet, on vaig anar a escola. El barri on va anar a instal·lar-se Xavi Sarrià quan era encara un xiquet que venia de Barcelona.

Xavi Sarrià i jo hem xafigat els mateixos espais, carrers, aules (l’institut Benlliure, la Facultat de Filologia). Ell i jo hem conegut, amb onze anys de diferència –els que sóc major que ell– els mateixos ambients, locals... el mateix barri. Una paraula, “barri”, molt important en la seua obra. Fa quinze anys (just el temps que fa que Obrint Pas existeix) que jo me’n vaig vindre a viure a Ontinyent, i per això ell i jo no havíem arribat pràcticament a xocar de colzes. Però aquell és el meu barri, –el nostre barri, Xavi, i el de molta més gent. Un barri on, durant la meua infantesa, quasi tots els nostres majors –botiguers i botigueres, professors i professores, pares i mares– semblaven haver-se conxorxat per amagar-nos la llengua o, en tot cas, per ensenyar-nos a infrautilitzar-la i a discutir sobre ella. I, els pitjors, a malfiar-nos de la gent del lloc on Xavi va nàixer.

Per això és per a mi un plaer donar públicament l’enhorabona a Xavi Sarrià pel que ha fet, una obra musical i una obra literària que ens parlen de nosaltres i ens parlen del món, tot donant-li les gràcies pel plus impagable que per a mi té que això ho haja fet des del meu barri –el nostre barri, Xavi.

El poeta afincat a la Vall Ignacio Navarro Lavara presenta nou poemari

2009-02-02T12:56:00.000-08:00

Text escrit per Sergi Torró

Ignacio Navarro Lavara (1 de febrer de 1960, Motilla del Palancar, La Manxa) és autor d’una vasta i potent producció poètica que, a data d’avui, s’ha concretat amb la publicació de dos dels seus poemaris.

En el primer, La rosa regresada, publicat el 2005 per l’editorial Atalante dins de la seua col·lecció de poesia “Versos y Trazos/Versos de Yedra”, el poeta aborda el que queda de l’amor quan cerquem el seu rastre en la paraula del poema: ¿Quién no sintió una caricia como la única verdad recobrada? ¿Qué sombra del paraíso se nos agiganta, entonces, como un laberinto recobrado? ¿Cómo, con qué poética se atreve el poema frente al discurso amoroso, en surrealistas, románticos, trovadores o clásicos?

En el segon, El árbol en el hombre, publicat a la mateixa col·lecció en novembre del 2008 i principal motiu de la presentació i tertúlia del pròxim divendres 13 de febrer, Navarro Lavara planteja un recorregut de tres parts a través d’un mateix cicle: A “El Mundo” ens presenta distints arquetips de la psique, la paraula ens mostra tot el que la llengua transfereix de la vivència humana, el que el poema sap de l’home. “Intenso ser Intento” és la tensió per percebre el canvi del món. El conflicte entre el subjecte i l’objecte embasta la dificultat per subjectar el llenguatge i els referents, l’objecte, en aquest cas l’objecte del desig, el tu…, en definitiva: l’amor, el temps, el record (i potser l’oblit inefable). Finalment, “El árbol en el hombre” és l’última baula en el cicle de la vida, i res no podria substituir el plaer de la lectura que acaba amb el poema que posa nom al llibre.

La presentació i lectura d’aquest poemari es faran durant el sopar i posterior tértulia del “Desert de la paraula” al Casal Jaume de la Vall d’Abaida, a Ontinyent, el divendres 13 de febrer de 2008, a les 21.45. Esteu convidats.

Pròxima edició del nou CD de Gent del Desert

2009-01-11T11:53:00.000-08:00

Finalment, el treball d’estiu i tardor ha donat fruit: ja és una realitat el màster de Molles, el nou disc de Gent del Desert. En aquest, el grup ha aplegat onze creacions pròpies (dues basades en temes populars), en algunes de les quals apareixen textos de poetes amb qui comparteixen conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han sigut coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Penadés “Carnisser”, membre del grup de heavy metal Drueida.

El disc Molles va tindre un avançament la passada tardor, quan es va fer pública la cançó “Education for Citizenship”, la qual es pot considerar un petit èxit ja que va ocasionar cinc mil visites al seu myspace en qüestió de tres setmanes. Ara s’hi afigen la novetat de dos lliuraments més, la titulada “Endavant els argonautes”, sobre textos del prestigiós Salvador Jàfer, i la rumba “Gat”, que tancarà el disc. Avancem també ací part del treball gràfic, realitzat per Neuraska Produccions, així com els crèdits.

El grup va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia literària El Desert de la Paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, amb l’espectacle titulat El pèndol i la terra, en què es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage. Les tretze peces d’aquell muntatge van ser enregistrades i recollides en un disc, i quasi totes s’han pogut escoltar al myspace.

GENT DEL DESERT: MOLLES

SANT DIMONI (Sergi Torró / Jesús Barranco)
PLANYS DEL MALALT (Severí Vila / Jesús Barranco)
ENDAVANT ELS ARGONAUTES! (Salvador Jàfer / Jesús Barranco)
LA CIUTAT I LA VINYA (Antoni Espí / Popular)
EL RECORD (Lluís Roda / Jesús Barranco)
VORA EL BARRANC DELS ALGADINS (Jesús Barranco / Partaka)
LES BOIRES D’ÀVALON (Ignacio Navarro / Jesús Barranco)
MANIFEST MATRIOTA (Rafael López / Marc Pérez)
EDUCATION FOR CITIZENSHIP (Pinky / Jesús Barranco)
LLUNY DE BABILÒNIA (Sergi Torró / Camil Gonzàlez)
GAT (David Mira / Jesús Barranco)

MOLLES ÉS UNA PRODUCCIÓ DE GENT DEL DESERT DIRIGIDA PER JESÚS BARRANCO, REALITZADA DURANT L’ESTIU I LA TARDOR DE 2008

GENT DEL DESERT: Jesús Barranco, Marc Pérez (veus, música); Sergi Torró, Pep Alfonso (veus, textos); Vicent X. Vila (percussió, veus).

POETES CONVIDATS: Ignacio Navarro Lavara, Severí Vila “Nino”, Rafael López “Llop”, Antoni Espí, Pinky i els mestres Salvador Jàfer, Lluís Roda i David Mira.

MÚSICS CONVIDATS: Patxi Ballester “Dòctor”, Honorio Barranco, Miquel Barranco, Epi Garcia, Miquel Gironés (Obrint Pas), Pablo Gisbert, Camil Gonzàlez, Pablo López, Jesús Monleón “Polelo”, Raúl Padilla, Miquel Payà, Esteve Ribera, Pau Urenya

VEUS CONVIDADES: Anna Mari Mollà, Pau Caparrós

GRAVACIÓ I MÀSTER: Javi Penadés “Carnisser”, Jesús Barranco

PORTADA I LLIBRET: Epi Garcia (Neuraska Produccions)

FOTOGRAFIES: Lluís Garcia Pla, Pep Alfonso

Guillem Agulló, ni oblit ni... impunitat.

2008-12-17T04:48:00.000-08:00

per Vicent Partal
dimecres, 17 de desembre de 2008

Impunitat
Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió. La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys.

per continuar llegint l'article clica ací

La mort impune dels altres "tampoc és poesia". O sí? No tota paraula d'amor és poesia ni per suposat els actes criminals que pateix la nostra gent per parlar amb una de les dos "llengües oficials" del País Valencià tampoc. Però és pot fer poesia per a evocar aquells germans que han caigut en mans dels gossos de presa de la democràcia. La kale borroka valenciana existeix malgrat que els responsables tanquen els ulls o miren cap a un altre costat.

Servisquen aquestes paraules per subscruire les del company Vicent Partal. I com dia un poema fet cançò. "Guillem Agulló ni oblit, ni ...".

La travesia pel desert d e la paraula continua amb el record d'aquells que ja no estan per caminar amb nosaltres.

Guillem Agulló, no t'oblidem

Açò no és poesia però sí una metàfora per paraules

2008-11-21T09:36:00.000-08:00

Hi ha situacions a la vida que parlen amb veu pròpia. Sobren les paraules per definir l’actitud ignorant, despòtica, prepotent, insultant, aberrant, surrealista, macarrònica, estúpida, xulesca, kafkiana... però com sempre amb la “justícia a la ma”.

Continuem la travessia pel desert de la paraula. Un paisatge fred de sons culturals propis als quals la força de la costum ha deixat glaçats.

Sense paraules.

Atac al valencià en la policia de Dénia

La plataforma Valencians pel Canvi rebutja enèrgicament l’actitud dels policies de la comissaria de Dénia, que en la matinada de diumenge van humiliar un professor pel fet de parlar en valencià, segons ha denunciat l’afectat.

Ferran Giménez, professor de l’Institut de Secundària Xebic, va presenciar com un grup de joves estava insultant i agredint un travestit a la porta d’un local de copes. Giménez va encarar-se amb els agressors, que aleshores varen atacar-lo a ell, causant-li diferents lesions. El professor va acudir a la comissaria de la Policia Nacional de Dénia, on va saludar amb un “Hola, bona nit”. Parlar en valencià li va costar un seguit d’insults, segons va denunciar posteriorment Ferran Giménez en el Jutjat. Entre altres frases, va escoltar: “Usted es un chulo”, o “¿es tonto o que le pasa?”.

(l’article complet al web de Valencians pel canvi)

Josep Lluís Roig, Premi Octubre de 2008, al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

2008-10-28T08:45:00.001-07:00

Foto de l'edició de la Comunitat Valenciana del Pais de diumenge 26 d'octubre. Autor: Santiago Carregui

"Peixos d'un mar sec" és l'obra amb la qual Josep Lluís Roig ha guanyat el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels Octubre de 2008.

A VilaWeb podeu llegir la noticia de l'entrega de premis.

El divendres 31 d'octubre podem gaudir dels versos i la bona conversa de Josep.

Us esperem. Ja estem preparant "els versos i molles" de costum.

"Càries" de Josep Lluís Roig - Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia

2008-10-23T03:15:00.001-07:00

Divendres 31 d'Octubre – Sopar baix braç i tertúlia

La "Gent del Desert", els aborígens de la paraula, us conviden a la presentació poètica del nou poemari de Josep Lluís Roig. "CÀRIES, Premi de Poesia Ibn Hafadja 2007, ed. Bromera, és una metàfora que defineix el nostre món actual, que pot posseir la perfecció externa, la de l'aparença, la dels centres comercials i el benestar, però que pot amagar -que amaga- tot allò que és bell, com l'esmalt pot covar un queixal podrit".

Reprenem el sec trànsit pel desert de la paraula amb un recull de poemes del nostra amic Josep Lluís Roig. El títol ja és tota una metàfora de la vida, blanca per fora i negra per dins. No per a totes les possibilitats que et dóna l'existència. Ja que de les 32 opcions que ens dóna la imatge capitular del llibre sempre hi ha l'esperança de tindre un queixal per arrencar les ànsies de viure. Com rosegant entre dents les paraules i les imatges constants que ens ofereix. Com per exemple;

Llumenetes de colors [Pàgina 53 de “Càries”, editat per Bromera Poesia].

Enguany tenim fills i arbre de Nadal

i figuretes de pessebre esdevingudes soldats

d'algun vaixell pirata o baluard.

Encenem els llums per dibuixar

la tristesa del món a colorets.

L'oblit del llenguatge poètic

2008-08-02T03:38:00.000-07:00

En la societat que ens ha tocat viure els signes del temps són llunyans. Podem afirmar que molts signes del temps s'han perdut pel camí del progrés i el benestar de la societat. Benestar d'altra banda que sols li ha estat servit, en safata d’argent, a uns quants. A la vista d'aquells que transiten el desert i miren l'horitzó estan els avantatges socials que no tots els habitants de Gaia compartim.

Una de les grans qüestions oblidades és la Deessa Mare, la Dama Blanca, ... molts noms per un concepte oblidat. Sembla que al mateix temps que començarem aquest camí d'expulsió dels Paradís també s'allunyarem del cor de la mare. L'home sempre ha intentat emular i "controlar" la natura en eixe laboratori simbòlic del jardí primordial.

Fins als nostres dies sols recollim una sèrie de signes o símbols d'aquella realitat. La majoria de les voles, per desconeixement, ens quedem amb el missatger i no arribem a concentrar les nostres forces de recerca i treball amb el missatge.

Per mi la poesia, encara que d'una forma intuïtiva, és el llenguatge que més fidelment manté l'intenció primordial i com no els pocs continguts que hui en dia podem assimilar. A cavall d'eixos símbols es troba encara, implicita, la vertadera raó d'aquesta peregrinació abòrigen pel desert de la paraula.

Una de les millors tesis que m'han dut a aquest plantejament han estat "La deessa mare". Ell llibre de Robert Graves que ens parla de la Gramàtica Històrica del Mite Poètic.

Ací teniu la tesi plantejada per Graves;

“La meua tesi és que el llenguatge del mite poètic, corrent en l'Antiguitat en l'Europa mediterrània i septentrional, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de les quals daten de l'època paleolítica, i que aquest continua sent el llenguatge de la vertadera poesia, «vertadera» en el modern sentit nostàlgic de «l'original immillorable i no un substitut sintètic». Eixe llenguatge va ser corromput al final del període minoic quan invasors procedents de l'Àsia central van començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i van remodelar o van falsificar els mites per a justificar els canvis socials. Després van vindre els primers filòsofs grecs, que s'oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava a la seua nova religió de la lògica, i sota la seua influència es va elaborar un llenguatge poètic racional (ara anomenat clàssic) en honor del seu patró Apol·lo, i ho van imposar al món com l'última paraula respecte a la il·luminació espiritual: opinió que ha predominat pràcticament des de llavors en les escoles i universitats europees, on ara s'estudien els mites només com a relíquies arcaiques de l'era infantil de la humanitat”.

Llegir poesia i rebuscar, entre versos, les belles paraules que arrelen a la gran tradició de vida prenyada de nova vida és l’esperança dels aborígens. Observa amb els ulls de l’ànima i voràs com el jardí encara està ací. Sols que estem caminant per la part seca mentre el nostre desig, i per tant els nostres sentiments, estan perduts a la part humida del Jardí.

Declarem el Desert obert per vacances!!!!

2008-07-28T03:32:00.000-07:00

Cavallers, ja estem de vacances!

Ara sí que sí. Després d'aclimatar el cos aquest cap de setmana, durant dia i mig, puc assegurar-li a la meua ment que estic de vacances. No sé perquè ho diem en plural. Potser perquè volem que duren més. La paraula que és troba al diccionari és vacança. I la descomunal paraula vacances no hi és. Ni definida ni explicada. Sols a la definició de vacança s’amolla la paraula estimada; vacances, vacances, vacances, ...

Amb la ment relaxada es pot caminar millor pel desert de la paraula. De moment estic endinsant-me al “Claustre” de la jove poetessa Isabel Garcia i Canet que junt a Baixauli ha guanyat els premis de la Crítica dels Escriptors valencians. La Marina Alta, la Safor, ... en definitiva la nostra voramar continua amb la coagulació poètica de les seus essències més íntimes. El desert salobre de les paraules que es manifesten a cada síl·laba. A cada cop de vers. Amb Isabel amb densitat roig candent. Sembla que un ferro tant jove no puga bullir amb tanta força. Els aborígens tenim veu per molts anys.

“No sempre podem pensar els mots i els dies

reposant en l’arena de la mar que ens orienta:

Naixen, encara, ocells sense ales;

...”

(del poemari “Claustre” d’Isabel Garcia i Canet editat per 3i4 en abril de 2007)

Continuarem la lectura, pausada i amarada de suor estival, i compartirem els esguits amb els beduïns lliures de la paraula.

Declarem el desert de la paraula obert per vacances!!!

Galeusca, manifest per la diversitat cultural i lingüística

2008-07-14T02:12:00.000-07:00

Els escriptors catalans, gallecs i bascos condemnen la tergiversació del manifest per la defensa del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca critica la situació d'asimetria a favor del castellà

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca ha criticat durament el 'Manifiesto por la lengua común', on diferents intel·lectuals i organitzacions defensen el castellà com a llengua 'comuna i oficial' per davant del català, el gallec i l'èuscar. La Federació considera que el manifest és una tergiversació de la realitat, i que les llengües que necessiten protecció a l'estat són les altres, i no el castellà, el qual no corre cap perill i la presència de la qual és garantida per la Constitució.

A l'estat, diuen els escriptors en un comunicat, es produeix una situació d'asimetria a favor del castellà, que no concorda amb el plurilingüisme que oficialment existeix, és per això que la visió que addueixen els autors del 'Manifiesto', afirmen els escriptors, fa pensar en 'tesis pròpies de l’etapa franquista'.

Els escriptors repudien 'els intents d'exclusió' dels seus col·legues espanyols i els insten a centrar els seus esforços en la defensa de la llengua a territoris on el castellà conviu amb l'anglès, com Puerto Rico, Costa Rica i els Estats Units.

La Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca la integren l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, lAssociació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors Bascos (EIE)

“Ulls que no veuen... caguerà que xafen”. Manifest per la llengua d’un poble

2008-07-04T16:33:00.000-07:00

El “Manifiesto por una lengua común” no és res més que un crit per recordar-nos qui som i que el trànsit pel desert és llarg, dur, sec i això i allò i damunt de puta has de ficar el llit i ... i tant senyora i tant!

El motiu de traure del desert unes poques paraules no és altre que recolzar el Manifest contra el Manifiesto. Alguns companys han publicat als seus bolgs com Jose Blesa Morante o Sergi Gómez per exemple. I tot gràcies a la reflexió, o el record d’una conversa patriòtica que vaig tindre l’altre dia.

Un amic del cap i casal que de normal utilitza la llengua segura, aquella que va deixar el Cid a València després de la seua reconquesta del cap i casal, em va dir que el que no li agrada de nosaltres és que sempre anem de víctimes. Per a que ho comprengueu bé, tot expressat en perfecte català parlat a la manera de València. Clar amb mi parla el valencià, al final no sé si per respecte, educació o per dir-me indirectament allò de “ves yo también lo se hablar pero no voy de víctima por la vida”.

Eixe és la qüestió. El vertader tema de fons és el record continuat produït en sentir parlar valencià fora de la llar, més enllà de la intimitat dels Camps, Aznar, Zaplana... per no parlar dels de la “cruzada de liberación nacional”. El record en qüestió no és altre que els valencians vam perdre la “Batalla d’Almansa”. I per tant per “justo derecho de conquista” tenim que renunciar a la llengua que va portar un Rei Conqueridor, que no era un mercenari despatxat per un rei de Castella, i què els governants locals han oblidat que era català. Però el guariment psicològic que utilitzen és el de l’estruç. “Ulls que no miren... caguerà que xafes”, com diuen pel meu poble.

En definitiva com ja ha dit el jove cantautor de Xàtiva, “nosaltres no farem cançó renuncia”. La llengua que ens ha vist nàixer té la dignitat d’aquells que l’utilitzem. I la que estan demostrant estes persones és ben poca. Ja que la dignitat no es perd en cap batalla. Es perd en l’intent d’imposar als altres allò que no vols per tu mateix. Com ells diuen al Manifiesto, “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Clar com quan al pati del col·legi diem allò de la llei de l’embut, “l’ample pa mí i l’estret pa tu”. Això és la llei que volen que contemple la Constitución de l’embut. L’ample per als castellans i als altres que traguen pel costat estret. Quan “altres” han proposat canvis en les lleis són tatxades de terroristes i anticonstitucionals. Ara estos intel·lectuals, també en tenia Franco i Hitler d’intel·lectuals a les seues files, volen fer creure a la gent que la seua és una caus justa. Una croada a favor de la unitat d’Espanya. Quan el realment és la seua forma particular de mirar amb la graduació de les seues ulleres. En definitiva una maniobra política per preparar el camí a l’imposició democràtica del més fort.

El trànsit pel desert és un camí d’aprenentatge i no una penitència com ens volen fer creure alguns interessats. Adéu, salut, bon vers i llengua nova a tots i a totes.

Nits d’estiu a la fresca a Otos

2008-06-23T04:03:00.000-07:00

Vista d'Otos

La Mercè Lloret i Llopis és habitual a les Tertúlies del Desert de la Paraula. També ens ofereix des de fa quatre anys unes jornades poètiques a Otos. En l’entorn incomparable del Palau de la localitat. L'any passat varem gaudir de la lectura de poetes de la Vall d'Albaida amb el recital final del poeta Salvador Jafer. Va ser una jornada poèticament entranyable. Enguany esperem gaudir dels poetes de la Costera tant o més com ho varem fer amb els de la Vall.

Bon vers i lletra nova... i recordeu que l'energia és el subjecte del poema. I per ficar un peu més dins del Desert caldria dir que el poema és el llenguatge oblidat dels ocells.

La jornada està emmarcada dins de les activitats de Juny-juliol de 2008
Dissabte, 28 de juny a les 7,30 de la vesprada en el Palau d’Otos
A la Vall d’Albaida

Organitza Col·lectiu el Gorg d’Otos
Col·labora Ajuntament d’Otos

IV lectura de poemes: Poetes de La Costera
Poetes i poesia en un viatge itinerant per les nostres comarques

Poetes convidats:
Consol Martínez Bella
Elies Barberà
Antoni Martínez
Antoni Ferrer
Josep Maria Balbastre

La propera tertúlia del Desert de la Paraula. El divendres 30m de maig

2008-05-23T07:49:00.000-07:00

La travessia pel Desert és llarga, dura i silenciosa. Hi ha moments, cada volta menys, on el silenci, per apreciar el vertader so de la Paraula, és tant necessari que el vent que ens envolta és el nostre huracà particular. El portem a sobre amb tanta naturalitat que la bogeria permanent és ja un entorn surrealista i creatiu de somnis desperts. Com menjar a deshora. Tant com el silenci és important menjar entre hores, que no a deshores, i alimentar-se de paraules en silenci. Eixa és el desig dels aborígens del Desert de la Paraula. I per aquesta raó et demanem ens acompanyes en la propera tertúlia de molles i vers. Ens podràs trobar a l’oasi particular del nostre desert de paraules al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida.

La proposta per al pròxim divendres 30 de maig és el Poeta Rainer Maria Rilke i per ser més concrets les “Cartes a un poeta jove”. Ací tens dos retalls de l’edició que ha publicat Angle Editorial.

“I també en l’home hi ha maternitat, em sembla a mi, corporal i intel·lectual; el seu crear és també una forma d’engendrar, i és engendrar quan crea des de la plenitud més íntima. Potser els sexes estan més a prop del que es pensa, i la gran renovació del món potser consistirà en el fet que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments erronis i aversions, no es buscaran com a contraris, sinó com a germans i veïns, i s’ajuntaran com a persones, per portar junts amb senzillesa, serietat i paciència la difícil sexualitat que els ha estat imposada”. Pàg 65

“El que cal és només això: soledat, una gran soledat interior. Entrar dintre d’un mateix i no comunicar-se amb ningú durant hores: això és el que s’ha de poder aconseguir. Estar sol com ho estàvem quan érem nens, quan els adults anaven i venien al voltant nostre, embolicats amb coses que semblaven grans i importants, ...”. Pàg 74

Com sempre. Profit, bon vers i lletra nova. Sense oblidar les molles.

28 de març pròxima cita de molles i versos al Desert de la Paraula

2008-03-15T05:03:00.000-07:00

28 de març pròxima cita de molles i versos al Desert de la Paraula

Per poder parlar dels nous projectes de la Gent del Desert us convoquem a que entreu amb pas ferm al Desert de la Paraula. L’oasi està situat al P Mestre Ferrero, 19-20 d’Ontinyent i obri les seues de la haima a les 21:30h. Aigua?, no sé sí el pou encara està ple i la font crec que ja no raja. Però Xibeca i Cerol sí que tenim segur. A companyat de molles i versos. El més important és gaudir de l’hospitalitat dels beduïns, de la gent que ha fet del desert la seua subsistència literària.

Fragment d’un poema de Pep Alfonso a tots els Lluís que s’estima.

Coneguts i per conèixer. Que venen i que vindran.

Roda Lluís, roda

que canta la llum

que canta el vent

que canta el teu gest

amb ritme irregular

frenètic, un tic

acompassat, un tac

tac les cametes

tic d’agulles de carn

boges que ballen

a destemps del vent

que et somou

com un bri

de palla que balla

roda, rodola

i torna i balla

i t’acompanya

fidel als intervals

del teu procés

cames amunt

cames avall

marcant el temps

amb ferro de vent

a deshora del ball

tribal, aborigen

del naixement

primer i únic

de la Mare Terra.

Bullirà La Safor, com la cassola al forn

2008-03-14T17:03:00.000-07:00

Guillamino i Pedrals a l'Olímpia d'Oliva

Com ha apuntat el poeta barceloní Víctor Obiols a la Safor s’hi concentra una alta densitat poètica. Hi estic d’acord. Sols cal fer un xicotet repàs pels poetes que ha donat el camp del vers de la Safor. I un fruit, que ja maura a bon ritme és el Poefesta.

La primera sessió que m’he ficat al cos de poefesta ha estat Endolls de Guillaumino&Pedrals. Poesia i música a ritme de hip-hop fonamentalment. Encara que s’ha pogut escoltar flamenc i també soul, entre d’altres. El més important és que l’han compartit amb alumnes d’institut. La poesia al servei del ritme i la diversió jove. Amb un sentit de l’humor sense complexos ni autocensura.

La vesprada, malgrat arribar tard un altra volta, entrar a Oliva amb falles i la Setmana Santa als carrers és un suïcidi per als nervis. Però val la pena seure a l’Olímpia d’Oliva a escoltar bona poesia vinguda des de Roma, Barcelona, Salamanca, A Coruña, Málaga, Terrassa, Pierola, Palma de Mallorca i Beniopa.

Ressaltaria la força juvenil, inflamada la tostesterona de l’adolescència tardana, de la mallorquina Tonina Canyelles. Visca l’hormona de l’adolescència més maura i plenament poètica que ha avocat a dalt de l’escenari. El seu poema Babel 2008 no té desperdici. Però l’evocació i l’imaginació sense complexos del que fan les imatges dels sants quan els deixem tranquils a l’església tampoc al primer poema menys encara. Tampoc deixar de banda la Madame silicona de la Maritxell Cucurella també ha trencat esquemes. La malaguenya Maria Eloy també ha obert la caixa dels trons i amb la seua passió poètica ha arribat al públic. M’han agradat més les dones, en el sentit poètic del terme, és clar.

Al final ha pagat la pena el temps passat a la senda dels elefants metàl·lics per gaudir del bon vers. Al final un bon oasi al vell mig del desert de la paraula. Mentre hi ha vers hi ha esperança.

Un any i "Fa vint anys que tinc vint anys"

2008-02-27T14:24:00.000-08:00

Tots els dies són
una celebració
del pas del temps
que gra a gra s'esgola
pel vidre transparent
del dia de dalt
al dia de baix
que cau
i cau
cau
de cul
obert
com la nit al dia
s'obre i s'esmuny amunt
perquè és la llei de l'embut
que t'ajuda a tragar la fel del temps

Ja sols queda un any
i farà vint anys
que tinc vint anys

Poema de Pep Alfonso en el seu aniversari

KRISTI STASSINOPOULOU – STATHIS KALYVIOTIS Taxidoscopio (Resistencia, 2006)

2008-02-26T07:23:00.000-08:00

GRÈCIA MODERNA

Tothom amb dos dits de front sap que Grècia és un dels països més admirables del món. La vella nació que va ser creadora de mites immortals i bressol de la cultura occidental roman viva dins els límits més aviat modestos d’un territori que, per europeu i mediterrani, ací ens resulta familiar. Els grecs continuen cultivant lleialment la seua llengua, que pràcticament sols ells parlen però que ha esguitat de vocables, els considerats més cultes, la majoria de tots els idiomes imaginables; una llengua que escriuen en un alfabet propi en què es basaren uns altres. Aquell que visita el país constata l’afecte que els grecs professen a la seua cultura, en concret a la seua música. Al capdavall, que el que sona en ràdio, TV i locals d’oci siga fonamentalment música del país no hauria d’estranyar tant, però vist des d’altres punts del planeta més permeables a colonitzadors de divers pelatge, pot resultar cridaner.

La música grega és única i universal. Dels gèneres hel·lens, el rebétiko (renovació de la música tradicional desenvolupada a la primera meitat del segle XX en ambients subproletaris i marginals, semblantment a flamenc, tango, fado o blues) gaudeix ja –a hores d’ara, un anacronisme– del màxim respecte i fama, desplaçant per fi aquella fal·làcia per a guiris anomenada syrtaki (si us interessa el tema, podeu consultar, per exemple, el complet article “Bouzuki, haixix i mala vida” de J.V. Frechina; es pot trobar a www.carrutxa.org). A més, Grècia ha projectat al món figures de la composició, l’execució i la cançó tan magnes com Manos Hatzidakis, Mikis Theodorakis, Yorgos Daralas, Haris Alexiou, Alkistis Protopsalti o Savina Yannatou, tots els quals ha de conéixer qualsevol melòman que se’n pree.

Els artistes de què parlem avui, la cantant i escriptora Kristi Stassinopoulou i el baixista (multiinstrumentista, en realitat) i compositor Stathis Kalyviotis, són tota una altra cosa; són dels músics que, decididament, es deixaren influir per la cultura del rock. Ell, per exemple, va ser fundador de la primera banda punk de Grècia, Anipofori. Ella, a qui sovint es compara amb Patti Smith –físic i actitud s’hi presten– inicià carrera als darrers 70 en diversos grups i fent de Maria Magdalena a la versió grega de Jesus Christ Superstar, i esdevingué després figura de l’escena underground atenenca. El 1989, els camins d’Stassinopoulou i Kalyviotis es van creuar a Selana, tal volta la banda de rock més important de Grècia (combinació de música d’arrel i so de garatge que algú va batejar com ethnopunk), de la qual feien també part el guitarrista Kostis Anagnostopoulos i el baterista Vangelis Vekios. Desfets Selana, Kristi i Stathis van mantenir-se junts i realitzaren una sèrie d’àlbums –Infantokosmos (1997), Echotropia (1999), The Secrets of the Rocks (2002)– que captaren l’atenció –portada el 2003 a la prestigiosa fRoots– de la crítica i el públic atents a l’anomenada “música del món”. Cal dir que tan oportú llançament internacional no es va fer sota el paraigua d’una companyia multinacional sinó amb editores independents (Protasis a Grècia, Resistencia a Espanya, Heaven & Earth a Alemanya, King Records al Japó...) facilitant així la traducció de textos i crèdits a una llengua pròxima, en el nostre cas l’inevitable castellà.

Com a resultat del seu impacte internacional, Stassinopoulou i Kalyviotis van ser requerits en tota mena de clubs i festivals d’arreu del món. El disc Taxidoscopio és fruit d’aquest periple que la portada resumeix. Les cançons reflecteixen les experiències viscudes en llocs com Alemanya, Armènia, Brasil, Canadà, Espanya, Índia o Israel, de vegades a manera de diari de ruta, unes altres de sàvies observacions, com les de la cançó “Nama namaste”, on amb gran intuïció s’il·lumina el parentiu lingüístic entre grec i hindi. La titulada “Erivan” comença amb els sons d’aqueixa ciutat armènia a l’alba; hi van captar els crits d’un venedor ambulant i el text conclou desitjant que, en acabar el dia, aquell home porte a la butxaca algunes dracmes (moneda que ja no és oficial a Grècia però sí a Armènia). També hi trobareu una cançó sobre la verema a Sikinos, una peça folk tràcia o els tres temes finals, dedicats a Thalia Lalovidou, membre del crew de la banda que va morir setmanes abans de la gravació. En fi, una reeixida barreja que combina salmòdia bizantina, ritmes balcànics, rebétiko, rock, electrònica... La instrumentació, variada i atractiva: sintetitzadors, guitarres, saxos, harmònica, lira de Creta, llaüt, saz, gaida, harmònium i un arsenal de percussions que inclou el que per a ells deuen ser exotismes com el cajón i les castanyetes.

Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 674

David mira gramage, el poeta local; en diem

2008-02-01T15:23:00.000-08:00

David mira gramage ens va oferir dos poemes inèdits
per finalitzar la presentació del CD "El pèndol i la terra"

Per a la Gent del Desert parlar de David és senzill. És un referent poètic, sense necessitat de moltes explicacions. És una font de creativitat literària al Desert de la Paraula. Una font que raja contínuament matèria primera per a continuar fent:

“al vent,
des del vell cercle immutable”.

Tots pensem que veure de la font que tenim al bell mig de la plaça del poble és un acte localista, rural i “fora de context”. Res més lluny del nostre pensament. Al temps que lluny també de la globalització que ara està d’actualitat (no m’agrada la paraula moda).

Doncs bé, quan des dels mitjans de comunicació l’etiquetem com a “el poeta d’Ontinyent” no és res més que això; que va nàixer i viu ací a casa. Com ho ha fet l’altre poeta d’Ontinyent que ens acompanya en aquesta presentació. Però David per a nosaltres està de plena actualitat per mirar el món des del interior del seu vers. Que no és més que la prolongació del seu cos, la seua extremitat més desenvolupada. (Anava a dir llarga, però anem a deixar-ho estar. No vull ser impertinent).

Possiblement aquells que sols coneixen d’ell el seu llibre “On comença la Vall” tenen eixa imatge excessivament localista perquè l’obre del poeta comença a casa i s’escriu des de casa. Però els poemes més forts, durs, íntims i frescos tant mateix els trobem a els altres fulls; al temps cremat, a la desteixida memòria, al gat (entre la poesia publicada a casa), ... i també a tants manuscrits que no han rajat encara de la font del David. I també a un fum de col·laboracions poètiques que ha fet amb molta gent i projectes literaris i plàstics. Pot semblar-ho des de fora, però David no és el típic poeta solitari segut a la seua torre d’ivori.

No vull acabar sense ficar l’accent sobre el fet que més condiciona, per a mi, la visió erròniament localista que es poden fer del poeta. La seua edició sí que ha estat exclusivament localitzada. Com no, a casa, entre les serres que delimiten la seua vall, la Val Blanca. Jo des d’aquest cadafal i amb el treball que hem encetat amb “El pèndol i la Terra” (que no vull que em mal interpreten aquells que amb tanta cura i treball l’han editat ací a casa) reclame justícia literària per a uns versos que no poden quedar emmudits al Desert. Sense la possibilitat de rajar lliures, fora de la presó necessària del paper mullat de les grans editorials d’aquest País. Tot arribarà, fins i tot el bon vers té el seu moment.

Per acabar, ara sí, com a lector de poesia, vull furtar-li i fer meus uns versos del poeta:

“... visc en
el lloc on vull –o voldria- morir-me”.
Del llibre “Desteixida memòria”, pàgina 18

LÍDIA PUJOL Els amants de Lilith (Temps Record, 2007)

2008-01-29T08:10:00.000-08:00

FASCINANT FEMENÍ

Hi ha una artista fascinant a Catalunya. Es diu Lídia Pujol (en realitat, López Pujol). És cantant i actriu, i en ambdós camps desenvolupa la seua capacitat de treball, les seues grans qualitats (entre altres, una veu excepcional) i la seua seductora feminitat (que inclou un somriure enorme). La seua edat no és un secret, però tampoc es divulga: deu estar prop dels quaranta. Després d’una acurada formació (Taller de Músics, Col·legi del Teatre), va irrompre a escena amb múltiples registres: vocalista del grup de rock Berlín Este, muntatge de música jiddisch amb acompanyament d’acordió, pas pel grup de folk antic Els Trobadors, dos àlbums amb el reconegut duo Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998-2000)... I, en acabant, col·laboracions amb artistes catalans (Sopa de Cabra, Miguel Poveda i Chicuelo, Dani Nel·lo, Roser Pujol, Mayte Martín) i no catalans (Pedro Guerra, Pat McDonald, Jabier Muguruza, Brian Dunning); i un magnífic disc a cinc veus junt a Miquel Gil i Psàlite (Terregada, 2003); i participació en muntatges de Toni Xuclà com Suite de la Mediterrània o Notícia del Regne de Mallorca; i teatre musical com l’Opera de quatre rals dirigida per Calixto Bieito i teatre “a seques” junt a Sergi Belbel o, inclús, dirigint ella mateixa... Del 2004 és el seu primer disc en solitari, Iaie, extraordinari. S’hi podia escoltar des d’una cançó en gaèlic amb arpa celta fins a poemes de Prévert o Lorca, passant per un Rossinyol amb variacions per acords menors.

Darrerament, i ara mateix, Lídia Pujol ha estat ben ocupada compaginant tres muntatges diferents, el resultat d’un dels quals és el disc que avui comentem. Els amants de Lilith fou estrenat el 30 de maig de 2007 al TNC de Barcelona; ara ha aparegut en disc, la meitat de les cançons en la versió realitzada en directe aquella nit i l’altra meitat en estudi (amb producció de la mateixa cantant, assessorada pel pianista Dani Espasa i el tècnic Josep Roig). La banda, on destaca la guitarra de Pau Figueres i la flauta de Xavi Lozano, es complementa amb un quartet de corda i una petita coral on sobresurt el pes pesant del folk Joan Figueres, líder de Psàlite.

Lilith és un mite hebreu de la literatura rabínica: la primera dona d’Adam, feta del fang, la qual habità el desert i engendrà dimonis després de ser expulsada del paradís per haver adoptat una sexualitat activa i bescanviada per la més submisa Eva, treta de la famosa costella. Lídia Pujol ens presenta ací una selecció de cançons, sobretot tradicionals dels Països Catalans, que ens parla de dones de l’estirp de Lilith, però també de la d’Eva. El repertori ha sigut concebut a partir d’una recerca directa a les fonts orals. Part de les cançons són clàssics molt coneguts, però unes altres són veritables sorpreses. En tots els casos s’ha respectat la versió textual dels informants, tant pel que fa a la llengua (dialectalismes, castellanismes...) com, molt especialment, la manera de narrar unes històries torbadores, moltes horribles, que sovint els folkloristes romàntics i postromàntics havien difuminat i edulcorat per prejudicis morals. Perquè el que ací es retrata és el costat més terrible de la condició humana: la mort per despit (“L’enamorada desesperada”), mares que assassinen per traïció (“Amèlia”) o per gelosia (“La filla del rei”), violència masclista (“Caterina de Lió”), el desig irrefrenable d’un adulteri (“Beatriu, comtessa de Dia”), el plany d’un amant davant la mort inesperada de la promesa (“Cecília”, versió menorquina de “L’hereu Riera”), un incest (“La nina i son germà”, lleu variant de “La dama d’Aragó”), un sòrdid cas d’abús sexual, traïció i venjança ambientat a Reus (“La dama enganyada”), la tristor d’un vell abandonat per dona i fills (“El moliner”), un intent de violació (“La pastora”), necrofília i deshonra (“La guardadora d’un mort”) i un diàleg amb la Mort presentada prematurament (“La mort i la donzella”, amb percussió de ganivets). Tanca l’àlbum un tema que té poc a veure amb la resta: es tracta d’una versió d’“El somiatruites” d’Albert Pla (del disc Anem al llit de 2002), amb participació del mateix autor i de Dolo Beltran, de Pastora.

Autor: Jesús Barranco
Publicat al Crònica número 671 de febrer de 2008

La València fesol

2008-01-18T02:47:00.000-08:00

Divendres 18 de gener de 2008 - Levante emv - pàgina 6

Sobren els comentaris de quin és l'interés que té la Generalitat Valenciana en el coneixement que els seus funcionaris tenen de la Llengua. El que si que saben fer servir és el Salt 3.0, eixe programa que com s’ha demostrat és l’únic contacte que tenen amb la llengua escrita.

Però podem aprofitar l'idea "poètica" i fer-ne uns vers o una cançó dels Ovidi Twins.

La València fesol i naps

cassola al forn amb naps, clar

dels camps de golfs que són

els xavals d’ulleres fosques

i vestit jaqueta negra fesol

i naps de golf i camps de forn

turisme que vull al sol de la mar

salà que mulla d’ignorància

els peus nus dels aborígens

que recullen pilotes de golf

dels camps de la València fesol

presentació d'“El pèndol i la terra” al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida

2008-01-17T14:40:00.000-08:00

La presentació es farà el divendres 1 de febrer a les huit de la vesprada al Casal. A la presentació es podran escoltar algunes de les cançons que formen part del disc així com algun dels poemes recitats per la Gent del Desert. El poeta David Mira ha confirmat la seua assistència a l’acte. Possiblement inclús tinguem el privilegi d’escoltar un dels poemes recitats pel propi autor.

El disc està ja a la venda al Casal al preu de huit euros. Els socis de l’IEVA el podran adquirir al preu de cinc euros ja que l’entitat ha col·laborat en l’edició.

Després tindrem tertúlia del Desert de la Paraula. Com sempre, sopar baix braç i després tot allò que porteu de casa. Com ja han batejat alguns companys tindrem el "pa i molles" corresponent al mes de febrer. Porteu moltes molles dels rosegons de vers que amagueu a casa. Els sucarem a la mala llet, perdó, a la llet calenta amb café o amb allò que us vinga de gust sucar.

Aigua al febrer del Desert

2008-01-12T04:20:00.000-08:00

*Font de paraules fresques a dos veus

Les tertúlies del Desert de la Paraula tornen a brollar el divendres 1 de febrer. Com sempre a les 21:30 al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida.

El passat divendres 11 de gener vam tindre un sopar baix braç per recollir els discos de "El pèndol i la terra". Ja han tornat a casa per poder començar la venda. Al Casal en podeu trobar o bé si teniu la sort o la desgràcia de coneixer un membre de la Gent del Desert també el podeu comprar.

Al mateix temps que el Jesús ens anava cantant el nou projecte poètic i musical del Desert de la Paraula, els poetes de casa o millor dit des de casa, la nostra poètica casa, les propostes de com nedar a les aigües del Desert ens van portar a descansar el proper divendres 1 de febrer. Com sempre a les 21:30h per sopar baix braç i després, o al mateix temps però mai amb la boca plena de molles, parlarem de les nostres coses. Des de casa, des dels nostres poetes. Per tancar el mes també tenim una sorpresa, si al final podem contactar amb la poetessa d'Oliva, i obrirem el Llibre de les Brandàlies. Sempre amb el permís de l'autora i esperem que amb a seua presència.

Ofegat fins als ronyons a les aigües seques del Desert de la Paraula espere que estigueu oberts als vents nous de la Tertúlia. Us esperem a tots aquells caminants que us interessa la travessia pel Desert de la Paraula.

Presentació al Casal Jaume I del poemari "Visions Provisionals" de Sergi Torró

2008-01-04T07:56:00.000-08:00

Jesús Barranco presentant el poemari "Visions Provisionals"

al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el divendres 14 de desembre de 2007

* Reproduïm íntegrament el text de la presentació. És una mica llarg però us assegure que no es sentireu decebuts en acabar de llegir-lo. Bon profit i bona lletra!

LES PROVISIONS D’UN GOLIARD

Fa quatre anys i tres mesos que conec Sergi Torró i Ferrero. A pesar que no és molt de temps, ens uneix una gran amistat. Una gran amistat que ens ha portat a compartir projectes com la tertúlia El Desert de la Paraula, que us ha convocat avui, o el disc d’homenatge al poeta David Mira El pèndol i la terra, que precisament la pròxima setmana ix a la venda. Una gran amistat que feia impossible que jo poguera negar-me a la seua petició de fer aquest text de presentació del poemari Visions provisionals, el tercer que publica.

No podria despatxar aquest parlament amb unes paraules de compromís sobre el currículum de l’autor ni fent-ne una mena d’anunci publicitari –quasi tots vosaltres coneixeu Sergi bé o molt bé–, de manera que intentaré construir un discurs més personal explicant, primerament, la meua “visió provisional” sobre la seua personalitat i, en acabant, referint quina ha sigut la meua lectura del llibre. Tem que hi posaré a prova la nostra –insistisc– gran amistat, ja que és possible que en algun moment traspasse involuntàriament els límits de l’estricta cortesia.

Vaig començar a tractar Sergi Torró per raons professionals, quan ambdós ens vam incorporar al claustre de l’Institut de Biar, on jo m’he mantingut i ell no. Vam establir connexió, de forma immediata, per afinitats ideològiques, pel nostre gust per la música i per altres raons, com coneixences que jo tenia de persones molt pròximes a ell. Prompte vaig saber del seu sentit crític –no gose dir “demencial sentit crític”, com ell mateix ha escrit en un vers (pàg. 16)–, una característica que va reforçar aquella connexió i la va tornar complicitat. Advertiré que per a mi, i sé que també per a ell, és necessari que la crítica incloga l’autocrítica, i fins i tot comence per aquesta. Així, en aquelles primeres converses, no es van salvar de burles i censures ni els nostres teòrics “companys de viatge” (sociolingüistes, nacionalistes, esquerranistes...) ni tampoc –i és delicat que ho diga ací, a Ontinyent, per la possible presència d’antics alumnes– la nostra pròpia condició de professors de Llengua i Literatura; recorde com, constantment, maldéiem dels continguts oficials de l’assignatura de “Valencià” i dels llibres que ens veiem més o menys obligats a utilitzar a classe (“llibres de text” i “llibres de lectura”, quines expressions tan estúpidament tautològiques).

Poc després, i sense que succeïra res de particularment greu –potser ni tan sols de particular–, la situació del meu amic en aquell institut es va complicar. Sense buscar-ho però sense intentar evitar-ho (la diplomàcia no és una activitat que ell cultive), va trobar-se, per un costat, amb l’hostilitat d’un alumnat poc cultivat i molt contestatari i, per l’altre, amb la pressió de la directiva, que començava a tirar-li l’alé al bescoll. Anem per parts: en primer lloc, Sergi no és un professor típic, d’aquells a qui l’alumne pren fàcilment la mida que permet passar curs sense pena ni glòria. Ell té un únic compromís, i és amb la matèria que imparteix. A la pàgina 50 llegim: “Estudiarem també / els clàssics llatins / Perquè sense ells / no tindreu ni puta idea / (com jo; estudiarem junts)”. Són uns versos increïbles: les paraules d’un professor que ni intenta agradar ni intenta agradar-se. En segon lloc, Sergi és el tipus de persona que, si formava part d’un partit, en promouria de seguida una escissió. La seua pràctica de la llibertat i de la dignitat passa per una desafecció radical a la jerarquia i, més en concret, als jerarques. Ell mateix ens ho explica –ens ho retrau– en un vers que, en la meua opinió, està entre els de més altura dels de l’obra que presentem: “Us heu oblidat de no respectar l’ordre?” (pàg. 21). El cas és que, per posar en pràctica aquestes idees, en un moment donat, la direcció del centre –a qui Sergi solia qualificar de “dictablanda”– semblava disposada a llançar-lo als peus dels cavalls, altrament anomenats “inspecció educativa”.

En aquell punt, vaig intervenir per apagar aquell foc d’encenalls que amenaçava de socarrar el meu company. Que conste que ho vaig fer perquè m’hi van convidar i no per cap vocació de mediador. El cas és que, en certa ocasió, em vaig trobar en una estranya reunió on un representant de la direcció esperava la meua opinió com a Cap de Departament sobre una turba d’alumnes empipats que brandaven uns apunts sobre literatura catalana del segle XIX mentre proferien queixes que es poden resumir en la frase “no pot exigir-nos que sapiem tot això, ja que mai n’havíem sentit a parlar”. Vaig revisar aquells papers per comprovar que eren conformes a les programacions didàctiques. Com que així era, va quedar desmuntada la temptativa de revolta. No sé si vaig afegir, encara, que l’única cosa realment escandalosa era que mai hagueren sentit parlar de la Renaixença. Però, veritablement, m’havia sorprés la mena de “terrorisme pedagògic” que havia aplicat el meu company posant-ho tot, de colp, sobre la taula (el Romanticisme i la tradició literària, la nació i l’alienació...) sense preocupar-se gens per proporcionar als alumnes una miqueta dels quilos i quilos de vaselina que altres utilitzem per a intentar que penetre en ells una mínima part d’aquesta classe de continguts. Allò havia sigut com obligar els espectadors de Aquí hay tomate a presenciar un debat de Millenium. Amb una tal actitud, entre ingènua i agressiva, els indicava: “Sóc professor de Literatura, no un animador sociocultural”, i l’alumnat ho interpretava com l’inici de les hostilitats.

Diversos fets posteriors em confirmaren que Sergi tendeix a viure perillosament, a saltar línies roges, i no sempre de manera conscient. Ell ha sigut capaç, per exemple, de dedicar tota una exposició oral davant un tribunal d’oposició a criticar la qualitat d’un poema. En comptes de fer el previsible comentari acadèmic, “magistral”, va explicar les raons per les quals aquell text li semblava molt roín. Que hi conste la meua sincera admiració però, desgraciadament, el tribunal no ho va jutjar tan genial.

En fi, deixem ja d’airejar detalls més o menys privats, que podríem prendre mal. Supose que l’autor fa estona que deu pensar: “Jo he vingut ací a parlar del meu llibre!”. Toca comentar Visions provisionals. I començarem pel títol, que és una manera raonable de començar. M’agrada aquest títol; el joc entre “visió” i “provisió” és interessant. Hi entren connotacions i sentits que les paraules tenen: “visió” és “percepció” però també “miratge”; “provisional” és “momentani” però també es relaciona amb “providència” (veure enllà). Les interpretacions possibles oscil·len, per tant, entre la de “definicions no definitives” i la de “al·lucinacions lúcides”. He de reconéixer que en més d’una ocasió he acabat donant la raó a Sergi en alguna apreciació seua que, en principi, m’havia paregut suspicaç i exagerada. En aquest sentit, tinc proves de la seua “pro-vidència”. Però, és clar, com que no té raó sempre, també va bé allò de “provisional”.

Vaig conéixer Visions provisionals en versió quasi definitiva gràcies a la còpia mecanografiada que em va proporcionar l’autor a l’estiu de 2006. En aquells dies, jo anava molt atabalat amb la gravació del disc a què m’he referit al principi i en vaig fer una lectura superficial. D’altra banda, –i potser pensareu que utilitze la falsa modèstia– em considere un mal lector de poesia. De fet, si poguera, ara diria simplement que cadascú té l’obligació de fer la seua lectura personal, i tancaria ací el discurs. Però això seria, clarament, fugir d’estudi. Supose que tinc l’obligació de comentar el llibre, i m’hi posaré. Però, com que realment sóc un mal lector de poesia, la primera cosa que confessaré és que hi ha certs passatges que no entenc. Especialment hermètics em resulten els poemes “Rata que fuig” i “Un peix mort”. Per descomptat, que jo no n’entenga gran cosa no vol dir que em semblen roïns; al contrari. Al joc de desxifrar que els poetes ens proposen (i que, almenys jo, m’impose com a obligació) no sempre tenim les claus per donar-hi cap sentit. Tinc assumida aquesta sensació, sobretot, des que a la universitat em van fer llegir el poeta peruà César Vallejo: “M’ha semblat meravellós” –vaig pensar– “però no sé ben bé què significa”. I m’afanye a dir que tampoc no cal. El gran Julio Cortázar afirmava per boca d’un alter ego anomenat Lucas, (criticant els qui, des de paràmetres de racionalisme, o realisme social, etc. defensaven que tota literatura s’havia “d’entendre”), que ell tampoc no “entenia” com funciona la televisió, i no per això en demanava la destrucció. Per tant, no cal rebuscar.

Deixant al marge, doncs, allò que m’ha resultat impenetrable, hi ha diversos elements del llibre que sí podria comentar. Especialment, n’hi ha un que, a la meua lectura personal, ha romàs al meu cervell, dringant amb un ressò tan persistent que, fins i tot, em preocupa. Quina cosa és aquesta?

Certament, no els aspectes formals de versificació. Potser el que ara diré no és més que una altra rucada, però vull ser sincer: no sóc amic de la versificació lliure. M’agrada bastant més la tradicional, aquella que proporciona rimes i regularitats rítmiques. Sobretot perquè, habitualment, quan llig poesia, intente cantar el text, és a dir, tendisc a buscar-hi una partitura. Supose que és un comportament estrany, una deformació que em queda del temps en què vaig ser autor de cançons. No és que el vers lliure no es puga cantar però, com va dir el gran Lluís Llach a propòsit dels seus primers treballs sobre Martí i Pol, costa deu vegades més. A més, la musicalitat inherent al text poètic queda ací, en certs poemes, deliberadament destruïda per un estil prosaic bastant enemic del vers; pense, per exemple, en aquella pàgina 39 on, entre altres coses, es publicita un disc de La Xafigà. No vull donar tampoc la sensació de conservador recalcitrant: evidentment, el vers lliure és una de tantes coses que l’avantguardisme va posar en circulació que es quedaran per sempre, però opine que no és per ací que la poesia es retroba amb la cançó. I el cas és que me n’hauré de desdir immediatament, ja que, aquests darrers dies, he estat treballant la musicació d’algun poema del llibre – Sergi ja ho sap, perquè li ho vaig explicar ahir mateix – i crec que, finalment, serà possible que després, la presentem ací, en estrena mundial.

Preguntàvem: què era allò que havia quedat ressonant al meu cervell després de llegir aquests poemes? Es tracta, potser, d’algun tret lingüístic? No, tot i que l’obra presenta elements molt satisfactoris en aquest aspecte. M’ha interessat, per exemple, la destrucció de la semàntica en versos com “No se sap res per què” (pàg. 17). He celebrat troballes lèxiques, en aquest context de “contradiccionari” que és la poesia, com ara “tendrum” (cartílag), “bubons purulents” (ferides infectades) o la feliç expressió “escura’t les butxaques, ludòman” (pàg. 20). També m’ha sorprés la presència d’elements propers a aquesta mena de llengua paral·lela conformada per estranyíssims noms propis que són les marques comercials. Supose que us heu adonat que al món on vivim ja no és massa pertinent discutir si cal dir “lleixiu” o “lejía”, perquè ara, senzillament, d’això se’n diu “Neutrex” o, més recentment, “Kalia Vanish Oxi-action Multi”. Doncs bé, em sembla molt d’acord amb qui es defineix (pàg. 53) com “delinqüent del llenguatge” la inclusió d’aquest pseudoidioma en versos com “Buta-trans / Sindi-prem, multi-fruit / Triturama multimax” (pàg. 20), en la inspirada utilització que es fa de la paraula “hipercor” (pàg. 23), en les abreviacions impronunciables del Bar Rest Hnos Gómez (pàg. 24) o en una referència al Volkswagen Golf –amb errata inclosa– (pàg. 63).

I si tampoc no és el llenguatge allò que dic que tant m’ha impressionat, ¿ho seran, potser, els referents culturals que omplin com a motius les pàgines de l’obra? Podrien ser-ho, però no. I podrien ser-ho, no tant per aquella boutade “Contra Cerol” que per poc que circule esdevindrà una petita celebritat dins del món literari valencià, sinó pel bigarrat panorama de personatges que, com a les cançons-llistat de Sisa, van des del toro d’Osborne a Kàrpov i Kaspàrov, passant per Frankenstein, Batman, Wojtila, Motetes, Ulisses, Floquet de Neu i Xu-Lin, el científic Paul Dirac, Julio Iglesias, Tarzan, el lingüista Van Dijck, Josafat, Kruixtxov i Stalin, La Xafigà i Al Tall, Cruyff, Letícia (la princesa?) i Peronella (la reina d’Aragó, rebesàvia de Jaume I, a la qual van casar a la tendra edat d’un any) –per cert, sublim la tornada adreçada a Peronella! És la classe de versos que m’alegre de llegir! Mereixerien estar al destacat de la portada més que els triats per l’autor: “Peronella, / hi ha dues classes d’home: / els sentimentals / i els de negocis” (pàg. 66)–. També s’hi fa una aclaridora referència als goliards: monjos medievals de vida dissoluta que voltaven pel món amb la intenció d’aprendre i cultivaven una poesia jocosa i d’esperit lliure. Metàfora de Sergi Torró.

I si tampoc es tracta d’aquestes referències culturals, què deu ser allò que estic reservant-me per al final? Potser es tracta de la qüestió identitària? No; afortunadament, Sergi no ha fet un poemari sobre la cansosa temàtica nacional. Però, per descomptat, això que tant ens preocupa i ens ocupa, no queda fora de les seues reflexions. Pel poemari sobrevola la solidaritat íntima amb pobles com el txetxé, l’amazic, etc., torturats fins a la destrucció per violentes, oprobioses colonitzacions. En aquest sentit, el nacionalisme del poeta és global i es basa en allò que Bertrand Russell va anomenar “la superioritat moral de l’oprimit”. Cite de la pàgina 53: “A mi m’hauria agradat / ser un indi de l’Amèrica del Nord, / que m’haguessen massacrat vilment / els rostres pàl·lids / L’esperit del meu poble volaria / pel Cosmos / i jo estaria mort”. També, al poema titulat “Perorata” trobem unes amonestacions molt agudes sobre la identitat valenciana i la identitat personal.

“Ah, ja sé!” –pensa algú entre el públic– “És l’humorisme! M’havien dit que este tio és molt de la broma (a pesar de la tabarra que ens està donant esta nit)”. L’humorisme; sí, la qüestió m’interessa, realment ja estem aproximant-nos molt al nucli principal de la meua reflexió. És clar que he gaudit amb els moments hilarants que el poeta ens serveix. El text que comença “Sóc aficionat al balanceig dels peus” (pàg. 13), amb la seua descripció minuciosa d’un acte banal, evoca aquelles absurdes “Instrucciones para subir una escalera” de –altra vegada– el gran Julio Cortázar. A “La barracuda i el tresor”, la narració, considerablement desordenada, d’una pel·lícula de sèrie B bastant estúpida també proporciona moments humorístics: “El dolent no ha deixat de fotre / durant tota la pel·lícula (...) / Primer insulta la intel·ligència dels herois / Després els segresta, i fa que ella / haja de traure’s la brusa” (pàg. 55). Igualment, somriem en reconéixer, al somni narrat al poema “Almansa”, la matèria de què estan constituïts els nostres propis somnis. En altres ocasions, apareix la fina ironia, com quan es diu que al sintagma “domini lingüístic català” li calen dues vegades cometes. Però, sobretot, resulta impressionant la manera com el poeta fa funcionar l’anticlímax: expressions com la paraula “pixorro” tancant una estrofa d’aire cerebral o la idea inesperada de les ganes de fumar-se un canut enmig d’una tendra reunió familiar... Ací el somriure se’ns gela. Ens adonem que l’humor d’aquest escriptor va carregat de dinamita, especialment contra allò que solem considerar “convencional”.

Em sembla recordar que Sergi ha explicat en una entrevista (no sé si la concedida a l’amic Pep Alfonso, ací present, per a la revista Crònica o en una altra de les fetes arran de la consecució del Premi Ibn Hazm) que, en aquests poemes, adoptava una actitud cínica. És possible que m’equivoque de paraula o que calga atribuir-la al periodista. Si no, alerta, amic meu. Deus ser conscient que, en l’ús habitual, la paraula “cínic” té un sentit tan negatiu (“impúdic”, “insincer”...) que és perillosíssima; l’hauríem de reservar per a personatges com Ángel Acebes. No sé si saps, per cert, que el gran filòleg i cantant mallorquí Biel Majoral ha sostingut (en una entrevista amb el clarivident sociolingüista Eugeni Casanova) que el cinisme és l’instrument que els espanyols han fet servir per destruir la nació catalana, i que és allò que diferencia els espanyols (cínics) dels catalans (satírics). En qualsevol cas, si és cert que has reivindicat eixa paraula, vull pensar que et referies a l’escola cínica, la de Diògenes de Sínope, la que basava la seua filosofia en l’autosuficiència moral de l’individu, en la crítica de la civilització i en l’apologia de l’estat natural, un pensament que trobe que et va com anell al dit.

I vet ací com, finalment, hem arribat a allò que em mantenia inquiet i preocupat després de llegir Visions provisionals, i que per fi revelaré: la misantropia. El vers que ressonava al meu cap una vegada tancat el llibre era “Ara odie tothom”, de l’impressionant poema “Goliard” (pàg. 16). La misantropia, l’odi al proïsme, és una actitud que m’aterreix, perquè la reconec pròxima. És curiós, perquè fa un instant parlàvem d’humorisme –i riure és el millor que ofereix la vida, millor que follar, no?– i de sobte hem saltat a la por i al rebuig a les persones. Em fa pànic la possibilitat d’acabar convertit en un misantrop i, per això, intente mantenir a ratlla el meu sentit crític, evitant que derive en conductes antisocials. Faig la recomanació a l’autor, i me la faig a mi mateix: mantenir a ratlla la misantropia, a pesar de la constància i la contundència amb què la dura realitat ens puga confirmar la idea que l’excel·lència no abunda, precisament. Els qui som de la classe d’homes sentimentals, no de negocis, ens hi haurem d’acostumar, ens haurem d’esforçar per continuar enamorant-nos de la gent, per continuar sent amics de la gent, i per continuar, doncs, fracassant. Com feia precisament l’insuperable Diògenes, de qui parlàvem adés, qui s’entrenava per al fracàs implorant alguna cosa a una estàtua. És aquest el tema del llibre: el fracàs, el desengany, el desencís. Tots vosaltres heu pogut llegir al text de convocatòria d’aquest acte que Sergi afirma que el desencís no és necessàriament lamentable i dolorós; ell sap trobar-hi alguna cosa de voluptuosa i, fins i tot, agradable. I això, lluny de ser una frivolitat, no tan sols ompli de profunditat el llibre, sinó que s’apareix com una salvaguarda per a l’intel·lecte de l’autor .

Perquè la misantropia és molt perillosa; tant com el seu contrari, aquell que diu –en castellà– que “To’r mundo es güeno”. Tanmateix, és més que evident que, literàriament, és més acceptable l’expressió de l’emprenyament i del rebuig de la societat que no l’expressió del panxacontentisme i del “bon-rotllisme”. La misantropia és, però, un antítdot contra la boveria massa perillós, és una droga dura i destructiva. Fa caure en el maleïdisme i acaba amb la pau mental. Fixem-nos, si no, en el major misantrop de la literatura catalana, el poeta mallorquí Miquel Bauçà, qui va tindre una existència marginada i amargada fins a la seua desaparició, ara fa dos anys. El que aquesta actitud tinga de “políticament incorrecta”, en canvi, importa infinitament menys. Supose que Sergi és plenament conscient que tota la duresa vessada a la sèrie dedicada a Ontinyent (“La meua ciutat”, pàg. 32-45), amb versos com “pallassos uniformats / moros i cristians”, li ha de crear moltes més enemistats que simpaties. Però, com ha dit el columnista Francesc-Marc Álvaro a El Temps, no tenim l’obligació de llegir allò “políticament correcte”, sinó allò “literàriament correcte”. I, n’estic convençut, les Visions provisionals del meu amic Sergi Torró, àlies Goliard, es troben al segon grup.

Ontinyent, 14 de desembre de 2007
JESÚS BARRANCO GONZÀLEZ

MANU CHAO "La radiolina" (Because Music, 2007)

2008-01-04T07:41:00.000-08:00

PRO CHAO (DE L’ESTACIÓ ESPERANÇA AL CARRER DESENGANY)

Avui escric emprenyat. Buscant informació per a aquest article, he descobert una espècie d’esport nacional que consisteix a criticar –fins a l’insult– Manu Chao. Mitjans i xats reprodueixen, amb la freqüència de dos de cada tres, opinions contràries a l’artista i la ideologia que representa, i expressen un punt de vista cínic que pot exemplificar aquesta frase de Quico Alsedo (El Mundo): “Su moralismo político de cliché me parece: a) visto; b) naif, y c) poco útil. E incoherente: un corte se titula “Politik kills”. ¿Y qué hace él, sino política?”. Aquest articulista ho suavitza amb un “me cae majo” o lloant el clàssic Clandestino com “extrañamente tocado por la varita”, però uns altres arriben a la insídia, insistint en l’argument que darrere el seu idealisme compromés s’amaga un voraç ànim de lucre. Hi ha, a més, qui no s’està de manifestar opinions racistes. Tot plegat, no val la pena ni contestar-ho, però emprenya tant que tem que avui perdré tota objectivitat i no mostraré la menor reserva sobre Chao. Sap greu, fins i tot, que el bon crític Roger Palà (El Temps, Enderrock) haja opinat que el cantant fa equilibrisme entre el món alternatiu i Los 40 Principales (la veritat, no escolte mai aquesta emissora, no sé si hi apareix) i ironitzat sobre el fet que el nou disc no incloga les cançons en català que l’ex Mano Negra diu haver compost des que viu a Barcelona. Però la gota que ha fet vessar el meu enuig s’ha produït en conéixer la condemna imposada per un jutge de Madrid, el passat 12 de setembre, al cantant i a les empreses Radio Bemba i Virgin, arran de l’afer “Próxima estación: Esperanza”. Al disc homònim de 2001, Chao va incloure, sense permís, un sampler gravat a la línia 4 del metro de Madrid i ara l’han obligat a fer públic un escrit reconeixent que va violar les lleis de propietat intel·lectual i a indemnitzar amb cert muntó de pasta els propietaris de les veus, el nom dels quals em negue a reproduir. Es tracta d’un actor de doblatge (la persona que s’interposa entre nosaltres i les autèntiques veus de Pacino, Nicholson o Hanks, entre altres) i d’una locutora de Radio Nacional. El primer deia allò de “Próxima estación” i la segona, “Esperanza”. Milers de persones senten allò a diari sense importar de qui són les veus. Però cosa diferent és si un altre “se’n lucra” (el disc va ser durant una setmana de juliol de 2001 líder de vendes a Espanya). ¿Se n’haguera venut un disc menys sense aquella frase? ¿Algú pot pensar que Chao va incloure-la pensant “ara em folraré”? Evidentment, feia una metàfora sobre l’emigració; desgraciadament, li’n va eixir una sobre la propietat privada.

Manu Chao funciona més com músic ambulant que com estrela del rock. Per això, la relació amb la premsa és difícil; sol fugir-ne. Costa trobar informació de qualitat com la que proporcionava el reportatge-entrevista “La vida libre” (signat pel millor periodista musical espanyol, Diego A. Manrique) publicat el passat agost a El País Semanal, setmanes abans de l’aparició de La radiolina. Gràcies a textos com aquest, ens assabentem realment de com pensa i actua el cantant. S’hi va esplaiar parlant sobre música, drogues, ideologies... Sabem així que no disposa de local per assajar, sinó que ho fa als escenaris on tocarà a la nit, realitzant així sessions maratonianes; sabem la raó per què trencà amb Virgin (n’havien despatxat diversos col·legues) i que el disc-llibre Siberie m’était contée s’ha venut bé al marge de canals convencionals; etcètera.

La radiolina és un bon disc, un més dels de l’artista, qui hi continua fidel al seu peculiar estil mestís. Inclou 20 tracks i una pista interactiva. Hi destaquen les excel·lents aportacions dels guitarristes Madjid Fahem i David Gourguignon i del trompetista Roy Paci, així com la col·laboració de Tonino Carotone. Totes les parts instrumentals reapareixen, algunes més d’una vegada, reconvertides en altres cançons (pràctica comuna a la Jamaica sonora que tant l’inspira) amb melodia, text i, fins i tot, idioma diferents (hi fa servir castellà, anglés, francés, italià i portugués). Alguns temes es coneixien ja, bé perquè fa temps que són a Internet, com “El hoyo”, o perquè foren creats per al cine: “Tómbola” –del documental sobre Maradona d’Emir Kusturica– i “Me llaman calle” –de Princesas de Fernando León–, rumba guardonada el 2006 amb un Goya i un Grammy Latino, premis que l’hispanofrancés va dedicar, per descomptat, a les prostitutes del carrer Desengaño de Madrid, en qui es basen cançó i film.

El disc es presenta en una carpeta de paper reciclat i es ven al preu de 12 euros, més barat que el que és comú als àlbums d'estrena. Estic disposat a retirar la paraula a qui em diga ingenu per celebrar detalls com aquests.

Publicat a la revista Crònica número 661
Autor: Jesús Barranco

la Vall d'Albaida vol TV3!!!

2007-12-14T02:49:00.000-08:00

CONTRA EL TANCAMENT DE LES EMISSIONS

CONTRA LA CENSURA DEL PP

divendres 14 de desembre

20:00h plaça major d'Ontinyent

I després

Degut a la concentració per TV3, que està prevista per al divendres 14 a les 20:00h a la plaça de l'Ajuntament d'Ontinyent, la presentació del llibre de Sergi Torro "Visions Provisionals" prevista per al divendres 14 passa de les 20:00h a les 21:30h amb un sopar/tertúlia, i després la presentació per tant serà cap a les 23:30h.

“Definicions no definitives i al·lucinacions lúcides” al poemari de Sergi Torró

2007-11-27T14:20:00.000-08:00

Al fons Esteve Fa i en darrer pla a l’escenari,
d'esquena Vicent, Sergi de perfil i Jesús darrere

La presentació del poemari “Visions Provisionals” del poeta d’Ontinyent Sergi Torró va estar a càrrec del seu amic i company Jesús Baranco. El marc incomparable del restaurant “La Rata Cellarda” de Benaixama va ser triat en esta ocasió per a la posada en escena. A aquesta casa ,que encara ens recorda un vell mas de llaurador, els amfitrions Carles i Cristina han creat un espai gatronòmic-cultural interessant. El Desert de la Paraula es va traslladar per a acompanyar als amics Sergi i Jesús en una jornada poètica irrepetible per molt que n’escriguem. La festa va començar amb la música jazz-pop del grup d’Esteve Fa.

El músic de Cocentaina estava ben acompanyat, com ell mateix va explicar en presentar els músics. “Estem representats des de la Mariola al Montgó. Som de Bocairent, Muro, Cocentaina i Dénia”. Mentre Carles, l’anfitrió del local, llevava un barril de cervesa de l’escenari que era realment el magatzem del restaurant. L'espera no es va fer llarga, ni avorrida. Els presents sabien on anàvem.

El jazz i la cervesa van obrir l’acte i, després de sopar, ja prop de les 12 de la nit, va començar Jesús la seua introducció del poemari i de les seues intimitats d'amic del poeta. La introducció, que per a uns va ser llarga, per a mi el que realment va ser és franca. D’amic a amic, des del cor Jesús va desgranar les vivències amb el seu amic Sergi i el poemari. De la també “visió provisional” que va fer Jesús en va llegir alguns versos qualificant-los de “definicions no definitives i al·lucinacions lúcides amb un llenguatge cínic (de l’escola de Diògenes)”, malgrat no ser el llenguatge el que més li ha sorprés del poemari.

El poeta va subscriure “tot el que ha dit Jesús” i va parafrasejar al columnista F. M. Àlvaro, explicant què “no tenim l’obligació de llegir allò políticament correcte sinó allò literàriament correcte”, i va llegir “el breu poema” Sant Dimoni, de la pàgina 49 del poemari amb els versos del qual acabarem.

Sant Dimoni,
digues, que ella
ara
és una altra?

Jo m'he enamorat d'una altra

I jo sóc un altre
I demà seré un altre

Sant Dimoni,
digues,
quan m'enamoraré de mi?

És obligatori sortir-ne
No es veu el Cel
des de l'Infern, Sant Dimoni

Digues...

CATALÀ A EUROPA, CAMPANYA D'EUROTRIBUNE

2007-11-24T06:34:00.000-08:00

A la xarxa s'ha iniciat una campanya per a demanar al Ministeri
d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el
gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així
com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la
llista d'idiomes oficials de la Unió Europea.

Des d'aquest enllaç podeu omplir la sol·licitud i enviar-la. Només
és un minut:

http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1

Un estracte de la Carta:

Excel·lentíssim Sr. Ministre Moratinos, Il·lustríssim Sr. Don Alberto Navarro,

Com ciutadà europeu resident a l'Estat espanyol i catalanoparlant, us escric a propòsit de la presència del meu idioma i de la resta de les anomenades 'llengües cooficials espanyoles' en el nou Tractat de Reforma que substituirà a la malaguanyada Constitució Europea. Felicitant-vos per endavant per la tasca que varen fer en el seu moment en la presentació del Memoràndum lingüístic en que es demanava a les institucions europees l'acceptació de les llengües oficials que hi ha a l'Estat, tant en les seves comunicacions escrites amb les institucions i òrgans consultius, així com amb el Síndic de Greuges Europeu, voldria demanar-vos que aprofitant aquest debat s'inclogui el català, l'èuscar i el gallec en el futur Tractat.

...

Entra a la web d'EuroTribune i ompli el formulari.

PEP GIMENO “BOTIFARRA” Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)

2007-11-23T01:30:00.000-08:00

VELL I NOVELL

Continuarem comentant, com féiem la setmana passada, les darreres produccions discogràfiques d’alguns dels artistes que ens visitaran pel Festivern. Ara que, lamentablement, els meravellosos L’Ham de Foc han caigut del cartell (si els rumors que corren són certs, per manca de pressupost) la quota dedicada al folk valencià queda pràcticament reduïda a la presència del cantador xativí Pep Gimeno “Botifarra”, de quaranta-cinc anys, el qual centrarà el seu concert, se suposa, en el repertori del seu recent i primer disc “Si em pose a cantar cançons”, editat l’estiu passat.

No és aquest, però, precisament un disc de debut. Els qui tenim afecció per la música tradicional del nostre país, coneixíem ja l’admirable veu d’en Botifarra per la seua participació en diversos gravacions, de meitat dels 90 fins ara, i per la seua ingent col·laboració amb grups de danses (Xàtiva, Canals, Alcoi, Llosa de Ranes, Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i també el d’Ontinyent) i grups de folk (Grup Sarau, Xirimiters de Castelló de la Ribera, Ball a Banda, Nèstor Mont...).

Precisament aquest últim, Nèstor Mont, guitarrista i cantautor sorgit d’aquell viver de músics fabulosos en què s’ha convertit Algemesí els últims anys, és el productor del disc, responsable d’uns arranjaments elegants, fantàstics, totalment adequats a l’estil tel·lúric de Botifarra però, alhora, innovadors. Hi ha la participació de músics d’òrbita rondallística, però sense l’encarcarament habitual en aquest tipus de conjunt. Fins i tot, en un moment donat, Mont es permet un solo elèctric, amb efecte d’eco, sense desentonar gens ni mica. No hi ha, això sí, cap element de fusió; tot s’emmarca en els límits estrictes de la música tradicional valenciana més autèntica: jotes, fandangos, algun romanç (ple, per cert, d’ironia irreverent), un cant de batre...

I és això, en definitiva, el que resulta interessant d’aquest bonic disc: la trobada entre el cantador i el productor, dos artistes de cap a peus, arrelats en una tradició que el segle semblava disposat a esborrar i que ells fan reviscolar. Aquesta trobada inicia el camí correcte que ha d’acabar amb una altra, decisiva, amb el públic. Ho explica molt millor el text (modèlic, replet de clarividència i coneixement) que acompanya els crèdits de l’àlbum, a càrrec de Josep Vicent Frenchina. També subscric, en la seua integritat, un article de Toni Cucarella, penjat l’estiu passat al seu bloc, a propòsit del concert que Botifarra va oferir en el marc de la Fira de Xàtiva, subratllant la dignitat que aquest fet retornava a uns actes durant anys i anys monopolitzats per cantants insubstancials, coents i/o alienants.

Del disc, per últim, cal esmentar un parell de col·laboradors il·lustres: d’una banda, el cantant pop Feliu Ventura apareix com a lletrista a la divertida versió modernitzada de la “Jota de Xàtiva”; de l’altra, hi ha la participació en un tema del cantador Miquel Gil, qui sembla haver-se proposat establir un rècord de col·laboracions en discos d’altri. Precisament Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” van compartir escenari fa poques setmanes, a Otos, en una espècie de concert-xarrada al qual un servidor, dissortadament, no va poder assistir (les obligacions familiars, ai!).

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 619

MARCEL CASELLAS I LA PRINCIPAL DE LA NIT SO INSISTENT 2: El Cremallera de Núria (Discmedi, 2006)

2007-11-23T01:22:00.000-08:00

ELS BALLS DE L’AQUELARRE

Per poc interés que un hom haja posat al panorama musical dels darrers vint anys, no li haurà passat desapercebut, si no ha becat, el nom de Marcel Casellas, un dels músics més actius del folk català, estil genèric que fusiona desacomplexadament amb sonoritats modernes, des del jazz al rock passant per la rumba o l’electrònica.

La trajectòria d’aquest original contrabaixista i tubista comença a finals dels 70 com a alumne avantatjat de la impressionant nòmina de músics de l’ona laietana (jazz rock amb arrels) reconvertits en folkies. Així el trobem, per exemple, formant part de L’Harmònica Brava en un disc de 1980, Lo poder del cant, avui amb categoria de clàssic. Més tard el veurem integrat en bandes importants com Orquestrina Galana o Quintet Fibonacci. Als 90 lidera el seu propi projecte, Casellas Sextet Folk, amb qui realitza àlbums excepcionals com Transardània, El neomodernista o Eròtic-Giust, a més de col·laborar en formacions com Punt de Trobada i de dirigir l’orquestra del programa televisiu Bojos pel ball. Ha tocat i produït junt a cantautors tan solvents com Joan Isaac, Marina Rossell, Miquel Pujadó i, per exemple, és l’arranjador d’un dels treballs més fins de la Cançó recent: l’obra completa de Guillem de Berguedà musicada per Titot, amb qui, per cert, també comparteix lideratge al supergrup Mesclat.

Un personatge, doncs, inquiet, capaç d’alternar tots els sons, dels més acústics fins als destinats a les pistes de ball, sense perdre mai la inspiració tradicional. Casellas reïx en la recreació de la cobla, conjunt instrumental típic de la Catalunya sardanística, i és aquest un format – tot i l’absència de la característica tenora – molt present al disc que ara ens ocupa, el segon firmat per La Principal de la Nit So Insistent (el primer fou L’envelat violeta, de 2004). Casellas dirigeix, produeix i compon (en realitat recorre sovint a temes populars, així com a retalls de poemes: de Fages de Climent, de Pere Quart, d’Estellés, d’Arderiu...), canta i toca, a més de baix i tuba, un kit de percussió que anomena “cuina catalana”, compost per pandero quadrat, espasí eivissenc, ximbomba, rigo-raga i guitarra d’ossos. Però La Principal és més encara: hi ha un ampli grup de músics (en directe reduït a sis), on destaca la nodrida representació femenina, tant en l’aspecte vocal com instrumental. A banda, les col·laboracions, algunes de luxe, com Pau Riba (qui recita uns versos en honor al darrerament molt reivindicat Francesc Pujols) o Miquel Gil (com s’ho fa aquest senyor per estar ficat en tots els projectes?).

El leit-motiv que fa de fil conductor a l’àlbum és el trajecte pirinenc del tren Cremallera de Núria, on suposadament fugen de la policia dos independentistes. El caràcter políticament incorrecte es reforça amb detalls com la inclusió de fragments en llengües com el basc o l’amazig. Del disc, trobe especialment genials el rap “No hi ha grillons” i l’ska “Caram, tornem-hi”, on tonades i cantarelles populars esdevenen d’una modernitat radical i insospitada. Considere severa la frase del crític Joaquim Vilarnau al número 29 de la revista Folc, d’aquest estiu, quan opina sobre aquest experiment de fusió que “el resultat no és del tot perfecte”. Jo no en sé tant, però per a mi el disc són 40 minuts de diversió i, alhora, d’interés musicològic. No m’estranya gens que fóra aquest el grup triat per amenitzar una festa tan peculiar com l’Aquelarre de Cervera.

Autor: Jesús Barranco
Publicat a la revista Crònica número 616